Parlar de Joan Laporta i explicar algun aspecte de la seva vida que encara sigui desconegut no és una tasca fàcil, hom diria que se sap pràcticament tot d'ell. Es tracta d'un personatge que ha format part de la nostra quotidianitat des de fa més de 20 anys i que no ha tingut cap problema en mostrar la rebotiga de la seva vida personal, el seu ideari polític o, quan va deixar la presidència, les seves ganes de tornar-hi.
Poc després de deixar la presidència, eren ben notoris els seus esmorzars amb excompanys de directiva i amics al Daps on sempre hi havia una taula preparada per una bona colla de comensals i que s'anava omplir fins a l'arribada del nostre protagonista, sempre al centre, sempre animant el grup, sempre el Barça com a gran tema de la conversa.
Laporta no ha tingut cap problema en mostrar la rebotiga de la seva vida personal, el seu ideari polític o, quan va deixar la presidència, les seves ganes de tornar-hi
Comencem amb el més bàsic: Joan Laporta i Estruch va néixer a Barcelona l'any 1962. Va estudiar als maristes de Passeig Sant Joan fins al COU quan va ser expulsat per fer-se amb les preguntes d'un examen i distribuir-les entre els companys. Va entrar a la facultat de Dret de la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar. Avui és un advocat especialitzat en Mercantil i Tributació, soci fundador i titular del bufet Laporta & Arbós.
Mai ha amagat quines són les seves preferències polítiques. Sempre s'ha definit com a independentista, sense matisos ni condicionants. I té molt mèrit perquè durant molts anys ha transitat per ambients poc propicis amb les seves idees: durant una pila d'anys -els que va estar casat amb Constanza Echevarria- al dinar dominical a casa de la sogra havia de conviure amb les opinions del seu cunyat, membre de la Fundación Francisco Franco, i també les del seu sogre, un conegut empresari que va fer carrera a cavall del règim franquista i els primers anys de la transició, relacionat políticament amb Alianza Popular i la Falange.
Quan va abandonar la presidència, Joan Laporta va fundar un partit polític, Democràcia catalana, que va quallar amb altres formacions per conformar SI (Solidaritat per la Independència) i presentar-se així a les eleccions al Parlament del 2010. La coalició va aconseguir quatre escons, entre els quals, el seu. La seva presència a l'hemicicle català es va prolongar, però, només un any, el temps que va trigar a trencar amb SI per sumar-se a ERC a les eleccions municipals de 2011 i fer tàndem amb Jordi Portabella per l'alcaldia de Barcelona.
Aquesta aposta va resultar per sota de les expectatives generades, amb només dos seients al ple de l'Ajuntament: el de Portabella i el seu. La seva estada al consistori va durar fins a 2015, moment en el qual va deixar la seva curta carrera a la política per centrar-se de nou en el seu despatx professional.
En l'àmbit empresarial també és públic que ha fet negocis durant uns anys amb el dictador que governava Uzbekistan i amb la seva filla, gestora d'un grup d'empreses a Suïssa. Aquesta relació mercantil li ha suposat alguna velada crítica a la premsa, encara més virulenta per part dels periodistes madrilenys. En concret, se li retreia que fes negocis amb un dictador poc coneixedor dels drets humans, acusat entre d'altres coses de torturar els seus opositors.
Possiblement, a Laporta li hauria suposat menys crítiques si els negocis els hagués fet amb alguna de les democràcies avançades del golf pèrsic, model de respecte pel que fa a les persones i els seus drets i llibertats.
Al marge de negocis mediàtics, Laporta ha dedicat el temps de feina al seu despatx professional com a advocat
Al marge de negocis mediàtics, Laporta ha dedicat el temps de feina al seu despatx professional com a advocat, Laporta & Arbós Advocats Associats, i a diferents negocis de l'àmbit de la promoció immobiliària - Kalkiama SL, Lanstruch i Via Llibertatis - la intermediació de productes financers - Filial catalana de consum- i el comerç al detall -Marcha Bellerina, no podria haver-hi un nom d'empresa més laportià.
Si la publicitat dels seus negocis ha estat una constant, la de la seva vida sentimental ha estat també un llibre obert per a mitjans i públic en general. La llista de companyes sentimentals del barceloní és interminable: Flavia Massoli Teixeira, Simona Ventura, Gulnara Karaminova, Sana Khouja, Maria Lapiedra, Chantal Sciuto.
