D’associacions empresarials n’hi ha de tota mena i a tot arreu del món. Cadascuna d’elles té les seves característiques pròpies, però cap és tan singular com un club d’empreses anomenat Henokiens, del que segurament la majoria de gent no n’ha sentit a parlar mai. Aquest cercle reuneix empreses que compleixin unes característiques molt difícils de reunir, el que el fa extremament selecte. La clau és l’antiguitat del negoci, que ha d’acreditar almenys dos-cents anys d'existència continuada, un filtre que només un grapat de negocis de tot el món pot complir. Però aquest no és l’únic requisit que es demana per ser membre del club, perquè també cal que l’empresa continuï a les mans de la família fundadora, amb el que es limita moltíssim el dret de pertinença. De fet, ara mateix només hi ha cinquanta-sis membres.
El club va ser creat el 1981 pel qui aleshores era primer executiu de l’empresa de licors Marie Brizard, Gérard Glotin, que a més era descendent del fundador. El negoci dels anissos havia estat creat pel seu avantpassat el 1755 i en aquell moment continuava amb ple vigor i en mans de la família. El nom del club va ser inspirat per Enoc (o Henoc), un personatge de l’antic testament que va viure 365 anys (una minúcia comparat amb el seu fill Matusalem, que en va viure 962, o amb el seu parent Adam, que també va superar-ne els nou-cents). Bé, segons el Nou Testament, Enoc realment no va morir, sinó que va ascendir al cel sense passar pel tràngol de la mort, de manera que és possible que el comptatge continuï corrent. Fos com fos, Glotin va pensar que aquest seria un nom escaient per al seu club i ja no s’ha modificat mai en els més de quaranta anys d’existència de l’entitat.
Entrant més al detall sobre les normes del club, cal dir que consideren que la propietat es manté a les mans de la família fundadora si aquests són titulars de, com a mínim, el 50% dels drets polítics de la companyia i formen part dels òrgans de gestió. A més, es demana solvència financera.
I qui és capaç de complir aquests requisits tan exigents? Com dèiem abans, ara mateix hi ha cinquanta-sis membres, amb majoria de companyies franceses (15) per sobre de les italianes (14) i les japoneses (10). La resta, molt minoritàries, pertanyen a Alemanya, Suïssa, Països Baixos, Bèlgica, Àustria, Regne Unit i Portugal. Fins l’any 2018 Catalunya va tenir-hi un representant, però el fet que la família Raventós vengués la major part del capital de Codorniu al fons d’inversió Carlyle va provocar que la firma d’escumosos hagués d’abandonar el club. Recordem que els orígens de Codorniu es remuntaven al 1551.
Si consultem la llista de membres dels Henokiens, el primer que crida l’atenció és l’antiguitat del soci amb arrels més profundes: l’hotel Hoshi d’Ishikawa (Japó) assegura estar en funcionament i en les mateixes mans des de l’any 717 (faltava més d’un segle per al naixement de Guifré el Pilós). L’establiment disposa d’un centenar d’habitacions i està especialitzat en cuina local, especialment el marisc. Segons explica la família propietària, en aquell llunyà 717 el monjo budista Taicho Daishi va enfilar-se al cim del Hakusan per meditar. Una nit, mentre dormia se li va aparèixer la divinitat guardiana del Hakusan i li va revelar que a uns vint-i-tres quilòmetres distància des del peu de la muntanya trobaria un poble anomenat Awazu on hi havia una font d’aigües termals encara no descoberta. Dit i fet, Daishi es va arribar al llogarret i va descobrir la font oculta. Després d’una sèrie de proves amb malalts i, en veure que es recuperaven miraculosament, va donar ordres a un deixeble per construir-hi un spa. I fins avui.
La següent empresa en antiguitat té una història força més prosaica: són l’alemanya The Coatinc Company (TCC) i es dediquen als acabats sobre superfícies de metall des del 1502. En aquell any, el mestre ferrer Heylmann Dresler va llogar els forns locals per dur a terme la seva feina, amb el que va començar una història familiar que dura ja més de cinc-cents anys. Avui dia facturen al voltant de 300 milions d’euros i el 51% del capital és en mans d’un descendent de Dresler, Paul Niederstein (l’altra part del capital pertany a un hòlding britànic).
La tercera empresa del podi té relació directa amb la indústria de la guerra, perquè es tracta de la cèlebre fàbrica d’armes Pietro Beretta, de Brescia (Itàlia), amb orígens el 1526. Les seves pistoles formen part de l’Olimp de les més conegudes del món, juntament amb les Colt, les Browning, i les Smith & Wesson. Encara que fixen el 1526 com a inici de les operacions, en realitat el segle anterior el negoci ja estava en marxa, però la raó d’establir la data indicada és perquè la factura més antiga que es conserva és del 3 d’octubre d’aquell any, quan van rebre una comanda d’arcabussos de la República de Venècia. L’empresa avui està gestionada per Ugo Gussalli Beretta, membre de la catorzena generació. La matriu del hòlding factura 1.400 milions d’euros.
Un cas català que sembla complir tots els requisits és el de Bassols, una firma del sector tèxtil fundada a Vic el 1790 per José Bassols i tot sembla indicar que continua en mans de la mateixa família
Qui no apareix al llistat és l’empresa del fundador, la companyia de licors Marie Brizard. La raó rau en que l’any 2000, enmig d’una forta crisi, la família propietària va decidir vendre un 70% del capital al grup Duke Street, amb el que contravenien un dels principis que ells mateixos havien definit quan van crear el club.
Amb Codorniu fora del club, caldria veure si Catalunya pot tenir més empreses candidates a entrar en aquest club tan selecte. Un cas que sembla complir tots els requisits és el de Bassols, una firma del sector tèxtil especialitzada en llençols d’alta qualitat, L’empresa va ser fundada a Vic el 1790 per José Bassols i tot sembla indicar que avui dia continua en mans de la mateixa família.