Diuen els savis de la Terra Alta que al bell mig de les Torres Negres habita un home de profundes inquietuds, entossudit en reforçar la seva ànima social, que medita amb gran anticipació els seus moviments i s’envolta d’una confortable muralla de talent, discreció i hermetisme. Dos edificis alts com dos santpaus que, com aquella Torre Obscura d'Stephen King, són el centre de convergència de tots els universos.
Explicava un conegut periodista que va haver-hi un moment que la Caixa ens acompanyava totes les hores del dia. Des del moment de llevar-nos i encendre el llum, passant per la dutxa, la preparació de l’esmorzar i la primera trucada telefònica, fins que agafàvem el cotxe per anar a la feina, posàvem benzina i pagàvem el peatge corresponent a l’autopista. Efectivament, són molts els universos empresarials que passen o han passat pel centre de comandament de les Torres Negres de la Caixa: Agbar, Naturgy (abans Gas Natural), Telefónica, Repsol, Abertis...Tot d’universos supervisats per un home de mirada penetrant, exquisida elegància i tenacitat llegendària, que du el nom d’Isidre (que no Galderic) com homenatge al sant patró dels seus pares camperols, i el cognom Fainé, com a imprompta genètica i derivació fonètica de “feiner”, que vol dir “aquell que fa la feina”.
Home de fortes conviccions, va néixer el 1942 al barri més pobre de Manresa, Les Escodines, i la seva infantesa va transcórrer en les humils barriades de La Torrassa i Santa Coloma, en un món destrossat per la guerra que encara trigaria dècades en recuperar-se. Tal vegada aquella visió de dificultats que va acompanyar la seva infantesa va esperonar el seu afany de superar tanta pobresa, pròpia i aliena, i el va acabar convertint en un membre distingit de la inhabitual espècie de banquer filantrop. Casat amb Montserrat Garriga, és el pare equilibrat i paritari de quatre fills i quatre filles.
Un autèntic 'self made man'
Va començar el Batxillerat elemental als 15 anys, mentre treballava en un taller elèctric, en petites tasques de reparació de bicicletes i rebobinat de motors, i ja no va parar mai més. Arribada l’edat, es va llicenciar i doctorar en Ciències Econòmiques, en una època en que això només estava reservat als fills de famílies grasses d'armilla. Després es va diplomar en Alta Direcció d’Empreses a l’IESE Business School de la Universidad de Navarra i més tard es va formar al ISMP en Business Administration per la Harvard Business School.
La seva tesi doctoral es titulava Xarxes estratègiques col·lectives, un assaig acadèmic que anticipava la construcció de la gran xarxa d’oficines que va arribar a tenir La Caixa a tot Espanya sota el seu impuls. Una tesi sens dubte premonitòria, marca de la casa, que ja albirava de fusions i concentracions bancàries unes quantes dècades abans que se’n parlés. Una tesi que, avançant-se als temps, analitzava les economies d’abast, assenyalava que aquestes requereixen d’una important massa crítica i destacava la importància de les xarxes i els serveis.
Potser llavors ja tenia la mirada penetrant, actualment gestionada darrere d’unes ulleres gairebé invisibles des d’on valora l’entorn i controla el tempus, com un jugador d’escacs carregat de paciència, que no únicament planifica els seus moviments, sinó que es fica literalment dins del cap dels seus interlocutors, llegint-hi fortaleses, febleses, amenaces i oportunitats. Entre les anticipacions més sonades hi ha la de l'any 2012, quan l'entitat va separar el Banc de l’Obra Social, i la de l’any 2017, quan va canviar la seu social de CriteriaCaixa i la Fundació a Palma, dos territoris històricament i culturalment propers que fins i tot comparteixen els seus dos idiomes oficials amb els de la gent de Manresa.
Entre les anticipacions més sonades hi ha la de l'any 2012, quan l'entitat va separar el Banc de l’Obra Social, i la de l’any 2017, quan va canviar la seu social de CriteriaCaixa i la Fundació a Palma
Ara per ara, Fainé presideix la Fundació Bancària La Caixa, primera fundació privada d’Espanya i una de les més importants del món en volum de recursos, amb un pressupost anual de 500 milions d’euros, que és propietària del 100% de CriteriaCaixa, també presidida per Fainé i tenedora al seu torn del 40% de les accions de Caixabank.
