El periodista John Carlin es va brindar a xerrar amb la Milanesa de Messi al restaurant Fishhh!, propietat de Lluís de Buen. Una intensa hora de conversa que va girar, en bona part, al voltant del Futbol Club Barcelona, el seu moment actual i els seus protagonistes, presents o absents. Fidel a la seva trajectòria i personalitat, Carlin va parlar sense mitges tintes, de manera directa, i va deixar una bona col·lecció de frases i pensaments que moltes vegades no tenen res a veure amb la pilota, com podran apreciar a continuació. Per a altres detalls de la trobada amb el celebrat autor d’El factor humà, poden llegir una altra crònica de la vetllada en aquest enllaç.
Fa mig any vostè escrivia que el Barça vivia “una nostàlgia perversa”. Ho continua pensant?
Ja ni me'n recordo. Al que aspiro quan escric un article és a reflectir una determinada situació en aquell moment. No puc predir el futur. Al marge d'aquesta evidència, crec que si ara som honestos ningú no esperava aquesta resurrecció tan ràpida del Barça i la veritat és que ha estat una sorpresa fantàsticament grata no només per als culers sinó també per a la gent a qui agrada el bon futbol. Fa sis mesos el Barça tenia un peu a la tomba i tot indicava que trigarien, no ho sé, un parell d'anys fins a recuperar una mica de competitivitat. Aleshores semblava complicat classificar-se per a la Lliga de Campions i en això estàvem tots d'acord. No et dic que lluités per evitar el descens, sinó per no protagonitzar una temporada nefasta. Bé, de fet a la Champions van fracassar amb estrèpit i el panorama pintava fatal. En aquest estat de coses, és clar, era un moment per sentir nostàlgia. I no només llavors, sinó els últims anys, quan qualsevol guardava fresc a la memòria aquell fantàstic equip que ha estat el millor que he vist a la meva vida i que dirigien Pep Guardiola, Tito Vilanova o Luis Enrique. El contrast entre aquelles imatges tipus Capella Sixtina i una cosa que s'havia convertit en un grafit de vagó de tren provocava que el dolor encara fos més gran.
Com a observador i seguidor del món del futbol, esperava un enfonsament tan estrepitós del Barça?
Tan estrepitós potser no, però crec que el futbol ens apassiona tant perquè en certs aspectes és el reflex de la vida i a la vida tots passem els nostres cicles, siguin les economies o les persones. Per tant, era lògic esperar que algun dia acabés aquell futbol de fantasia, amb tants triomfs obtinguts en cinc, sis, set anys, i que arribarien les vaques magres. Això era previsible.
“Fa sis mesos el Barça tenia un peu a la tomba. Xavi està fent una feina excepcional i cal reconèixer-ho”
L'actual dèficit econòmic del club el pot fer caure en mans d'un fons d'inversió o convertir el Barça en societat anònima esportiva?
La situació esportiva ha canviat tant els darrers mesos que incideix en l'aspecte econòmic. És a dir, la capacitat del Barça per generar ingressos o convèncer els bancs per aconseguir préstecs ha de ser molt més forta ara que fa mig any. S'està construint un equip que va a més. De qualsevol manera, l'actual és una situació tan desconeguda per al Barça que és difícil adaptar-se a aquesta nova normalitat. Però, bé, el cas és que el Barça té un deute del carall, això és indubtable, i potser per tornar a competir al màxim nivell europeu segur que necessitarà invertir en grans jugadors, que són molt cars i demanen salaris extravagants. A mi m'ha sorprès llegir a la premsa esportiva que volen Haaland. Penso, com és possible? Això no em quadra! I ho continues veient sovint a les portades. Fins i tot han parlat de Mbappé… Vaja, que sembla una mica Alícia al país de les meravelles parlar d'això… Aleshores, Xavi està fent una feina excepcional, extraordinària, i cal reconèixer-ho, però per poder competir amb el City o el Liverpool necessites un parell de fitxatges en gran, encara que, és clar, el futbol sempre ens sorprèn i mai no té certeses de res. Penseu en l'eliminatòria de Champions entre el Madrid i el PSG, quan els francesos li van fer un repàs total durant 150 dels 180 minuts. Semblaven adults contra nens, però de sobte concedeixen un error estúpid i s'enfonsen, qui ho diria… Parlant de futbol, cal fer servir molt la paraula potser, això segur. Per sort ens sorprèn sovint.
