A començaments dels anys 70, en plena efervescència contracultural barcelonina construïda sobre una heterogènia barreja de lluita universitària antifranquista i considerables dosis de revolució sexual, dos interioristes emergents, els germans Pilar i Arturo Mijangos, van convertir un local vell i tronat del carrer Sant Hermenegild en un petit temple underground de la moda jove.
El local estava al número 31 (ara, 23) i va ser batejat amb el nom de Mercadillo (pronuncieu “mercadillu”) de Balmes, que és el carrer que fa quasi cantonada. Un nom que volia evocar els cèlebres street markets de Londres, ciutat de pelegrinatge progre per excel·lència de l’època, com ara el Portobello Road Market, el Covent Garden Market o el Notting Hill Farmers Market, que l’any 1999 inspiraria la pel·lícula homònima de Roger Michell amb Julia Roberts i Hugh Grant.
La iniciativa, també deguda en part a un bon amic de joventut d’Isak Andic, el també interiorista Fernando Salas, va quedar diguem-ne a una certa distància qualitativa dels seus models londinencs, però va fer germinar alegrement altres “mercadillos” barcelonins, com El Mercadillo de Puertaferrisa (ara Portaferrissa); Las Américas, al carrer Muntaner 277; London Shops, a l’Avenida del Generalísimo Franco 508 (ara Avinguda. Diagonal); el Mercadillo Tuset, al carrer Tuset 21; el Mercadillo Meridiana, a l’Avinguda Meridiana 299 i altres.
El Mercadillo per antonomàsia, però, era el Balmes. Allà s’hi sentia música de rock a tota castanya, s’hi venien sabates, roba, bijuteria, camises, texans i “curiosidades” i s’hi fumava una mica de tot, i massa.
El local tenia una planta baixa i dues plantes subterrànies, plenes a petar de hippies de casa bona i pijoprogres de tota mena, però també de molta gent que s’hi volia guanyar i viure la vida honestament fora dels circuits establerts. És a dir, fora de l’establishment i, fins i tot, fora dels cercles de la gent guapa de la gauche divine que habitava Boccaccio i sopava al Flash Flash amb Leopoldo Rodés, Joan Manuel Serrat, Teresa Gimpera, Oriol Regàs o Xavier Miserachs.
El bressol dels Andic
Un dels comerciants qui s’hi va establir va ser Isak Andic, fill d’una família turca, que gràcies als seus ancestres sefardites va poder accedir legalment a la nacionalitat espanyola i establir-se a Barcelona, on van ser amicalment acollits per una altra família famosa, els Bassat, pares del nogensmenys famós Lluís Bassat, també d'origen sefardí, que hi havien arribat una generació abans.
L’any 1967, quan va veure per primer cop la ciutat de Barcelona, Isak tenia 14 anys, i al seu país natal les tensions provocades pels enfrontaments entre turcoxipriotes i grecoxipriotes amenaçava de provocar un conflicte bèl·lic amb Grècia, país tradicionalment considerat com enemic dels turcs. Un cop a Barcelona, els seus companys de joventut el recorden com un noi espavilat i treballador igual com ho eren son pare i son germà, que el van acompanyar en les seves primeres aventures empresarials.
Gràcies als seus ancestres sefardites, Isak Andic va poder accedir legalment a la nacionalitat espanyola i establir-se a Barcelona
La primera de totes, va ser instal·lar-se l’any 1972 a la planta baixa del Mercadillo, just a l'entrada del carrer, on el pare arribava tot sovint amb una furgoneta vella carregada de mercaderies, algunes de les quals procedents d'Istanbul i del mariner d’un vaixell turc amb esperit comercial que amarrava periòdicament al port de Barcelona i oferia productes “exòtics” i a bon preu als Andic. Una oferta no convencia gaire el pare, Manuel, però sí a Isak, que hi va saber veure una bona oportunitat d’arribar a un públic jove desitjós de trobar nous signes exòtics de complicitat generacional.