També és president, entre altres coses, de la Confederació Espanyola de Caixes d’Estalvis (CECA), president del World Savings Banks Institute (WSBI), vicepresident de l’European Savings Banks Group (ESBG), vicepresident de Telefónica, i acadèmic numerari i vicepresident de la Real Acadèmia de Ciències Econòmiques i Financeres i de la Real Acadèmia de Doctors a les que intenta aportar-hi sempre la bandera del compromís social. El WSBI, per exemple, destina sota la seva presidència més de 1.300 milions d’euros a programes socials.
Una vida de servei
Va entomar les seves primeres responsabilitats financeres l’any 1964, al Banc Atlàntic, que tenia una participació en el Banco de Asunción, a Paraguay, on s’hi va estar quatre anys, abans de treballar successivament a Banca Riva y García, la Banca Jover i Bankunión. Fins que l’any 1981 Josep Vilarasau, un altre home de mirada penetrant, tot i que una mica més sorneguera, el va convèncer per saltar a “la Caixa”, on va arribar gràcies al prestigi que havia assolit com a bon gestor de banca comercial.
Allà va conviure professionalment amb personatges de tant pes específic com Joan Antoni Samaranch, Ricard Fornesa, Josep Vilarasau, i anys després amb Antoni Brufau, fins que va ser justament ell qui va arribar a ser l'home històricament més poderós de l'organització. El primer pas va ser a començaments de 1999, quan el president Samaranch va dimitir en favor de Vilarasau i ell va ocupar el càrrec de director general que Vilarasau deixava lliure, mentre Brufau, que també l’hauria pogut ocupar, se’n va fer càrrec de la direcció general de participacions industrials.
Home poc amant de la llum intensa del focus mediàtic, a Fainé li agrada més estar ”en el xup xup de les coses” que no pas en primer pla. És a dir, a la cuina lenta de les operacions que concep. Per ell, “el més important no són els beneficis, sinó l'exemplaritat de l’empresa i el benestar humà i professional de les persones que hi treballen”. “El primer són els empleats; després, els clients; a continuació, els accionistes; i seguidament la societat en general”, afirma, perquè “la vida és, per sobre de tot, servei”.
A Fainé li agrada més estar ”en el xup xup de les coses” que no pas en primer pla. És a dir, a la cuina lenta de les operacions que concep
L’any 1989 va ser ell qui, posant el pràctica les conclusions de la seva tesi, sense fer soroll, es va convertir en l’autèntic artífex de la fusió entre la Caixa de Barcelona i la Caixa de Pensions i d’Estalvis de Catalunya i Balears, primera gran operació del país. Vilarasau va triar l’estrella de Joan Miró com a símbol de la Fundació, però a Fainé li va agradar tant que tot seguit la va aplicar a totes les sucursals bancàries, convertint-la en la imatge de l’estalvi de Catalunya (cercle vermell) i Balears (cercle groc).
Fins que l’any 2007 va ser nomenat president de “la Caixa” en substitució de Ricard Fornesa, que havia estat el substitut d’en Vilarasau, i més tard, president executiu de Gas Natural Fenosa (hereva de la llegendària Catalana de Gas i precursora de l’actual Naturgy), de la qual el febrer de 2018 va passar a ser-ne president d’honor. “la Caixa”, convertida ja en CaixaBank, la va presidir fins el juny de 2016, quan el càrrec va passar a mans de Jordi Gual, brillant economista que fins llavors havia estat director del servei d'estudis i que ara acaba de plegar com a conseqüència de l’altra gran jugada mestra d’en Fainé: la fusió amb Bankia.
Anticipació, teoria dels equilibris i fórmula de la felicitat
Hi ha qui especula sobre quina previsió temporal va aplicar Isidre Fainé per realitzar totes aquestes operacions. Fainé és seguidor de Daniel Kahneman, el psicòleg que va guanyar el Premi Nobel d’Economia l’any 2002 pels seus treballs per integrar la investigació psicològica en la ciència econòmica, sobretot respecte al judici humà i a la presa de decisions en situacions d’incertesa. En la seva Teoria de les Perspectives, Kahneman destaca que els individus prenen, en entorns incerts, decisions que s’allunyen dels principis bàsics de la probabilitat. Són les anomenades dreceres heurístiques.
A Fainé també li agrada recordar la fórmula per ser feliç que aconsellava l'escriptora Jane Austen (1775-1817), autora, entre altres, de “Sense and Sensibility”: compartir un propòsit, ser bons companys, respectar-se mútuament, ser moderats i comunicar-se amb sinceritat i un bri de bon humor. Una estratègia col·laborativa que vol assegur el benestar de tothom, però també la pròpia posició de control, sigui des d’on sigui. Perquè el cas és que el model d‘organització del grup permet mantenir el control de tota l'estructura des del comandament de la Fundació Bancària La Caixa, justament presidida per Fainé.