Perquè el Barça iniciï un altre cicle “virtuós”, el primer pas consisteix en una recuperació esportiva. Aquesta és la condició prèvia per aconseguir ingressos, pel que sembla.
Aquesta és una gran veritat. Primer cal tenir un model de joc, un estil, i tots han de remar en la mateixa direcció perquè, si no mostres això i pretens triomfar a base de fitxatges estrella, pots imitar el fenomen Manchester United. Els red devils són avui, exactament, tot el contrari del que estem parlant. Van fitxar Cristiano Ronaldo superil·lusionats i ara s'ha d'estar morint de pena, pitjor d'ànims que Messi, cosa que és molt dir… És irònic, mira, tant per a Messi com a Cristiano, la tardor de la seva carrera està resultant molt trista, molt decebedora. Tornant al Manchester United, han invertit autèntiques fortunes en fitxatges com Maguire, Pogba, Rashford, Bruno Fernandes… Són boníssims, unes figures, però no hi ha pla de joc, ni moral, ni estructura. Formen una paràbola de com no fer les coses en futbol per anar pel bon camí. Per contrast, el Barça ara construeix des de baix, primer els fonaments i després ja anirem a buscar la casa, no començarem per la teulada...
John Carlin és culer?
No. Tal com vaig escriure en el seu moment, el meu equip preferit els últims anys ha estat Messi encara que, ara que se n'ha anat, m'ha defraudat un munt, no només com a jugador. La meva religió ha estat Messi.
“El futbol també són cicles i després dels triomfs era previsible que arribessin les vaques magres”
Per a vostè, és el millor futbolista de la història?
Aquestes comparacions no m'agraden, són topicades. Cadascú té el seu punt de vista segons les seves afiliacions tribals. Jo vaig veure molts partits de Maradona a l’Argentina cobrint-los com a periodista i comparteixo això que “Messi és Maradona cada dia”. No sé qui ho va dir…
Més enllà del tòpic, Messi ha estat al capdamunt durant quinze anys, almenys, rendint de manera excepcional en cada partit i aquest mèrit resulta únic comparat amb els grans noms de tots els temps.
La continuïtat, és clar. A veure, si em fessis la pregunta sobre qui és millor, Messi o Cristiano, m'aixeco i me'n vaig perquè ja no et prenc més seriosament (rialles)… Comparar-lo amb Maradona, Pelé o Di Stéfano, encara que no tinguem tants testimonis del passat, em sembla correcte. En fi, el que et dic amb contundència, amb claredat empírica, científica, és que Messi ha estat el millor jugador del segle XXI i qui no ho vegi així no entén res de futbol. O és del Reial Madrid o portuguès...
Ha pogut fer-se una composició de lloc clara sobre el que ha passat perquè no continués al Barça?