Tal com recorden alguns contemporanis, Manuel aparcava la seva furgoneta al gual que hi havia a la porta del carrer, a tocar de la botigueta de menys d’un metre i mig que regentaven els fills. De fet, es comenta, la furgoneta feia de magatzem mòbil del negoci. Allà s’hi van vendre bàsicament bruses, esclops, camises i texans, però sobretot camises de quadres de Madràs, símbol d’acostament occidental amb la cultura hindú, i aquells texans que ja començaven a ser vistos com a signes d’identitat contestatària gràcies a usuaris titllats “d'alternatius” com Elvis Presley, Dolly Parton o Elton John.
La Sisena Flota, els texans del port i Barcelona
La història d'amor entre els texans i Barcelona arrenca d’una dècada abans, i més concretament de finals dels 50, quan els mariners de la Sisena Flota dels Estats Units van començar a aparèixer pel nostre paisatge urbà. El periodista Xavier Theros relatava a Alberto Valle els canvis introduïts a Barcelona a partir de l'arribada del primer portaavions al port de la ciutat: el jazz, el tabac ros, la Coca-Cola, els dònuts, els plats combinats, els encenedors Zippo, els calçotets eslip i, sobretot, els pantalons texans.
Va ser justament a partir de l’any 1958, en un món obscur, dominat pel franquisme i encara privat de la popularitat dels Beatles, els Rolling Stones i, en l'àmbit casolà, els Sirex o els Mustang, quan els joves barcelonins van descobrir que podien comprar texans de segona mà procedents del macuto dels marines més llestos de la classe i emprovar-se’ls en determinades porteries fosques dels voltants del port. El fet d'adquirir-los clandestinament oferia a aquells postadolescents la satisfacció complementària i vist amb ulls actuals, un xic ingènua, d'estar jugant contra “el sistema”.
Només una dècada més tard, quan Isak estudiava a l'Institut Americà de Barcelona, ell i el seu germà Nahdam freqüentaven la facultat d’Econòmiques, i els Andic van connectar amb les il·lusions d’aquell mercat emergent i van prendre dues decisions importants: instal·lar-se al Mercadillo i concentrar-se en el mercat dels texans, que des d'aquell llunyà 1958 no havia parat de créixer en una ciutat cada cop més propera als patrons culturals anglosaxons.
Com a mostra, tal vegada poc consistent, d'identificació amb la contracultura londinenca, companys de joventut d’Isak recorden la seva preferència pel Tiffany's en comptes del Maddox (més afrancesat), quan anava a les discoteques de Platja d’Aro amb el seu amic Fernando Salas i les seves amigues respectives. Altres recorden els germans Andic empaitant possibles clients per les escales i el hall d'Econòmiques, amb la seva veu constant i persuasiva i les facilitats de pagament que oferien als seus anhelats compradors.
Sembla que, als seus inicis, el proveïment de texans procedia, via mariner, d'Incirlik i d’algunes altres bases militars americanes establertes a Turquia. En qualsevol cas, Isak Andic va començar ben aviat a importar i vendre amb gran èxit diferents marques de texans, des dels històrics Levi Strauss als Lee o els Wrangler, amb els que la seva incipient història d'èxit va començar a encertar les tendències de moda que s'acabarien imposant al món.
Aviat, aquell local estratègic del carrer Sant Hermenegild que tot el dia feia olor de sàndal va quedar més petit del que realment era, i els Andic van haver de buscar nous horitzons. Primer a Portaferrissa, després al Portal de l’Angel 72 i finalment a la Rambla 57, que es deia Los Genuinos Tejanos Isak i on a més de texans es venien discos de rock and roll, tal vegada importants directament o indirectament de Londres. Una fórmula que no podia fallar de cap manera.
Isak Andic va començar ben aviat a importar i vendre amb gran èxit diferents marques de texans, des dels històrics Levi Strauss als Lee o els Wrangler
Tan gran va ser l'èxit que aviat es va poder comprar un Seat 850, amb el qual va començar a obrir mercats a tot Espanya. Més endavant va obrir oficines al carrer Bruc (llavors, Bruch) i al carrer Girona (Gerona) fins que va arribar el moment que es va cansar de vendre roba d'altres marques, va crear la seva, i va muntar un centre de disseny i confecció propi, amb seu, primer a Sabadell, i després a Palau de Plegamans (ara, Palau-Solità i Plegamans).