En alguns mitjans, fins i tot afegeixen a la llista tres celebritats de la primera divisió del paper couché madrileny, Terelu Campos, Vicky Martín Berrocal i Eugenia Martínez de Irujo. En aquests tres casos, però, s'ha de dir que les senyores esmentades han desmentit l'existència d'una relació més enllà d'una bona amistat.
L'actitud oberta de Laporta és la d'una persona convençuda que, lluny de perjudicar-lo, mostrar una imatge desinhibida de bon viure que l'ajuda a perfilar el missatge que més li interessa donar: el d'una persona desacomplexada, resolutiva, enèrgica, una mica fatxenda i amb una capacitat infinita de defensar els seus interessos. És un comportament que entusiasma als laportistes i enerva a tots aquells que no ho són.
Pels primers, Laporta és història viva del Barça, pels altres és un generador d'histèria i caos.
Història o histèria, Laporta ha aconseguit afegir un -isme al seu cognom per esdevenir una manera d'entendre el Club, com Cruyff, com Núñez. A l'enteniment del lector correspon ja establir si el laportisme consisteix a buidar-se una ampolla de xampany de cent euros al cap després de guanyar al Reial Madrid, o si el laportisme és agafar el Barça en fallida -80 milions d'euros de pèrdues sobre una facturació de 280 milions- i assentar-ne les bases perquè avui s'hagi convertit en l'entitat esportiva mundial líder en facturació, modernitzant el seu model de gestió i omplint les seves vitrines de títols. Possiblement són totes dues coses.
Sobre el programa esportiu i l’Espai Barça, es tracta d'amagar les cartes fins a poc abans de les eleccions i donar el cop definitiu quan toqui. De moment, va repartir una targeta de presentació que diu "ei, nois, sóc aquí i sóc el de sempre" amb una lona publicitària al costat del Bernabeu, un reducte de "cayetanos" amb servei filipí, per aconseguir un munt de minuts de notorietat a mitjans amics i a mitjans que també li tenen jurada i el que és més important, un autèntic xut d'autoestima per la culerada en un moment on tot són cops de clatell.
Un "al loro que no estamos tan mal...amb mi de president". Ferma candidata a jugada mestra de la campanya.
Si li pregunten per Messi, respon: "Messi estima el Barça. La meva relació amb ell és que ens respectem i ens estimem... No és convenient parlar sense tenir facultats per decidir". Si li demanen per possibles fitxatges, "parlar de fitxatges seria faltar al respecte als excel·lents jugadors del primer equip". Sobre l'Espai Barça, "sí però". Manteniment del projecte global, canvis al disseny de l'estadi, picada d'ull a la proposta de Norman Foster.
On més s'ha explicat Laporta és pel que fa a l'economia del Club. Trobem referències comunes amb la resta de precandidatures -auditoria dels comptes i dels plans de l`Espai Barça, racionalització de les despeses del Club fins adequar-les a l’actual nivell d’ingressos- i també un parell d’idees originals. La utilització del Barça Academy com a catalitzador arreu del món de la marca Barça i els seus valors, i la creació d’uns espais de marca a les principals ciutats del Món (recorda projectes com el de Casa Seat a Barcelona o el Centre Renault que es pot trobar als Camps Elisis de París) batejats amb el nom de Barça Experience i que servirien per respirar barcelonisme i incorporarien serveis com espais de co-working, sales per visualitzar els partits, per practicat e-sports, per vendre merchandising i, en definitiva, ser un punt de trobada per a barcelonistes i amants del futbol.
També proposa l'emissió de bons per 300 milions d'euros per generar la liquiditat suficient per al bon funcionament esportiu, i una mena de “Verkami” entre els aficionats de tot el món
També proposa l'emissió de bons per 300 milions d'euros per generar la liquiditat suficient per al bon funcionament esportiu, i una mena de “Verkami” entre els aficionats de tot el món (ells li diuen bons especials, però no ho són del tot ja que no donen cap tipus d’interès, no retornen el capital sinó serveis que encara estan per definir. Seria una mena de crida per tal que els 250 milions de simpatitzats censats posin el seu gra de sorra (idea: si cadascú posa un euro, problema econòmic solucionat, si cadascú en posa deu, que tremoli l’enemic!)
De les coses sobre les quals ha parlat més explícitament Laporta és d'una hipotètica acció de responsabilitat contra l'anterior directiva: ha deixat clar que ni parlar-ne. Laporta sap modular molt bé el rugit de tigre que porta dins i el qual volen escoltar sovint els socis que li són més fídels. Tal i com no es cansa de repetir d'ençà que va començar la campanya, l'experiència és realment un grau.