Tinc la impressió que no s'ha explicat tot i queda força per saber. La meva opinió, que no serveix per a res i és anecdòtica, és que Messi s'hauria d'haver quedat i acceptar el fet de jugar per al Barça sense que li paguessin un salari. Sí, exacte, la meva posició és molt romàntica, però si Messi i la seva gent haguessin pensat una mica a prendre aquesta decisió final, haurien arribat a la conclusió que els ingressos li haguessin arribat igualment d'altres parts, dels patrocinadors, de les marques. Totes les empreses del món haurien fet cua per associar-s'hi i, amb aquesta decisió de jugar gratis al Barça, ho hauria aconseguit tot. Hauria estat immortal no només ja com a futbolista sinó com a persona. No hauria perdut cap euro, al contrari. Hauria entrat en la història com el futbolista no només més gran amb la pilota als peus, sinó com un gegant personal. La seva reputació hauria assolit nivells grandiosos gràcies a aquest gest. Aquesta era la gran jugada per a ell, i és tristíssim que no pensés així. A mi em consta que alguna gent que sap del món del futbol i dels patrocinis va redactar un document en què desenvolupava aquesta teoria encara abans que Messi se n'anés explicant com podia ingressar enormes quantitats de diners sense rebre un sou del Barça. Entenc que van passar aquest informe al club, però no sé si va arribar a Messi i em sembla una pena, una tremenda oportunitat perduda d’enviar un missatge al món. Pensava que es quedaria com un mestre, ajudant els nens a créixer, a millorar el joc dels Pedri, Gavi, Nico i companyia. Aquest era un paper molt digne de representar, hauria estat la gran figura a la història de l'esport quedant-se a casa sense cobrar. Què pot millorar això? Fins al final dels meus dies, mantindré que la seva marxa va ser una gran cagada, una pena, una gran oportunitat perduda. Llàstima que ningú proper a ell no li proposés aquesta idea. Hauria significat una victòria total i hauria fet furor per a la resta de la seva existència.
“Messi i Cristiano viuen una tardor de les seves carreres molt trista i decebedora”
Nou mesos després de viure aquest cataclisme, el problema actual rau en com refer ponts entre Messi i el Futbol Club Barcelona, oi?
Suposo, suposo. Ara bé, el Barça sempre ha de ser generós amb Messi, això segur, no s'ha de limitar a menudeses, queixes o lamentacions. Sempre, sempre, el Barça ha de tenir Messi al cor, sentir-se alhora profundament agraït i afortunat per haver-lo gaudit tantes temporades a l'equip i ser conscient del servei que va brindar al club… Ell va donar tot el que havia de donar i no hi ha motius sobre la taula per sentir-se defraudat, de cap manera.
El veu de tornada abans de la retirada? Fa la impressió que, ara mateix, tornaria molt a gust per deixar París.
Sumat a aquesta tremenda oportunitat perduda de la qual acabo de parlar, qualsevol li hauria pogut dir que se n'ha anat a un equip sense ànima, mercenari, ara messinari… Primer, van perdre arran d’aquella remuntada del Barça per 6-1 i fa quatre dies els ha tornat a passar amb el Madrid. És un equip que és un flam, s'enfonsen en patir qualsevol revés i això demostra que pateixen una falta de moral, d'esperit, delata el factor diners. I a sobre, anar a jugar a la lliga francesa… Això queda, amb tots els respectes, només per als francesos. Qui veu la lliga de França fora d'allà? Messi mereixia un altre aparador.
Fotografia de Carolina Santos El va superar la cobdícia de continuar guanyant diners, potser?
El món del futbol viu absolutament obsessionat amb els diners. La cobdícia en aquest sector arriba a un punt ridícul, patètic. Amb les quantitats que guanyen, només en volen més i més, denoten una mentalitat molt estreta. Si se n'havia d'anar, ves-te’n al Manchester City, home, juga sota les ordres de Pep a la lliga més potent del moment. Juga bé i tothom et veurà i veurà allò que encara ets capaç de mostrar…
“Messi s'hauria d'haver quedat a jugar al Barça de franc. Hauria estat una victòria que hauria fet furor per a la resta dels seus dies. El Barça ha de tenir sempre Messi al seu cor”
Potser el que Guardiola no volia era, precisament, complicar-se l'existència emportant-se Messi al City del Barça.
Pep no m'ho ha dit, però, segons força gent, un any abans Guardiola ho tenia tot preparat per emportar-se Messi al City. Hauria resultat de les opcions menys dolentes per a tots els implicats. Ell hauria estat molt més feliç jugant allà, òbviament. I Pep hauria sabut esprémer, maximitzar els anys que queden de carrera a Messi. Em fa molta pena i tristesa perquè, en resum, tot ha resultat un despropòsit enorme. Un jugador que m'ha donat tanta, tanta alegria al llarg dels anys i que estigui acabant així…
Resulta xocant la impressió que a Messi ja ni se'l nomena aquí, sembla l'absent. Els comentaristes no el citen i el seu nom és obviat actualment del Barça…
La qual cosa revela, si és així, que hi ha hagut un trauma. Sembla la mort d'un ésser estimat en una família, pèrdua que aconsegueix evitar que se'l nomeni durant anys. Una cosa molt humana i que dona la mida del que va passar. Quan se'n va anar d'aquí i va aparèixer a París, corejat a les grades per la seva nova afició, això va ser terrible i moltíssima gent a Barcelona es va quedar moralment destruïda.
