Immaculada Amat i Amigó va néixer l’any 1950 a Sant Just, que llavors era un poble. Dos anys abans, el pare, un professor mercantil de 24 anys, s’havia casat, havia obert un despatx d'administració de finques i havia arribat a ser regidor de l’Ajuntament. Entre els seus projectes, llavors impensables, estava el de dedicar-se també a la promoció immobiliària, cosa força inusual en aquella època. La il·lusió va durar ben poc. Als 28 anys, una leucèmia galopant se l’enduia en quinze dies, deixant la mare amb dues criatures: l'Imma, que tenia dos anys, i la Joana, nascuda tot just l'endemà del dia del seu enterrament.
L’exercici anterior a la pandèmia, aquell despatxet va facturar 6,5 milions, amb 85 treballadors. Després de molts anys i panys d’esforç continuat per part de tres dones de ferro: una vídua de 25 anys que va haver de lluitar contra el masclisme de l’època, i dues òrfenes que no van conèixer el pare, avui dia rellevades de la primera línia de comandament per Guifré Homedes Amat, brillant representant de la tercera generació de gestors de la família.
Actualment, l'Imma, que l’any 1985 va accedir juntament amb la Joana a la direcció general de l’empresa, hi ocupa el càrrec de presidenta del Consell Assessor, i participa activament en la gestió de diferents institucions de la societat civil catalana: secretària general de FEMCAT, membre del Consolat de Mar de la Cambra de Comerç de Barcelona, membre de la Junta Directiva del RACC, membre de la Comissió Executiva del Patronat d’EADA, membre del Consell Assessor de l’ICO, membre de la Junta Directiva d’EGARSAT, de Junta de l’APCE, i del GRUP7. A banda d’una gran quantitat de premis i condecoracions.
Amable per naturalesa, lectora compulsiva, esquiadora, muntanyista al Pirineu, els Alps, els Andes, el Kilimanjaro i l’Himàlaia, que ha visitat sovint amb en Francesc, la seva parella de tota la vida. La seva empresa ha estat la primera del sector immobiliari en obtenir el certificat ISO i, va ser la primera a crear una base de dades per gestionar-la.
La força de la mare
La mare, dona d'un caràcter realment remarcable, havia treballat des de molt joveneta en un laboratori d’Esplugues de Llobregat. Però en aquells temps foscos de la dictadura, les dones casades no podien treballar legalment fora de casa, i ho va haver de deixar. Un cop vídua, a la Concepció se li obrien dues possibilitats: o tornar a treballar al laboratori (la llei permetia que les vídues tornessin a treballar), o apostar pel futur, seguint la petjada emprenedora del marit.
Dit i fet. La Concepció va tancar la “torreta” on vivia, se’n va anar a viure amb les dues nenes a casa els pares, on van acabar convivint 12 persones, dues de les quals eren malalts crònics, i va començar a aixecar un negoci del qual no tenia cap experiència i que, d’entrada, veient-la en mans d'una dona i a més tan jove, va desertar la meitat dels clients. Calia treballar tota la setmana, incloent-hi dissabtes i diumenges. Fins que les filles van ser prou grans per anar a la universitat, i la Concepció les va animar a fer Dret i Econòmiques, dues disciplines força convenients per al futur de Finques Amat.
"Si alguna característica tenen les Amat és la seva fidelitat als orígens"
Però l'Imma i la Joana ja havien arribat a aquella universitat predemocràtica amb una forta consciència política, fruit de llargues jornades de treball en dissabte i diumenge anat a cobrar rebuts de lloguer en habitatges humils de Ciutat Vella, a Barcelona. Allà van conèixer un món de llogats, rellogats i misèria molt diferent del que vivien a casa o a l’Institut Montserrat, el centre catalanista i progressista on estudiaven els dies de cada dia.