Moragas, Vilarasau i Fornesa com a referents
El setembre de 2018, quan va rebre el premi Forbes de mans de Florentino Pérez, Catalunya ja havia experimentat la seva darrera gran convulsió política i ja feia gairebé un any que CaixaBank i Criteria havien escampat les seves seus socials entre València i Balears. Més de 150 líders empresarials polítics, socials i culturals convocats a tal efecte a l'Hotel Intercontinental de Madrid esperaven tal vegada alguna declaració sobre aquells fets i probablement sobre la situació política catalana i la seva relació amb l'espanyola.
Però Fainé tenia el seu propi guió i va aprofitar l'avinentesa per fer un homenatge a tres personatges fonamentals de la història econòmica de la Caixa i per extensió, de Catalunya. Francesc Moragas, el benèfic fundador que l’any 1904, amb l’equivalent a 526 euros, (avui convertits en 20.000 milions d'euros) va crear la Caja de Pensiones para la Vejez y de Ahorros, com a institució filantròpica, en plena onada de convulsió social i violència armada que deixaria un balanç de 13 morts i 50 ferits a Barcelona. A Fainé li agrada compartir que ha llegit totes les circulars que, en els orígens de l’entitat, Moragas dirigia als empleats. I fa seva una frase del fundador: “Soc l’home més ambiciós del món: com que no tinc necessitats, he fet meves totes les dels altres”.
En la seva intervenció també va retre homenatge a Josep Vilarasau, l’home que el va reclutar i que va crear la Fundació La Caixa, com a persona capaç d’aglutinar grans equips de treball i d'haver fet una magnífica tasca financera, cultural i social, amb la distribució de beques, la creació dels Caixaforums, el Museu de la Ciència, els concerts participatius i els estudis d'investigació de la SIDA; i a Ricard Fornesa, el president que, més enllà del hòlding industrial, va facilitar la creació de programes d'habitatge per integrar persones en risc d’exclusió, programes per combatre la pobresa infantil, voluntariat i altres.
Fainé no ha dit mai ni una paraula, doncs, sobre el procés, sobre el que malgrat tot tothom sap què en pensa, ni sobre cap actuació de cap partit polític, ni sobre cap possible raó ideològica determinant del canvi de seus a uns territoris
Ni una paraula, doncs, sobre el procés, sobre el que malgrat tot tothom sap què en pensa, ni sobre cap actuació de cap partit polític, ni sobre cap possible raó ideològica determinant del canvi de seus a uns territoris que curiosament són els únics de l’estat on rauen les altres dues caixes supervivents de la debacle de 2008/2016: Caixa Pollença a Mallorca i Caixa Ontinyent al País Valencià. Perquè, si alguna cosa té clara Fainé és que “l'únic partit que tinc és la Caixa”.
Una Caixa que ja va néixer degana i ho continua sent, tot i que ara, amb l'absorció de Bankia (procedent de Caja de Madrid) també s’ha convertit en el primer banc d'Espanya en volum de negoci. Aquesta fusió va poder realitzar-se durant l’etapa d’Artur Mas com a president de la Generalitat, però, fidel a la seva paciència, Fainé l’ha culminat ara. El resultat és un Grup que de moment continua tenint les seves oficines centrals a Barcelona, les seves seus confederades en un arc mediterrani de cultures compartides i una presència econòmica i cultural molt rellevant a tot Espanya.
Tot això dirigit per un home discret, que quan es treu la corbata i l’americana ho fa per anar-se’n al seu refugi de Llavaneres o de Llívia, amb la família, per seguir pensant amb prou antelació els propers moviments que farà al gran escac que és el món. Caminant molt i observant les coses arran de terra, a certa distància de la Terra Alta on s’alça la Torre Obscura de la Diagonal, tot i que Fainé és més un home de carrer que d’altes torres. “Un gat de mercat”, en paraules seves. En tot cas, des del carrer o des de les Torres, vol apropar el seu punt de vista al de les persones que viuen a Endor, la Terra Mitjana (Middle Earth) d’en John Tolkien, que en anglès antic vol dir “la Terra que habiten els homes”.
En aquest cas, els homes de bona voluntat.