Tornem a l'actualitat, al paper de Xavi com a entrenador. Esperava que donés aquest resultat?
No, però també, com diuen a l’Argentina, vaig pensar que se li havia de donar chance, l'oportunitat de demostrar si valia o no. Ara bé, sí que vaig dir al seu dia que Koeman seria un desastre… Bé, això tampoc no requereix un enorme domini i coneixement del futbol, és clar… En el cas de Xavi, estava disposat a esperar, a veure què passava, però no imaginava aquest canvi. És el retorn a la vida més dramàtic que he vist des de Llàtzer, això del Barça…
“Messi hauria estat molt més feliç si hagués fitxat pel Manchester City”
A més, amb detalls inesperats, l'alegria del vestidor, per exemple, és una cosa que no es pot fingir, no és impostada…
Com diu Santiago Segurola, el que aconsegueixen alguns entrenadors, els millors, és una mena de màgia, d'alquímia. Abans de mostrar, per exemple, una gran agudesa tàctica, el més important de la feina consisteix a aixecar la moral del conjunt i construir un esperit d'equip. I això crec que Xavi ho ha aconseguit. Fonamentalment, també has de transmetre autoritat al vestidor i Xavi ho ha fet d'una manera que Koeman no va poder. Tornem a l'altra cara de la moneda, al Manchester United, que compta amb un tècnic que clarament no respecten els seus jugadors. I Xavi no ho tenia fàcil per convèncer els seus vells companys…
Precisament, a Piqué, Busquets o Alba se'ls donava per acomodats, per acabats, i ara han esdevingut pilars de la renovació.
Bé, qüestió d'autoritat, com deia. El cas de Zidane al Madrid. Ningú no dirà mai que és un entrenador a l'altura de Guardiola, però, caram, el mires i dius “aquest és Zidane”, un respecte. Tots quiets, que és Zidane. I bona part de l’explicació de l’èxit que va tenir el Reial Madrid rau en això. No van enlluernar amb el seu joc, ningú no recorda el seu estil, però van guanyar tres Copes d'Europa gairebé seguides. Tothom recorda el Barça coral de Xavi, Messi, Iniesta i companyia, tanques els ulls i et tornen imatges del joc. Amb el Madrid, en tot cas, un gol de Ramos al minut 94, però guanyaven per moral, per aquell factor Zidane. El Barça, amb Xavi, sembla que té aquest punt de partida i això és el més important encara que costi definir-lo. De detalls tècnics i tàctics, fes la pregunta a una altra persona amb més coneixements que jo. Ara bé, una altra manera de definir la vàlua dels entrenadors consisteix a preguntar-te si el total del vestidor ofereix més o menys rendiment que la suma de les parts. Això és clau, i si fos el president em faria aquesta pregunta. Clarament, en el cas de Koeman, el total de l'equip era menys, molt per sota del que podia oferir. I el de Xavi, tot al contrari. És força més i això que, quan va arribar, es va trobar un grup força divers amb gent veterana que semblava a punt de jubilació, altres de diverses procedències i que, total, no prometien gaire, nois que necessiten temps per madurar i, al final, van fitxar descartats per la situació econòmica del club. Van fitxar Luuk De Jong, un rebotat del Newcastle després repudiat pel Sevilla… Aubameyang, una ovella negra de l’Arsenal. Ferran Torres, ni titular al City. Eric García, tampoc… I amb aquests ingredients, Xavi ens ha de fer un gran plat. I ho ha fet! Moltíssim mèrit, el seu.