També calia dedicar unes hores del cap de setmana a passar comptes, mentre la mare resolia reclamacions i preguntes dels clients, i planificava la feina. Això sí, un dijous al mes era sagrat: dinaret al Set Portes i sessió doble al Publi Cinema del Passeig de Gràcia, fins a l’hora de tornar a Sant Just. I els estius, a passar uns dies a l'hotel La Creu, de Salardú, a la Vall d’Aran, on l’Imma encara hi va cada any a retrobar-se amb els besnéts dels propietaris que va conèixer de petita. Si alguna característica tenen les Amat és la seva fidelitat als orígens.
L’Imma, com la mare, també es va casar molt jove. Amb prou feines tenia 22 anys quan, conseqüent amb el seu esperit rebel i la seva militància clandestina al PSUC, es va casar “pel civil” a l’Ajuntament de Sant Just. Concretament, a l'arxiu, la sala més fosca de l'ajuntament del poble, on les forces vives van accedir finalment a què se celebrés l’enllaç. Era l’any 1972, i per no haver-se de casar per l'Església van haver de passar pel trauma psicològic d’apostatar formalment de la religió catòlica, havent de vèncer així la resistència del rector de la parròquia que no volia ser-ne partícip.
Els orígens combatius
Però l’Imma i en Francesc, que s’havien conegut fent activitats culturals a l’Ateneu, no s’arronsaven tan fàcilment. La “cerimònia”, a la que van assistir fins i tot alguns membres de la brigada político-social no especialment convidats a ser-hi, potser sí que va quedar una mica deslluïda. Però al sopar de Can Mèlich, les Cançons d’amor d'en Raimon, l’Art d’estimar d’Erich Fromm i alguns poemes de Rainer Maria Rilke, van ser els instruments culturals d’aquella justícia poètica. Llàstima que dos destacats membres de l'establishment contemporani, el director de Pastoral Litúrgica del Bisbat de Barcelona i l'alcalde i “jefe local del Movimiento” de Sant Just, amics dels nuvis i entusiastes assistents a la festa, haguessin acabat sent amonestats pels seus superiors respectius.
"Finques Amat que era un despatx d'administració de finques va començar a transformar-se en una empresa de gestió de patrimonis immobiliaris l'any 1980"
Acabada la carrera, l’Imma va entrar a treballar oficialment a Finques Amat (avui, Amat Immobiliaris) després de compaginar els darrers cursos amb una feina al despatx d’un advocat que li havia buscat la mare per començar a fer pràctiques.
L’any 1980 van començar a canviar les coses i Finques Amat, que era un despatx d'administració de finques va començar a transformar-se en una empresa de gestió de patrimonis immobiliaris, tal com havia somiat el pare. Aquell any, l’Imma va fer unes oposicions a Madrid per a convertir-se en Agent de la Propietat Immobiliària, primer pas per fer d’aquell negoci de poble una firma que seria capdavantera del sector a Barcelona, Sant Cugat, Sant Just i altres poblacions del seu entorn.
La innovació com a bandera
Però els canvis havien començat molt abans. L’Imma sempre ha tingut tirada al màrqueting i un dia, veient com les pel·lícules de cine s’anunciaven en petites vitrines a peu de carrer, va pensar que tal vegada a la gent també li agradaria poder veure les ofertes sense necessitat de pujar escales. Era l’any 1970. Va ser tot un èxit, tot i que poc apreciat per la junta directiva del Col·legi d'Agents de la Propietat Immobiliària, que gairebé l'acusava d’haver degradat la professió, fent-la “baixar” del principal, on s'instal·laven metges, notaris i advocats, a la planta baixa, on s'instal·laven els forns de pa, els colmados i les merceries.
Evidentment, les Amat no van afluixar sinó que, ben al contrari, quan van estrenar un nou despatx a Sant Just van dedicar tota la planta baixa a posar-hi aparadors, de banda a banda, com també es feia a França.
Una innovació decisiva va ser l'automatització de processos. N'havien fet tants de rebuts a mà quan encara eren adolescents que de seguida que van veure la possibilitat de gestionar-los informàticament s’hi van llançar de cap. En aquells temps, quan encara no hi havia fotocopiadores i les còpies s'havien de fer a màquina i amb paper carbó, van saber que començava a haver-hi unes màquines meravelloses que funcionaven amb cintes perforades i estalviaven una gran quantitat de feina manual.
