“Molts miren l'empresari com el llop que cal abatre. Altres, com la vaca que cal munyir. Però molts pocs el miren com el cavall que tira del carro”.
Amb aquesta frase atribuïda a sir Winston Churchill saluda ara Jordi Mestre, president del Gremi d’Hotels, des del seu perfil de whatsapp. Una salutació que és tota una declaració de principis i que ha conegut altres frases cèlebres, com aquella de “no venc cap hotel ni tinc entrades pel Barça” que, un cop dimitit com a vicepresident del club, va canviar per la més filosòfica de “fes de la teva vida un somni i del teu somni una realitat”.
Mestre: “No venc cap hotel ni tinc entrades pel Barça”
La pega és que avui dia la realitat és molt incerta. Una inseguretat que Mestre atribueix a la manca d'experiència per gestionar la crisi i que, des d’un punt de vista més ajustat al seu sector, relaciona amb l’ombra amenaçadora dels fons voltors damunt les empreses actualment en dificultats a causa de la pandèmia.
President de Selenta Group; propietari de l’Hotel Sofia, l’Hotel Nobu i d’altres establiments de luxe a Barcelona, València, Marbella i Tenerife; vicepresident del Barça entre 2010 i 2019 i president del Gremi d’Hotels des de l’estiu del 2019, Mestre argumenta que “expert ve d’experiència” i que d’experiència en el tractament d’aquest virus no hi ha ningú que en tingui, cosa que ens deixa en mans d’anar fent proves i errors, que “és el que crec que està fent tothom, amb tota la bona voluntat, dins d’un ambient general de gran desconcert”.
Del que sí n’està ben cert, en canvi, és que no hi ha precedents, que caldrà implantar una economia de guerra i que en aquesta mena de situacions sempre hi ha algú que en treu profit. Una situació que només s'aturarà el dia que se sàpiga trobar la vacuna definitiva contra el virus.
Vocació d'hoteler
Hoteler de soca-rel, el seu primer contacte amb el sector va venir de la mà de son pare, Antoni Mestre, que el va voler iniciar a la feina des del primer esglaó, com es feia abans. Nét d'un fuster de Tarragona i fill d’un pèrit mercantil que va passar pel sector de la construcció abans de fundar el mític Expo Hotel, Mestre va començar de ben jove com a grum de l'hotel del pare, quan encara era un estudiant de batxillerat, durant unes vacances d’estiu. Després va anar acumulant experiències i pujant esglaons professionals a l’hotel Roquetas de Mar, a Almeria, i altres establiments d’alguns amics del seu pare, abans d’iniciar els estudis universitaris.
Mestre: "Amb la pandèmia caldrà implantar una economia de guerra i en aquesta mena de situacions sempre hi ha algú que en treu profit"
Una professió difícil i arriscada de la que n’està enamorat i que reivindica com a un dels motors econòmics més importants del nostre teixit empresarial. “És una feina agraïda, que cada dia és diferent i et permet un contacte molt proper amb la gent, tant si són treballadors com clients”. “És com viure en un poble on tothom es coneix i les relacions són molt personals”, explica.
La vessant esportiva
La seva trajectòria esportiva, en canvi, es va iniciar al filial de l'Espanyol, on jugava de defensa ofensiu, a l'estil Piqué, fins que una lesió de pubis el va apartar d’una carrera en la que també podria haver destacat, com també hauria pogut fer-ho com a tenista. El món del Barça, però, és un món terriblement complex. Pressió ambiental (el famós “entorn” ), crispació continua, dependència immediata dels resultats del primer equip, gestió complicada de l’ego de directius i jugadors, (i tal vegada d’alguns periodistes), van fer que finalment dimitís l’any passat com a vicepresident del Més que un club. Ho va fer sense fer soroll, adduint “motius personals i discrepàncies esportives” i se’n va tornar a casa.
Mestre: “La gestió de Barça és esgotadora. No et deixa espai físic ni mental per a res més. La tensió és permanent”
“La gestió de Barça és esgotadora. No et deixa espai físic ni mental per a res més. La tensió és permanent”. S'hi va estar nou anys. Des que va formar part de la primera Junta d’en Sandro Rosell, l'any 2010, fins que va dimitir de la Junta d’en Josep Maria Bartomeu, l’any 2019. Dos bons amics que va conèixer mentre estudiava a Esade i a qui va acompanyar com a home fort des de la pròpia campanya electoral d’una candidatura que volia superar la brillant etapa del laportisme il·lustrat.
I així va poder tornar a gastar totes les seves energies en el món hoteler. “No venc cap hotel ni tinc entrades pel Barça”. Però encara no ha passat un any de la seva dimissió, quan una crisi, la mare de totes les crisis, incomparable a les que podrien patir el Barça i mil Barces alhora, ens té a tots tancats a casa sense saber que passarà quan sortim al carrer.
Renovar la Marca Barcelona
Mestre, però, és un home positiu i pensa que aquesta crisi pot ser un bon moment per reflexionar sobre la feina feta a Barcelona des dels Jocs Olímpics del 92, reforçar-ne la imatge internacional i reconduir la demanda cap a un consumidor qualificat que busqui una bona oferta en el turisme cultural, sanitari o de negocis. Per fer-ho, recorda, caldrà teixir xarxes de complicitat i treball compartir amb tots aquests sectors.
“La marca Barcelona” diu, “continua sent molt potent al món, però mentre les línies aèries no tornin a treballar amb normalitat i la gent no deixi de tenir por de viatjar, l'única possibilitat de sortir-nos-en rau en potenciar el turisme de proximitat, en mercats d’Espanya i del sud de França que permetin al visitant arribar en cotxe privat a la seva destinació turística”.
Això, evidentment marginaria les Illes, i reduiria considerablement el mercat, però fins d'aquí set o vuit mesos, si no hi ha cap rebrot de l’epidèmia, les coses no tornaran a ser com abans. La gent s’ho mirarà molt abans d’allunyar-se gaire de casa. Què fem, doncs, mentrestant? Doncs, segons Mestre, ara el que cal és recuperar el prestigi de la nostra sanitat pública, reforçar els vincles de col·laboració entre el sector públic i el privat, i fer saber a tothom que casa nostra és una casa segura per on s’hi pot circular sense temença.
“Estem en una economia de guerra”, exclama. Cal fer una gran campanya de solidaritat i, sobretot, no caure en l'error d'abaixar preus i qualitats, que és una cosa que després costa molt de recuperar o no es recupera mai. “Necessitem un passaport turístic i un segell de garantia sanitària, i seguir l'exemple d'Eivissa que ha fet una aposta molt seriosa pel turisme de qualitat”.
En qualsevol cas, tot això haurà servit per posar sobre la taula dels barcelonins el valor del turisme. “El turisme és un dels grans tractors de la nostra economia i, com és evident, sense hotels de qualitat, no pot haver-hi turisme de qualitat”, rebla. “Ara no se sent ningú protestant-hi en contra”.
No, ara tothom se’n recorda que l'any 2019 el turisme va aportar un 12% del nostre PIB i que les pèrdues previstes per aquest any pugen a 100.000 milions d’euros amb 150.000 ertos empresarials susceptibles de convertir-se en eros.
I és que la memòria té la cua molt curta.