Quin paper dona a Joan Laporta com a gestor d'aquest grup?
A mi em cau malament Laporta, no hi confio. Em sembla una altra més entre tantes i tantes persones del futbol que són, bàsicament, amorals, que escombren pels seus interessos i que farien qualsevol cosa per aconseguir més diners. Amb això, em costa molt donar-li crèdit. No em demanis que et parli bé de Laporta perquè no puc… Sempre sospitaré de les seves intencions.
“Xavi no tenia gens fàcil convèncer els seus vells companys de vestidor”
El Barça manté viva la condició de més que un club?
Continua representant una identitat nacional catalana, un cert esperit, sí. Està molt arrelat. Continua sent un sentiment genuí. Per descomptat, hi haurà períodes en què es viurà de manera més explosiva o conflictiva, depenent de la relació política amb Madrid, com va passar fa pocs anys. Conec una mica la història del Barça i sé d'on arrenca aquesta vinculació amb el catalanisme. A mi el fenomen Joan Gamper em sembla interessantíssim. Un paio que ve de Suïssa amb 21 anys i que ni tan sols pensava quedar-se aquí acaba sent més català que un nadiu, canvia el seu nom i s'enfronta a la dictadura de Primo de Rivera, que era el màxim representant aleshores del nacionalisme espanyol… Hi ha una altra cosa que m'atreu i em sembla interessantment contradictòria: com el més que un club s'associa al catalanisme i, paral·lelament, la importància que han tingut els estrangers en el desenvolupament del club. Gamper és suís, Kubala és hongarès, Cruyff és holandès i Messi és argentí, gent que podríem anomenar exiliada dels seus països que han tingut una rellevància decisiva en l'engrandiment del Barça. Són quatre personatges paradigmàtics que van representar un paper enorme en la identitat i el desenvolupament de l'entitat, del més que un club.
Quina és la impressió del Barça que es té des de les diverses parts del món on ha viatjat?
A veure, com t'ho resumeixo… El Barça és una marca enorme. Hi és al costat de Coca-Cola, Microsoft o Apple. Una marca colossal. I ho és perquè el futbol és el fenomen social més gran del món i té més adeptes que qualsevol religió o qualsevol ideologia. A més, entre els seus seguidors, la gent està molt informada i, en conseqüència, el Futbol Club Barcelona té una imatge potentíssima. Els que segueixen el futbol de prop saben que ha passat una mala època, però això no ha fet malbé la seva projecció. Com també la ciutat de Barcelona té una imatge sensacional al món malgrat que, darrerament, i m'avorreix moltíssim, escoltis barcelonins caient en el victimisme que tant els encanta per dir que Madrid és molt potent, que està en ebullició… No fotis, home! Barcelona és formidable, una marca molt més gran al món que Madrid. A la gent de la resta del món li importa poc si hi són Ayuso o Colau, o si l'economia va una mica millor aquí o allà. No es fixa en això, es fixa en la imatge llaurada al llarg dels darrers trenta anys i en la matèria primera, que és infinitament millor a Barcelona que a Madrid per motius obvis. He d'explicar-los? El clima és millor, tenim el mar, l'arquitectura, és una ciutat més diversa, més interessant, que convida a caminar. Aquesta és una bona manera de calibrar una ciutat, si vols caminar o no per ella i jo he viscut a molts llocs… Tornant al Barça, pensa en el Milan, que no ha fet res en vint anys i continua allà com a marca important i respectada a àmbit mundial.
Fora de les fronteres espanyoles, es capta la singularitat del Barça?
