Encara no hem sortit del problema sanitari del coronavirus i ja ens adonem què tindrem, el dia que en sortim, un problema econòmic gruixut. De fet, ja el tenim ara. Moltes empreses (tant de bones com de dolentes) no tenen ingressos; la qual cosa vol dir que no en tenen (o no en tindran) en un termini més aviat curt, els seus treballadors. Els diferents governs estan tractant de posar solucions improvisades a aquesta situació, amb xifres que fan una mica de feredat.
"Encara no hem sortit del problema sanitari del coronavirus i ja ens adonem què tindrem, el dia que en sortim, un problema econòmic gruixut"
Com es poden distribuir aquests diners i on han d’anar a parar? Tècnicament, és difícil. Una proposta recomana fer-ho emprant el “sistema helicòpter”, és a dir, que se’n doni als ciutadans per poder sobreviure, i que ells, cadascú sota la seva responsabilitat, en facin el que vulguin. Pot ser un bon sistema, en absència de millors propostes. Tractar als ciutadans com adults ens sembla una bona idea, i en cas de necessitat, garantir que tothom tindrà accés a un consum mínim és bàsic. Però en aquest article volem dir el que creiem que no s’ha de fer de cap de les maneres.
En una taula rodona d’economistes, López Casasnovas, Castells, Etxezarreta i Costas deien que possiblement no s’ha d’ajudar a la banca, que ja va ser socorreguda en la crisi del 2008. Fins a un cert punt hi estem d’acord, tot i que volem fer constar que el 2008 el que va ser socorregut essencialment van ser els dipòsits dels clients; i que alguna cosa s’haurà de fer aquesta vegada per protegir-los altra volta, malauradament. O si més no, avisar-los d’alternatives perquè no perdin els seus estalvis.
Per tant, volem posar de manifest que hi ha dues qüestions importants que s’han de tenir en compte. Primer, que les dimensions no han de ser un criteri a favor de les empreses grans, sinó més aviat al contrari. El país se sosté gràcies a moltes empreses petites i mitjanes, que són competitives, que fan les coses bé, i que són necessàries per a la vida diària de la nostra economia productiva.
La qual cosa ens porta a un segon punt. El que facin els Estats no hauria de ser neutral. Darrere cada empresa hi ha una certa visió de la societat, i caldria fer un judici de valors sobre el que estan donant a la societat aquestes empreses. Dit d’una altra manera, hi ha productes i serveis que valen la pena, i d’altres que no. Com n’hi ha que seria molt millor que no existissin.
"López Casasnovas, Castells, Etxezarreta i Costas deien que possiblement no s’ha d’ajudar a la banca, que ja va ser socorreguda en la crisi del 2008"
La lògica del mercat pura ens ha conduït a l’existència d’empreses que fan coses que només les beneficien a elles. Posem exemples quotidians, les empreses de llaminadures bàsicament destinades al públic infantil, s’ha demostrat que no aporten cap benefici des del punt de vista alimentari, ben al contrari. Poden consumir-se de manera puntual, però en cap cas serà el mateix que una botiga de fruita. Per tant, no és neutre escollir quin tipus de producte és més necessari promoure de manera general, com a societat, i el consumidor ja hi tendeix.
Seguim amb un altre mercat bastant sucós i popular, el món de l’esport d’elit. Els esports han arribat a manejar una quantitat de diners realment espectacular. És el mercat qui ho demana, es diu. I fins a un cert punt és cert. Però només fa falta veure com hi ha molts clubs de futbol que passen dificultats econòmiques tot pagant quantitats astronòmiques a les seves estrelles per acabar-se adonant que tots plegats, també els clubs, estem ficats en una espiral absurda. En aquest moment, els clubs estan tractant de rebaixar els sous als jugadors, i alguns han comprès que no els queda més remei que accedir-hi. Però sospitem que aquesta rebaixa no podrà ser només temporal, perquè tot i que sobre el final sanitari de la crisi només es pot especular, es farà difícil que es pugui “normalitzar” tot, inclosos esdeveniments amb milers de persones abans d’un temps relativament llarg. Ens estimaríem més equivocar-nos, però d’altres persones expertes han dit coses semblants. Aleshores, creiem que no té massa sentit donar ajuts a clubs esportiu dels grossos. Potser als més petits sí, perquè tenen una altra funció. Però no així als més grans, que podrien no haver gastat inútilment centenars de milions.
Una altra passió que la lògica del mercat s’ha encarregat de magnificar és el turisme. No tenim cap dubte de què és bo que la gent conegui altres països. Però es pot considerar que els arriben a conèixer quan hi van en vols de 25 euros per passar quatre dies en un “forat” (més que en un hotel) i només visiten allò que els diuen les guies turístiques, sense ni assabentar-se abans de què és allò que van a veure, qui ho va fer, de quina manera i quan? De fet, no fa pas gaire que Eduardo Mendoza deia que ell només viatjava per raons de feina, perquè era l'única manera de fer-se càrrec de com és el lloc on vas a parar, tenint contacte amb la gent del país i que siguin ells qui et facin veure què fan, què els agrada, què valoren i com ho tenen muntat. És aleshores quan comencem a conèixer aquell país. La tendència al turisme responsable també va cap aquí.
"Si desenvolupéssim la nostra indústria i la innovació seríem capaços de seleccionar millor les proves la propera vegada o ja directament les podríem fer nosaltres"
Per tant, el confinament actual ens dóna algunes lliçons. Una primera lliçó que en traiem és que l’alimentació i la salut són molt importants. Una segona lliçó és que les empreses són bàsiques i s’han d’orientar a donar serveis i productes que realment satisfacin les necessitats reals de la gent. I una tercera lliçó fruit de les dues anteriors és que el coneixement és imprescindible, perquè ens ajuda a innovar, tenir criteri i per tant escollir millor allò que ens pot ajudar a tots en el futur.
I per acabar, tot i ser partidaris del comerç internacional (que ho som), ens costa d’entendre que no tinguem una indústria pròpia i que, a vegades, ens deixem enredar per uns xinesos amb centenars de milers de proves que no funcionen. Si desenvolupéssim la nostra indústria i la innovació seríem capaços de seleccionar millor les proves la propera vegada o ja directament les podríem fer nosaltres.