Així va ser com l’any 1985, Mango (nom triat per Isak arran d’un viatge a Manila) va obrir la seva primera botiga al Passeig de Gràcia de Barcelona, un passeig que havent estat històricament l'aparador de totes les vanitats burgeses, començava a ser l'aparador dels establiments comercials més rellevants de Catalunya i del món.
El 1985 va ser l’any que el Barça va guanyar la Lliga i els millors grups del moment van participar (molts d’ells en texans) en el concert Live Aid, a l'estadi de Wembley on es van recaptar 100 milions de dòlars per combatre la fam a l'Àfrica. Set anys més tard, el 1992, Mango obria la seva primera botiga a París, capital mundial de la moda, on solia viatjar tot sovint a comprar i inspirar les seves col·leccions.
La primera flagship a Manhattan
Altres fites rellevants de la companyia són quan el 30 de gener del 2008 The New York Times titulava Foreign Retailers Follow Their Shoppers to New York, per explicar que, el mes de novembre del 2007, Mango havia obert la seva primera botiga insígnia al Soho. Avui dia, la companyia disposa de més de 40 botigues a tots els Estats Units i l’any 2022 va inaugurar un nou local representatiu de 2.100 metres quadrats a la Gran Dame, un edifici noble dels anys 20 ubicat al número 711 de la Cinquena Avinguda.
Un altre esdeveniment important de la marca va ser l'any 2011, quan va organitzar a París la seva primera desfilada de moda fora de l’estat espanyol, connectant també amb la idea àmpliament compartida de considerar que la capital francesa és la capital mundial de la moda... I el segon mercat més gran de l'empresa.
Mango és present a més de 120 països; té més de 15.500 treballadors i disposa de més de 2.800 punts de venda a tot el món, dels quals uns 1.900 són a Europa
Avui dia, com és sabut, Mango, l’empresa fundada per Isak Andic i gestionada internament per Enric Casi (mort ara fa un any) factura, amb dades de 2023, 3.100 milions d’euros, amb un creixement del 15% respecte a l’any 2023; és present a més de 120 països; té més de 15.500 treballadors i disposa de més de 2.800 punts de venda a tot el món, dels quals uns 1.900 són a Europa, a més de la venda en línia, que suposa un 33% de la seva xifra total de negoci.
Les seves ambaixadores de marca, destinades a enamorar nous públics compradors han estat, entre d'altres les actrius Penélope Cruz, Cara Delevingne, Scarlett Johansson, Kate Moss i des de febrer de l’any passat, la futbolista del Barça Alexia Putellas, amb la imatge de la qual Mango vol visibilitzar el seu compromís amb la igualtat de gènere i compartir tal vegada el seu barcelonisme universal.
Els anys difícils
Però no tot han estat flors i violes en la història de Mango. Tot i que en aquelles alçades, la marca ja s’identificava més amb el consum de luxe que no pas amb els quadres de Madràs o els texans de la VI Flota, i un cop jubilat Isak Andic com a president, la companyia, sota lideratge del seu fill Jonathan va decidir virar el vaixell cap a un públic potser massa jove.
Les pèrdues van ser de 61 milions d'euros l’any 2016; 33 milions l’any 2017 i 36 milions l’any 2018, fins que Isak va decidir tornar a posar-se al capdavant del vaixell i, juntament amb Toni Ruiz com a nou director general, va aconseguir canviar l’objectiu i la tendència, obtenint uns beneficis de 21 milions d'euros l'any 2019. Dissortadament, l'any següent, el 2020, va ser l’any de la pandèmia i la xifra va tornar a davallar fins als 110 milions de pèrdues, seguides d’una notable recuperació l'any 2021, 2022 i 2023, amb uns beneficis de 67, 81 i 172 milions d'euros respectivament.
Isak Andic va morir dissabte 14 de desembre a causa d’una caiguda a les muntanyes de Collbató, tocant a Montserrat i deixa als seus tres fills, Jonathan, Judith i Sarah, la tasca ingent de conservar una fortuna valorada en 4.500 milions d’euros i fer créixer encara més un negoci sense fronteres iniciat fa més de cinc dècades en un local fosc i no especialment polit del barri de Sarrià Sant Gervasi.
Bona sort a tothom i descansi en pau el creador d’una marca barcelonina de prestigi internacional. Que tampoc n’hi ha tantes...