No es capta res, gens. La gent engega la tele per veure un Barça-Madrid i veu l’habitual pancarta del Catalonia is not Spain, i si penses que un anglès, un coreà o un mexicà es preocupen per això, estàs molt equivocat. No interessa absolutament res. El cartell és només per a consum intern. Ja ho vaig dir abans, per mi hi ha al món cinquanta temes més importants que la independència o no de Catalunya. Hi ha conflictes, causes que em mobilitzen, que em provoquen un interès i una emoció molt per sobre del tema català, ho sento. Encara que visc aquí, ho sé, potser hauria d'estar més involucrat, no ho sé, però imagina't que ets britànic i vius això del Brexit, amb aquest pallasso anomenat Boris Johnson… Cada país té els seus temes prioritaris i ho afirmo després d'haver treballat com a periodista a més de setanta nacions. A ningú no li sobra gaire substància grisa per dedicar-la a altres aspectes menors o apartats de les seves principals preocupacions, tipus Catalunya. Aquest és un dels millors llocs del món per viure, la qualitat de vida aquí no en té ni l'1% de la humanitat… Tornant a la teva pregunta, jo continuo parlant del Barça com a marca global, però, pel que fa al detall, que els amos siguin els socis o la seva identitat catalana, només ho saben grups més reduïts o informats de persones. No parlo de poca gent, és clar, perquè hi ha molts milions d'aficionats al futbol, però no és una cosa que sàpiga una mestressa de casa a Oklahoma. Sabrà, segurament, què és el Barça, encara que no li demanis gaire més ni li facis un qüestionari sobre qui va ser Joan Gamper…
“Laporta és una persona amoral, com tants i tants al món del futbol”.
Anys enrere, a les Primaveres Àrabs, s'acostumava a veure guerrillers vestits amb samarretes del Barça. Pura casualitat o era una imatge d'aspiració per la llibertat?
I què? La premsa d'aquí publicava aquesta foto per proximitat igual que a Itàlia haguessin reproduït un paio vestit amb la de la Juve. Arreu del món la gent es vesteix amb samarretes dels grans clubs i no cal extrapolar res ni arribar a falses conclusions… Sempre veus gent així, amb samarretes de futbol. Un cop vaig ser a Ruanda, en un illot al mig d'un llac remot que és al centre geogràfic d'Àfrica, i allà vaig veure un nen de vuit anys, descalç, amb una samarreta del Barça, de Messi. D'una banda, et crida l'atenció i, de l'altra, hauria de no fer-ho perquè tothom ja porta samarretes de futbol. Parlant d'Àfrica, allà veuràs moltíssimes de l'Arsenal i potser és perquè a l'equip londinenc han jugat futbolistes africans. O potser no. A l'Afganistan, n'he vist un munt vestits del Reial Madrid. O sigui que si creus que això significa que el Barça exerceix una fascinació especial sobre gent amb determinades significacions polítiques, no ho comparteixo.
Parlem de Pep Guardiola, un altre personatge referencial.
Només puc parlar bé de Pep. El conec personalment, sense que siguem íntims amics, encara que mantenim el contacte. Crec que ha exercit una influència extraordinària en el món del futbol. Algú, no recordo si ve de la cultura grega o romana, va dir fa molt de temps que un va crear el maó i un altre va crear el marbre. I això és el que va passar amb Cruyff, primer, i més tard amb Pep Guardiola, que va acabar completant, refinant, sofisticant l’obra del seu mestre, aquesta genialitat, aquesta brillantor de model, de manera d’entendre com s’ha de jugar a futbol. Li va posar un cert ordre i el va portar a un altre nivell. L'impacte de Guardiola al futbol ha estat molt gran. La quantitat d'equips que ara surten jugant des del darrere, en coses molt simples com el joc de peus del porter. Això va ser patentat per Pep, com l'obsessió per la pilota, la pilota i la pilota. Fins i tot a Anglaterra Gareth Southgate, que no és cap llumenera, rep crítiques per ser massa fidel a l'estil de Pep. L'altre dia llegia que Jurgen Klopp el considera el millor entrenador del món…
Guardiola ha canviat el futbol anglès?
