Amb una sincronia gairebé poètica, l’hotel Joan Carles I ha fet figa just al mateix moment en què la persona insigne que li dóna nom, el rei emèrit espanyol, dilapida la poca bona imatge que li pogués quedar gaudint d’una fuga als oasis àrabs més luxosos, mentre li apareixen per tot arreu bosses de diners opacs. Si el prestigi de l’exmonarca es cotitza més baix que mai, l’hotel homònim ja té un preu fixat: 1 euro. Si han pensat furgar-se les butxaques per comprovar si amb la xavalla dispersa poden permetre’s adquirir l’immoble, tinguin en compte que si se’l queden, hauran de fer front també als deutes que arrossega, d’entre 70 i 100 milions d’euros.
Tot plegat va començar quan Joan Gaspart Solves (sí, el fins fa poc pitjor president de la història del Barça) gestionava a través de la seva empresa, Husa, aquest hotel de la Diagonal. Sembla que va anar acumulant deutes amb la Seguretat Social, fins que la propietat de l’establiment -de qui més endavant en parlarem- es va assabentar i va posar-li una demanda per aquests impagaments.
Però això no era tot, perquè segons la demanda, els Gaspart van fer servir el Palau de Congressos annex com a garantia per a un préstec, sense informar-ne a la propietat. Després del desgavell de la gestió per part de la família Gaspart, qui va prendre el relleu va ser la cadena Fairmont Hotels & Resorts, que es dedica a l’explotació d’hotels de luxe.
Amb seu a Toronto (Canadà), la cadena té alguns hotels al seu país d’origen, però també d’escampats arreu del món (de Bermuda a la Xina i de Mònaco als Estats Units) fins a totalitzar 76 establiments, tots ells d’un luxe difícil d’igualar. El primer va ser l’emblemàtic Fairmont San Francisco, que va obrir les portes el 1907, just un any després del gran terratrèmol que va devastar la ciutat.
La llista de clients reials
Per les seves habitacions han passat famílies reials, però també han estat el lloc on Churchill i Roosevelt van mantenir reunions secretes durant la Segona Guerra Mundial. A un Fairmont es va signar la carta fundacional de les Nacions Unides i també a un hotel d’aquesta cadena va ser on John Lennon i Yoko Ono van desenvolupar la seva performance “Give peace a chance” embolicats amb els llençols.
"Per les seves habitacions han passat famílies reials, reunions secretes de Churchill i Roosevelt, la carta fundacional de les Nacions Unides o John Lennon i Yoko Ono"
Per buscar els propietaris de la cadena no cal anar gaire lluny, atès que són els francesos d’Accor, el grup líder mundial en el sector de l’hostaleria, que gestiona 4.800 hotels i 700.000 habitacions, i que factura més de 4.000 milions d’euros amb uns beneficis de gairebé 500. Si indaguem en la propietat d’aquest gran conglomerat, trobem que el primer accionista (12%) és el grup d’hostaleria Jingjiang, amb seu a Shangai i de capital públic.
En segon lloc hi ha un dels sospitosos habituals a les grans finances internacionals, com és el fons sobirà del Qatar (11%). D’entre la constel·lació de fons amb participacions menors no hi poden faltar Vanguard, Franklin, Capital Research i el fons sobirà de Noruega.
La torre del príncep saudita
El que ens queda una mica més lluny és la propietat de l’hotel, ja que pertany al príncep saudita Turki Bin Nasser, mitjançant la societat Barcelona Project’s. Ja des de mitjan anys vuitanta duia al cap la idea de construir un gran hotel de luxe a Barcelona, per tal de satisfer el turisme d’alt nivell, que gairebé no disposava d’establiments on allotjar-se a la ciutat.
Gràcies a l’empenta dels Jocs Olímpics, el projecte es va fer realitat, i entre 1991 i 1992, i amb una inversió de 14.000 milions de pessetes (uns 85 milions d’euros), el Joan Carles I va alçar el seu perfil imponent sobre la zona noble de la Diagonal. Durant la construcció, el gener de 1992, els promotors va enderrocar sense permís la Torre Melina, una edificació que datava del segle XVII i que s’havien compromès a mantenir.
Un cop l’Ajuntament els va demanar explicacions, van al·legar que tenien permís per enderrocar les parts més deteriorades de l’edifici, i com que van veure que el mal estat era generalitzat, van enderrocar-lo completament. Vet aquí una interpretació generosa de la relació entre el tot i les seves parts. La Torre Melina no era un actiu qualsevol, ja que més enllà de la seva antiguitat, havia format part del patrimoni de la família Pons, grans terratinents de la zona, fins que l’Ajuntament la va expropiar l’any 1990 precisament per construir l’hotel Joan Carles I.
De fet, quan només era un projecte, tothom es referia a l’establiment hoteler com a “Torre Melina”.
El destí de l'hotel
El destí de la instal·lació no està gens clar, perquè la crisi turística conseqüència de la pandèmia no sembla dibuixar el millor panorama per trobar comprador per a un actiu d’aquest tipus. A més, tot i la reforma que s’ha dut a terme els últims anys, l’hotel no es troba al nivell d’altres competidors de la ciutat, bàsicament perquè les obres han consistit en una operació més estètica que de caràcter profund, és a dir, centrada molt més en el que es veu a simple vista que no pas en les àrees tècniques que estan amagades dels profans.
"El destí de la instal·lació no està gens clar, perquè la crisi turística conseqüència de la pandèmia no sembla dibuixar el millor panorama per trobar comprador"
Per cert, l’esmentada reforma va tenir la particularitat que es va escometre sense tancar les portes de l’hotel, amb la dificultat afegida que això comporta. Un cas oposat va ser el del l’hotel Sofia (antigament conegut com a Princesa Sofia), que va estar amb la persiana abaixada mentre van durar les feines per posar-lo al dia.
Ara només ens queda esperar i veure quin és el camí pel qual transita l’hotel Joan Carles I, si la venda a correcuita, el concurs de creditors o una injecció in extremis de capital per part del seu accionista, el príncep Turki Bin Nasser. N’estarem atents.