Fa escassos dies va caure el teló del Jocs Olímpics celebrats a Tòquio aquest 2021, anomenats 2020 per seguir el cicle olímpic. Una edició atípica, no només per la demora d’un any en la celebració, sinó perquè s’han organitzat encara en època de pandèmia, amb tot el que això significa: quantitat mínima de públic en directe, controls constants als atletes, restriccions als mitjans de comunicació, etc. Però durant aquesta quinzena olímpica també s’ha produït un fet que val la pena destacar i que ha passat gairebé per alt per a la majoria d’espectadors no iniciats.
El passat dia 21 de juliol el COI va escollir Brisbane com a seu dels Jocs de 2032 d’una manera molt diferent a com s’havien triat altres ciutats organitzadores, perquè els membres de l’entitat amb seu a Lausana van haver de votar sí o no a una única candidata, la ciutat australiana. Per cert, Brisbane va ser una de les ciutats derrotades per Barcelona en la lluita pels Jocs del 1992, juntament amb París, Amsterdam, Belgrad i Birmingham. En aquesta elecció per al 2032, el terreny de joc va ser una pregunta molt lacònica a cadascun dels membres del COI per tal que expressessin la seva decisió: “Accepta vostè escollir Brisbane com a seu dels Jocs de la XXXV Olimpíada 2032?”, i les respostes es van decantar pel sí de manera aclaparadora, per mostrar un marcador final de 72 a 5, amb tres abstencions de membres díscols. Encara sort d’aquest resultat, perquè pel que sembla no existia pla B.
Aquesta manca de candidatures no és del tot nova, perquè probablement poca gent ho recordi, però els Jocs de 2024 i 2028 van ser atorgats literalment a dit a París i Los Angeles, respectivament, úniques candidates definitives. Les altres ciutats que s’havien mostrat interessades, com Roma, Hamburg o Budapest van anar esborrant-se per problemes diversos, ja sigui econòmics o de suport popular. Als francesos els feia gran il·lusió celebrar uns Jocs el 2024, perquè suposaran el centenari de la darrera ocasió en què van ser seu olímpica, mentre que cal suposar que als californians ja els estava bé aquest repartiment digital.
Com veiem, tot aquell festival de ciutats candidates donant-se cops de colze davant de les televisions del món sencer per aconseguir els Jocs ha passat a la història. L’últim record que romandrà d’aquella època serà la frase “Madrid is eliminated” que va pronunciar Jacques Rogge, president aleshores del COI després que l’empat a vots entre Madrid i Istambul generés una gran confusió per culpa d’un mitjà espanyol, que havia interpretat que l’empat entre les dues ciutats significava que Tòquio havia quedat tercera, quan en realitat era just al revés. Fins al mític “Madrid is eliminated” molts espanyols encara esperaven endur-se els Jocs.
Els Jocs que acabem de veure per televisió havien suposat unes inversions superiors als 13.000 milions d’euros
I per què passa tot això? Doncs perquè el món ha canviat i el COI intenta adaptar-s’hi per mantenir viu el seu lucratiu negoci. Les malbaratadores lluites a mort entre ciutats candidates ja no són un plat de bon gust per als espectadors enmig d’un món en crisi, i sobretot, ja no existeix la fal·lera dels ciutadans perquè la seva ciutat sigui seu d’uns Jocs. De fet, en els casos on s’ha dut a terme un referèndum ciutadà per decidir, el resultat habitual ha estat la negativa a finançar un esdeveniment tan summament car. Per exemple, els Jocs que acabem de veure per televisió havien suposat unes inversions superiors als 13.000 milions d’euros.
Allò anomenat “esperit olímpic” és sempre un bon reclam, però si el negoci no funciona, s’acaba l’invent i els membres del COI de cap de les maneres voldrien un desenllaç així. Segons les xifres que ells mateixos publiquen, els seus ingressos fonamentals són per televisió, gràcies a la venda dels drets de retransmissió dels Jocs arreu del món. Aquesta partida supera el 70% del total, i són el veritable pilar de la seva comptabilitat. Per posar-ho en context, en un club com el Barça, aquesta font d’ingressos es queda en el 30%. Seguint amb el compte d’explotació del COI, a molta distància hi ha els espònsors (18%) i altres ingressos (el 9% restant). De tot aquest volum, la mitjana anual del qual pot vorejar els 1.400 milions de dòlars (1.192 milions d'euros), un 10% el reté el mateix comitè per despeses de gestió, mentre que el 90% (que en el període 2013-2016 va arribar als 5.000 milions de dòlars -4.257 milions d'euros-) s’injecta al moviment olímpic, incloent l’organització dels Jocs i el desenvolupament dels esportistes.
És fàcil pensar que la preservació d’un negoci tan fabulós sigui la prioritat del COI, i per tant arriscar a organitzar una selecció entre candidates que generi rebuig o, pitjor encara, que remeti a un referèndum entre els ciutadans i es perdi, resulta poc rendible per a l’olimpisme. La comoditat amb la manca de contestació ciutadana ha acabat empenyent-los a una aproximació cap a règims amb carències democràtiques.
Hem vist incloure al programa olímpic l’skate, el surf, l'escalada, el bàsquet 3x3 o fins i tot, el golf, per posar alguns exemples
Un altre dels factors que han marcat l’evolució dels Jocs, en aquest cas en el vessant esportiu, és certa cursa esbojarrada per incloure noves disciplines que aportin audiència a unes retransmissions que sovint no desprenen tota l’adrenalina que les noves generacions exigeixen. Així, hem vist incloure al programa olímpic l’skate, el surf, l’escalada, el bàsquet 3x3 o fins i tot, el golf, per posar alguns exemples. El resultat ha estat desigual i segurament alguns esports han tingut una vida curta dins dels Jocs.
La singularitat dels membres del COI i dels comitès nacionals associats, amb un bon contingent de membres de cases reials, també provoca que l’olimpisme sigui un món apart prou allunyat de la realitat. En aquest sentit, cal fer esment al cas del Comitè Olímpic Espanyol, que a banda d’estar presidit per Alejandro Blanco Bravo, algú que no sap anglès i que va plagiar la seva tesi doctoral, porta cert temps amb una relació incestuosa amb una secta considerada d’extrema dreta, com és Nueva Acrópolis. Un dia d’aquests caldria treure temps per explicar aquesta història tan deliciosa. Ens veiem a París 2024.