Més aviat crec que la seva influència està sent molt gran al futbol en general. A Anglaterra no ha estat una revolució absoluta perquè ja havien passat altres precursors que havien suavitzat el típic futbol vertical, de puntada endavant, com Arsene Wenger o Terry Venables, però aquest concepte, tan elemental en principi, de l'amor per la pilota o la possessió és seu i així ho reconeixen a la Premier, és clar. Guardiola és una persona molt, molt respectada allà, de manera pràcticament unànime. No soc conscient que a Anglaterra tingui un Pedrerol o un Roncero fotent-li hòsties, per res… Guardiola i Klopp, per cert. Klopp em sembla un personatge meravellós. Si hi hagués eleccions per a secretari general de les Nacions Unides, jo crec que votaria per Jurgen Klopp… Em sembla un gran tipus i un altre esperit lliure. He recordat un altre personatge, José Mourinho, amb qui m'havia ficat molt fins a semblar un anti-mourinhista acèrrim. Fa dos o tres anys, quan Mourinho era en un dels seus múltiples fracassos dels últims anys dirigint el Manchester United, se li va acudir criticar Klopp per celebrar amb excessiva emoció i alegria els èxits del Liverpool. Li van preguntar a l'alemany en roda de premsa per buscar-li les pessigolles i el paio es va posar a riure. Després, ja més de debò, va dir: “Miri vostè, la vida és complicada, plena de tristeses. Per tant, quan un gaudeix d'un moment d'alegria, cal esprémer-lo a fons, tant com es pugui… Gaudeix, salta i ja està!”. Aquí hi ha una filosofia de vida que m'agrada. Bé per Klopp, doncs.
“Els estrangers han tingut un paper decisiu en l'engrandiment del Barça”
Una llàstima que Guardiola no continués al club de la seva vida…
No conec les interioritats, però potser passa com en certs matrimonis, que arriben al límit i han de separar-se, falta l'espurna i ho deixes. Ara bé, el que diré, i ho tinc escrit, és que Guardiola no només és el català més famós del món, sinó que també és l'espanyol més conegut, evidència que fastiguejarà a molts. Tornem a la idea, molt elemental, de marca global. Estic seguríssim que ningú no competeix en aquesta dimensió amb Guardiola, excepció feta potser d'Iniesta o del mateix Xavi Hernández perquè el futbol és la gran, gran, gran religió mundial. Hi ha molts més futbolers que jueus, cristians, musulmans o budistes. La gent pot dir que el gran esportista espanyol és Rafa Nadal, però compara la dimensió del tenis amb la del futbol i no hi tenen res a veure. Ves-te’n a l'Àfrica, ves-te’n a la Xina i pregunta allà què és el tenis...
El Reial Madrid és marca Espanya, doncs, seguint el raonament?
És marca Espanya vist des de Catalunya. Per a la resta del món, i no sé on estàs col·locat políticament, el Barça també és marca Espanya, us faci mal o no. Tant com el Reial Madrid. Són matisos, petites baralles regionals, ho sento, només ocupen els afectats. Aquí poden semblar molt importants, però als altres els és indiferent. L'independentisme em sembla una causa honorable, respectable, encara que amb els problemes que pateix la gent a la resta del món, no crec que se'n preocupin, vaja… Aquesta és la idea que tenien durant el procés els Puigdemont i companyia, convençuts que la Unió Europea arribaria com un batalló de cavalleria per salvar-los, però, si us plau… Una altra vegada, a la llista de prioritats de la Unió Europea no hi figura Catalunya. És així.
John Carlin és dels que odia el futbol modern? Per posar-ho en paraules i conceptes dels crítics.
