Amb puntualitat britànica, la imponent figura del periodista anglès John Carlin fa acte de presència al Fishhh! Un jersei de fil blau i una camisa groguenca a sota són el seu abillament; mascareta en mà, ens saluda a tots els assistents sense perdre la seva flaire anglosaxona.
Al llarg de la dilatada entrevista ens respon a totes les preguntes plantejades, en molts casos afegint-hi alguna història vinculada a la seva sorprenent vida, molt marcada per casualitats rellevants. Tot i que mostra criteri propi i conviccions sòlides en totes les opinions que expressa, explica que en realitat l’únic tema del que pot parlar com a veritable entès és Mandela, en la vida del qual va fer una profunda immersió durant anys. Assegura que no és seguidor de cap equip -ni del Barça, ni del Madrid- i que la seva infidelitat en aquest terreny el fa inhàbil per predicar integritat i honor: el seu primer club va ser l’Excursionistas de Belgrano, fruit d’una infantesa a Argentina, mentre que després va passar pel Manchester United, per acabar desertant de tota militància i dedicant-se “només” a gaudir del futbol. Amb aquesta perspectiva personal és molt coherent que consideri que el Paris Saint Germain és la prova que no és possible fabricar una ànima a base d’injectar-hi milions.
Que hagués acabat vivint a Sitges és també fruit d’una d’aquestes coincidències que tant han marcat la seva trajectòria. Mentre feia de corresponsal a Washington per a l’Independent, va rebre l’encàrrec d’escriure una història sobre Sir Bobby Robson, en aquells moments entrenador del Barça. El viatge a Catalunya va resultar iniciàtic: va descobrir on volia viure algun dia (Sitges) i va fer un amic per a tota la vida (Robson).
Entre copes de vi blanc, ens continua explicant històries, mentre descobrim que és un gran aficionat a les ostres. Sens dubte, ha anat a petar al millor lloc possible per fer una entrevista. A certa hora, treu el nas pel Fishhh! un dels jugadors més coneguts del Barça. La seva muller i ell s’instal·len a la terrassa a gaudir del sopar, mentre passada la sorpresa inicial nosaltres prosseguim amb la conversa.
El llibre de Carlin sobre Nelson Mandela, El factor humà, va donar-li visibilitat internacional, que encara es va multiplicar més amb l’estrena de la pel·lícula “Invictus”, dirigida per Clint Eastwood, on el relat del llibre passava a la gran pantalla. Per cert, poca gent sap que aquest cop llibre i pel·lícula es van escriure de manera simultània. Que Morgan Freeman en fos l’actor principal -interpretant Mandela- també és fruit d’una cadena de coincidències que finalitzen al porxo d’una típica casa colonial a la riba del Mississipí.
A quarts de dotze de la nit ens aixequem de les cadires i posem punt i final al sopar, però de manera inevitable les converses continuen a la porta del local mentre es consumeixen algunes cigarretes. Ens ha quedat clar que, malgrat la vida itinerant, Carlin continua tenint essència britànica, i això queda palès, entre d’altres coses, en el seu sentit de l’humor, esmolat sense necessitat d’escarafalls.