Que una empresa superi els 300 anys de vida és un fet del tot insòlit, no només aquí, sinó a qualsevol lloc del món. A Catalunya podem presumir de tenir implantada una empresa fundada el 1698 i que encara funciona: és la llegendària paperera Guarro Casas. Però el titular d’avui no fa referència a la seva llarga història, sinó al fet que cada cop té una producció més reduïda.
Aquestes darreres setmanes l’empresa ha tornat a ser notícia perquè en les bugades de les reestructuracions ha tornat a perdre un llençol, en aquest cas la fabricació de paper, que era la seva activitat inicial. Després d’aquesta deslocalització, la producció que es mantindrà a Gelida serà la fabricació de passaports i l’elaboració d’embolcalls de luxe.
Com dèiem, la trajectòria del negoci es va encetar ara fa 326 anys, amb la gestió d’un molí paperer per part de Ramon Guarro Costa (1670-1736), al que van seguir els seus fills i nets, fins a arribar a la sisena generació, en què Lluís Guarro Casas (1876-1950) va constituir la societat de manera formal. Això passava els anys vint del segle passat i abans el centre de gravetat del negoci s’havia decantat cap a Gelida (Alt Penedès), on continua, procedent de la Torre de Claramunt (Anoia). El trasllat es va fer a finals del segle XVIII i allà, a Gelida, acabaria coincidint amb una altra empresa paperera de gran renom, com era La Gelidense (1792), que durant un temps va estar en mans dels marquesos de Gelida i que a la dècada dels anys deu del segle XX va ser adquirida per la família de naviliers Tayà (els marquesos també tenien interessos a companyies navilieres). Tant l’una com l’altra, aquestes explotacions papereres van ser l’espina dorsal de l’economia local al llarg de moltes dècades.
La trajectòria del negoci es va encetar ara fa 326 anys, amb la gestió d’un molí paperer per part de Ramon Guarro Costa
La figura de Lluís Guarro és fonamental a la història de l’empresa perquè, entre altres coses, és qui va consolidar la denominació Guarro Casas que ha perdurat fins avui dia. També va ser clau en la reestructuració del negoci perquè va suprimir la figura tradicional dels balaires (treballadors que fabricaven bales de paper per compte de l’empresa, però sense l’estatus d’empleats) per professionalitzar la gestió nomenant un gerent com a responsable de l’explotació. També va promoure la construcció d’unes noves oficines de l’empresa a una Via Laietana que s’acabava d’obrir. Aquestes oficines van estar en ús fins al 1987. Fora de l’àmbit del negoci, va tenir un paper molt destacat en allò que avui anomenem “societat civil”; va ser un dels finançadors del Palau de la Música, va fomentar la cultura com a mètode per reduir les distàncies entre classes socials, va col·laborar en la creació d’uns estudis nocturns per a joves treballadors i es va implicar molt en política, primer a la Lliga Regionalista i després a Acció Catalana.
Encara que sembli sorprenent, la família Guarro va mantenir la propietat total i absoluta de l’empresa paperera durant gairebé tres segles, fins que a finals del 1988 van tenir la temptació de treure-la a cotitzar a borsa. Havien passat exactament 290 anys ininterromputs i els Guarro van tenir per primer cop socis externs. El mecanisme per començar a cotitzar va ser una ampliació de capital de 500 milions de pessetes en una operació liderada per la Caixa de Pensions. Però allò només seria el primer pas, perquè just un any després, el grup francès Canson & Montgolfier va llançar una opa pel 100% del capital. Aquesta firma del món del paper tenia els orígens el 1557 i havia estat fundada per la família Montgolfier, els inventors dels globus aerostàtics. L’opa va ser tot un èxit, i els compradors van arribar a apoderar-se del 95% del capital de la companyia. En aquell moment va començar una nova partida on ja res seria igual.
Els propietaris de Canson & Montgolfier eren la multinacional Arjomari-Prioux, líder a França i que era el resultat d’una primera fusió els anys cinquanta de quatre papereres (Arches, Johannot, Marais i Rives) i d’una segona el 1968 amb el grup Prioux. Només un any després va haver-hi més moviments corporatius, perquè els francesos es van fusionar amb el gegant anglès Wiggins Teape Appleton (al seu torn, fusió entre els britànics de Wiggins Teape i els americans d’Appleton Papers) per crear el grup AWA, on va quedar integrada Guarro Casas. Durant la dècada dels noranta, la firma catalana es va dedicar a tres branques del negoci del paper, com eren els materials d’enquadernació, la papereria i impremta, i el paper vegetal. No trigarien a arribar les podes a les línies de negoci, sobretot després que l’any 2000 el grup Worms & Cie, francesos, adquirís AWA per gairebé 2.000 milions de dòlars. La primera planta a ser tancada (2004) era la que l’empresa tenia a Campdevànol (Ripollès), on es produïa paper vegetal. Per cert, mentrestant Worms & Cie va passar a dir-se Sequana Capital.
L’any 2007 vindria una altra retallada, perquè la línia de paper de dibuix (ubicada a Gelida) va ser deslocalitzada. Els danys col·laterals de tenir el centre de decisió a molts quilòmetres de distància no acabaven aquí, perquè el 2019 i després d’una demanda de British American Tobacco (BAT) per una qüestió del pagament de dividends, Sequana va fer fallida. Fruit d’aquesta situació, el grup AWA va tornar a anar per lliure, però no pas gaire temps perquè el 2022 va fer fallida també, el que va provocar que Guarro Casas passés a mans del grup familiar italià Fedrigoni. Amb tant de traginar d’un costat a un altre, sembla un miracle que la marca de Gelida hagi aconseguit continuar existint. Quatre anys abans de la transacció, el fons d’inversió americà Bain Capital havia invertit 600 milions d’euros per entrar a l’accionariat dels italians. Un dels fundadors d’aquest fons, el 1984, va ser Mitt Romney, molt conegut entre el gran públic perquè l’any 2012 va disputar, sense èxit, la presidència dels Estats Units a Barack Obama.
La família Guarro va mantenir la propietat total i absoluta de l’empresa paperera durant gairebé tres segles
I arribats a aquest punt, enllacem amb el començament del text: els italians han considerat que part de l’activitat productiva de la planta de Gelida es podia dur a terme a les instal·lacions que tenen al seu país, de manera que un cop més algú ha passat el ribot per aquesta històrica empresa catalana, que continua amb vida, però cada cop més empetitida.