Si et refereixes al fenomen comercial del futbol, bé, correcte. Però mira, acabo de veure el millor espectacle que pot oferir el futbol ara mateix, un Manchester City-Liverpool. El millor en anys. En anys. Una bestialitat. O sigui, el futbol modern m’encanta. Tenir odi per la comercialització em sembla un sentiment massa fort. Això ho reservo per a qüestions més grans, com Vladímir Putin, per exemple. Per tant, no entra per a mi al mateix nivell d'antipatia, però també és cert que em provoca un cert nivell de fàstic. Com deia, són massa pesseters i penso, òbviament, en la FIFA, un fàstic de gent que va votar per portar el Mundial a Rússia o al Qatar. Si us plau, és repel·lent… No cal banalitzar l'odi, cal reservar-lo per a causes que ho mereixin. Amb l'elecció del Qatar, per exemple, no va caldre fer cap treball de recerca periodística, era evident que parlàvem de pura corrupció i això ho sap fins i tot una criatura de cinc anys. Quin misteri hi ha aquí, quina investigació cal fer? Zero! És una barbaritat, és fastigós i segur que en el cas de Rússia també hi va haver tota mena de manefleria i suborns. En general, és estrany trobar gent al món del futbol professional a nivell top que no siguin uns obsessionats pels diners. Gent a la qual els ofereixes, no ho sé, dos milions per anar a promocionar el que sigui i ho fan perquè només pensen en els dos milions sense adonar-se de les conseqüències polítiques o morals de les seves decisions. Amoralitat total. Gent que admiro, amb qui em porto bé o fins i tot són amics al món del futbol, tenen aquest tret de perdició pels diners. Em sembla tant vulgar com comú, n'hi ha pocs que no siguin així. Louis Van Gaal, per exemple, a diferència de Koeman, ell va tenir l'honor i el valor de dir que renunciava al sou d'un any de contracte i va perdre cinc milions d'euros al seu dia. Tot el meu respecte per a Van Gaal, encara que només confirmi que sigui l’excepció de la regla. El tipus, a més, té la integritat moral per dir el que pensa del Qatar sent seleccionador holandès… Per què els altres no diuen res? Per por de perdre diners com a conseqüència, d'una manera o una altra. Per què tan pocs esportistes se la juguen donant opinions sobre temes polítics? Per no ofendre ningú o anar contra els seus propis interessos. I així, es dediquen a deixar anar pures banalitats, no descobreixo res.
“Guardiola ha exercit una influència extraordinària en el món del futbol”
Hi ha pocs John Carlin que puguin dir clarament el que pensen, dit sigui sense cap ironia...
Bé, no ho sé, no parlaré per ningú. En canvi, puc dir que crec fermament en la llibertat de premsa, que és, en essència, la democràcia. I la democràcia per a mi és una cosa molt important, és la llibertat individual protegida per la llei i això és una cosa per la qual han lluitat els nostres avantpassats durant segles. I per això m'ofèn tant el que està passant ara mateix a Ucraïna, una guerra que pretén destruir alguna cosa en allò que jo crec, com és la llibertat de premsa. Jo no em tallaré si veig, llegeixo o penso alguna cosa sobre un tema rellevant, que sigui notícia. No m'he tallat mai, potser només ho he fet alguna vegada per protegir la vida d'algú, però, bé, aquí ja ens allunyem del futbol…
Per acabar, una pregunta gairebé sociològica. Des d'aquí a baix sempre hem vist el Regne Unit com la prolongació de l'Imperi Britànic. Existeix encara l'orgull de ser british o ja és un mite del passat? Hi ha encara certa sensació de supremacia sobre el continent?
Bé, no oblidis que l'última vara de mesurar va ser el referèndum del Brexit i es va saldar amb un 52-48% en el repartiment de vots, per la qual cosa estem parlant de meitat i meitat. És com dir que tots els catalans són indepes o que tots volen continuar formant part d'Espanya. És molt més complicat que això. En segon lloc, els anglesos, i els britànics en general, tenen la virtut de prendre's la vida amb un gran sentit de l'humor, amb una ironia molt forta i una gran capacitat per riure's de si mateixos. Hi ha moltíssims anglesos que es peten de riure recordant el que van arribar a ser si ho comparem amb el petit país que formen ara. No hi ha tanta gent que continuï pensant en clau imperial. Sí, hi haurà qui es consideri superior als europeus del continent com hi haurà tipus disposats a pensar que vam guanyar sols la II Guerra Mundial… Si la gent s'ho vol creure, endavant, però també cal reconèixer que són diferents, amb les coses bones i dolentes. A mi, personalment, això del Brexit em va semblar una catàstrofe, hauria preferit clavar-me un punyal a l'estómac, però, bah, ja està, ja va passar...