Aquestes últimes setmanes els mitjans escrits han destinat molts caràcters a parlar de la subhasta que feia l’Estat d’un bocí de la costa de Barcelona que fins ara era de la seva propietat. I no era un trosset qualsevol, sinó que corresponia a una de les parts més emblemàtiques del front marítim barceloní, aquell que va néixer amb ocasió dels Jocs Olímpics del 1992. Com acostuma a passar, hi ha hagut més soroll mediàtic els dies previs pel fet que l’Estat es vengués patrimoni públic a inversors privats, que no pas en els dies posteriors amb el resultat de la subhasta, que com veurem també té el seu interès.
Fet i fet, les principals peces que sortien a subhasta han quedat en mans dels propietaris de l’Hotel Arts, un dels protagonistes destacats d’aquella zona de la ciutat gràcies al fet que la gran alçària de l’edifici (150 metres, el més alt de Barcelona juntament amb el seu bessó Torre Mapfre) marca de manera inconfusible l’skyline barceloní. Les propietats que han adquirit a la subhasta han tingut un cost de 78 milions d’euros i inclouen 24 dels 26 lots que havien sortit a licitació. Dins d’aquest paquet hi havia el Casino de Barcelona, que ja gestionaven i que s’han endut per 18,5 milions d’euros. Els dos lots restants (el McDonald’s i la gasolinera annexa) han quedat en mans de la multinacional Burger King i de la societat Inversiones Witty 18 (propietat de Narcís Barceló Traserra), respectivament i han suposat un ingrés de 15,3 milions d’euros per a l’Estat.
Una bona part de les discoteques de la zona n’han quedat excloses perquè s’han beneficiat d’una pròrroga de cinc anys de l’explotació (segurament com a preàmbul de la seva amortització definitiva), de manera que les úniques que han sortit a subhasta han estat Pacha, Bestial i Catwalk, i totes se les han quedades, com no, el grup propietari de l’hotel. Les discoteques indultades han estat Shoko, Opium, Carpe Diem i Agua. Cal dir que la premsa es refereix a tots aquests locals com a discoteques, però en realitat són quelcom més, però estan dissenyades com híbrid entre restaurant i pista de ball.
"Archer Hotel té hotels de luxe per Europa com l'hotel Arts o el Palace de Madrid"
Però qui hi ha darrere d’aquesta societat anomenada Archer Hotel Capital que és propietària de l’hotel Arts? D’entrada és un grup que es dedica a adquirir hotels de luxe per Europa; en tenen onze amb un valor total de 2.000 milions d’euros i segurament el més conegut -a banda de l’Arts- és el Palace de Madrid, aquell que està a tocar del Congrés dels Diputats i on residia i esmorzava copiosament Josep Antoni Duran i Lleida (recordem aquella instantània que tants mems va generar). El grup Archer només té dos accionistes, que es reparteixen el capital a parts iguals, i és aquí on comencem a trobar informacions interessants.
Per una banda, trobem com a accionistes a una entitat anomenada GIC, acrònim de Government of Singapore Investment Corporation Private Limited que com la seva denominació indica és un fons sobirà (estatal) de Singapur, el que gestiona els recursos a l’exterior del país. Es va fundar el 1981 i en l’actualitat gestiona uns 400.000 milions d’euros de patrimoni. És el sisè fons sobirà del món per volum, per darrere dels de Noruega, la Xina, Abu Dhabi, Kuwait i Hong Kong. Cal dir, però, que el govern de Singapur és titular d’un altre fons, anomenat Temasek, que està situat a la vuitena posició, de manera que tots dos agregats serien el tercer del món en aquest rànquing.
L’altre propietari d’Archer és encara més interessant, perquè es tracta de la societat neerlandesa APG, que es dedica a gestionar fons de pensions. En el seu cas, tenen encomanda la gestió de vuit fons de pensions, però el principal d’ells, l’ABP, suposa tres quartes part del total gràcies als seus 400.000 milions d’euros de patrimoni. Els altres set els permeten arribar a un volum total gestionat de 538.000 milions d’euros, que es corresponen amb els estalvis per a la jubilació de 4,7 milions de treballadors. La responsabilitat màxima de la gestió de tots aquests diners recau, des de 2016, en Gerard van Olphen, que ja ha anunciat que deixarà el càrrec el 2021. A banda de les inversions hoteleres, APG té molts recursos invertits en el mercat immobiliari; de fet, són socis de la catalana Renta Corporación en algunes operacions i tenen un grapat d’outlets escampats per Espanya.
Però atansem-nos-hi una mica més i posem la lupa sobre el fons de major volum que gestiona APG, que com hem dit és l’anomenat ABP. D’on surt una xifra tan ingent de diners? Doncs si traduïm la seva denominació neerlandesa, Pensioenfonds voor overheid en onderwijs, en traurem l’aigua clara. Literalment vol dir fons de pensions del govern i l’educació i per tant, és l’acumulació dels estalvis de funcionaris i treballadors de l’ensenyament. La seva història va néixer el 1922, sota la denominació de Algemeen Burgerlijk Pensioenfonds (fons de pensions dels funcionaris neerlandesos), i d’aquí que avui encara arrossegui les sigles ABP.
"Aquí, el principal fons de pensions és el dels treballadors de CaixaBank, que té un patrimoni de 6.000 milions d’euros, seguit del d’Endesa (3.000 milions) i el de Telefónica (2.900 milions)"
És el primer fons de pensions del país, molt per sobre -amb el doble de volum- del Pensioenfonds Zorg en Welzijn, que és el del sector de la salut i del treball social, i del tercer del podi, el Pensioenfonds Metaal en Techniek, que correspon als treballadors del metall i la tecnologia, que acumula uns 85.000 milions d’euros. Si fem una comparativa odiosa amb l’Estat espanyol, serem conscients de la distància sideral existent entre un país i l’altre. Aquí, el principal fons de pensions és el dels treballadors de CaixaBank, que té un patrimoni de 6.000 milions d’euros, seguit del d’Endesa (3.000 milions) i el de Telefónica (2.900 milions). Vist amb la nostra perspectiva, pot semblar veritablement astorador que els fons de pensions acumulin tants diners, però als Països Baixos hi ha una llarga tradició d’estalvi per a la jubilació, mentre que nosaltres ens situem just als antípodes, producte de la confiança extrema en el sistema públic.
Així doncs, si algun dels lectors té el plaer de gastar els escassos 170 euros que costa passar una nit a l’hotel Arts en plena pandèmia, podrà dormir amb la seguretat que estarà contribuint a què els treballadors neerlandesos tinguin una jubilació més digna.