"Amb el fet diferencial, conseqüència del seu compromís amb el feminisme, de què l’empresa va estar integrada només per dones durant més de cinquanta anys"
A Barcelona hi havia una empresa d'origen francès, Seresco, que s’hi dedicava. I també hi havia el Centre de Càlcul de Sabadell (CCS), però allà els hi van dir que no estaven interessats a fer un programa específic pels administradors de finques, atesa la poca massa crítica d’aquell sector, que haurien fet la inversió poc rendible. Cap problema, les germanes Amat se’n van anar a buscar partners, de fet, competidors seus, per tenir més dimensió i poder convertir-se en un client prou atractiu pel poderós CCS.
I així va ser com Finques Amat, Finques Forcadell, Finques Anzizu i Progrup van aconseguir el seu primer programa informàtic d’administradors de finques i el primer programa comercial capaç de processar dades de producte, seguiment del client (trucades i visites) i publicitat, entre altres. Dues innovacions empresarials alhora. Una col·laboració sectorial desinhibida i capaç de compartir informació i recursos entre firmes competidores, que encara avui dia costa de trobar al nostre teixit productiu, i un salt de gegant per unes petites empreses que ni tan sols podien imaginar que aquells sistemes els hi fossin accessibles. Va ser llavors quan després que l’Imma fes un PDG, les Amat se’n van adonar que ja no era un “despatx” allò que gestionaven, sinò una empresa. Des de llavors que la plantilla d’Amat Immobiliaris està acostumada als canvis i la innovació com a part essencial de la seva feina.
Fins que va arribar el gran salt, com a tot Barcelona, amb els Jocs Olímpics de 1992, quan van comprar una empresa al mercat emergent de Sant Cugat. La feina la tenien dividida: l’Imma es dedicava a l'estratègia, la direcció comercial i les relacions institucionals i la Joana, a la direcció financera, administrativa i patrimonial.
Tot això, amb el fet diferencial, conseqüència del seu compromís amb el feminisme, de què l’empresa va estar integrada només per dones durant més de cinquanta anys.
La dimensió cultural
Amat i cultura són conceptes associats. Als actes d'inauguració de les oficines del carrer Balmes, davant del carrer Pàdua de Barcelona, hi van participar el poeta Joan Margarit, el professor Oriol Amat i l'arquitecte director de les obres de la Sagrada Família, Jordi Bonet. A la inauguració, més recent, de les oficines de Via Augusta tocant Diagonal, els invitats van poder gaudir d’un recital de la cantant Gemma Humet, una actuació de l'actriu Sílvia Bel i un magnífic grup de flamenc en català, que encara els fa somriure de satisfacció cada cop que hi pensen.
Però en el seu historial de mecenatge cultural hi ha altres fites, començant per aquells recitals que als anys 70 organitzaven ella i en Francesc a l’Ateneu de Sant Just, amb en Raimon, Lluís Llach, o l’Ovidi Montllor juntament amb Manuel Gerena, o aquell cop que Mario Vargas Llosa els hi va presentar un amic acabat d'arribar a Barcelona i encara desconegut que es deia Gabriel García Márquez, per substituir-lo en un acte al qual ell no podia assistir.
Amat: "La crisi és molt millor escola que no pas els temps de bonança"
Mentrestant, l’empresa anava avançant, fins al punt que Amat Immobiliaris, juntament amb altres partners del sector, entrava al negoci informàtic, adquirint una firma de la que en serien soci majoritari, i que ha acabat donant serveis de gestió digital avançada a més de cinc-cents clients.
I finalment va arribar el canvi generacional, representat per Guifré Homedes Amat, fill de l’Imma i en Francesc i nebot de la Joana, un enginyer Industrial que va estudiar a Alemanya, va entrar a treballar a l’empresa l’any 2010, i després d'alguns dubtes, l'any 2018 va acabar acceptant la direcció general, tal com preveia el protocol familiar signat catorze anys abans.
Una formació, la d’en Guifré, desenvolupada en temps de crisi, que com diu l'Imma, “és molt millor escola que no pas els temps de bonança”.