José Martí Gómez (Morella, 1937) és periodista i ha treballat al Correo Catalán, El Periódico, El País y La Vanguardia. Els seus últims dos llibres són El Oficio más hermoso del mundo (una desordenada crónica personal) y Los Lara. Aproximación a una familia y a su tiempo (Galaxia Gutenberg i La Maleta de Portbou). Va fer la primera entrevista al fundador de Grupo Planeta, José Manuel Lara Hernández, l'any 1972. Rep VIA Empresa al seu domicili particular per parlar en aquesta primera part de l'entrevista de la nissaga familiar dels Lara. Del poder Planeta dins el món econòmic i polític en parlarem la setmana vinent...
Quina relació ha tingut i té amb els Lara i Grupo Planeta?
Vaig tenir-hi relació pel Premi Planeta. Lara Hernández em va editar un parell de llibres que no es van vendre gens. Vaig fer una biografia de Joan Raventós l'any 1982 quan semblava que guanyava la Generalitat, però va perdre. Amb Lara Bosch vaig tenir-hi relació pel setmanari Por Favor que va tenir molt prestigi però no anar bé econòmicament. Me'ls trobava a l'ascensor perquè teníem la redacció a l'edifici de Planeta i em va dir que li digués a Juan Marsé d'escriure un llibre sobre amor. D'aquí va sortir La muchacha de las bragas de oro. No vaig tenir relació personal amb cap dels dos.
"Lara Hernández tenia l'obsessió de guanyar sempre, ja fos jugant al bridge, el golf o en els negocis"
Qui i com era José Manuel Lara Hernández?
José Manuel Lara Hernández era simpàtic i divertit quan volia. Sempre tenia tres frases: Hola paisano, Hola fenómeno i Hola monstruo. A nivell empresarial era molt dur i tractava a la gent de forma despòtica. Romero de Tejada deia que el seu tracte en restaurants o perruqueries era molt pròxim però també ofensiu. Tenia l'obsessió de guanyar sempre, ja fos jugant al bridge, el golf o en els negocis.
Va arribar a Barcelona després de la Guerra Civil com a tinent de la Legió i va treballar a Pirelli.
Estic d'acord amb el Marsé quan diu que Lara pare va guanyar molts diners venent llibres, però també els hauria guanyat venent sabates o patates. Tenia instint del negoci. Qui coneix els seus orígens asseguren que era una mica fosc: no pagava proveïdors quan tocava, es passava pel forro els drets dels autors fins que Carmen Balcells li va plantar cara... En definitiva, una persona complexa que és producte de la post-guerra espanyola.
“Si no me gusta la política es porque me he ganado fama de bruto por decir siempre las cosas como las pienso”, admetia.
Tenia molts defectes però no se li pot negar que va crear una gran empresa que va donar feina a molta gent més o menys explotada. El Javier de la Rosa o el Mario Conde no han deixat res. Quan Lara Hernández mor, Planeta té 1.000 treballadors i ara ja en té al voltant de 10.000.
Va separar la política del negoci: “Puedo tener mis ideas políticas, las que quiera, pero si me llega un libro que está escrito correctamente y es bueno no debo fijarme en la ideología del autor”.
Sí, també tenia una altra frase: "La teva biblioteca no ha de ser la biblioteca de l'editorial". Et poden agradar uns llibres que són convenients per a l'editorial. Lara tenia autors franquistes i marxistes i va tenir l'habilitat de crear un grup de col·laboradors que li van ser molt fidels i eren gent molt important del món de la cultura. El catàleg de l'editorial té novel·les que no llegiré mai... Un dia li vaig fer un comentari sobre el Premio Planeta i em va respondre: "Deja ya de tocarme los cojones". Tot seguit, li va dir a la seva secretària: "Envíale a este rojo toda la novela rusa". Encara la tinc aquí, és fantàstica.
"Lara Bosch era més polític i feia més soroll: “La independencia es imposible dentro de la UE y lo saben todos” o “El 95% de los catalanes se sienten maltratados por España”
Qui i com era José Manuel Lara Bosch?
José Manuel Lara Bosch era més obert que el seu pare en les relacions personals. El defineix molt bé aquesta frase d'un alt càrrec del Cercle d'Economia: "José Manuel fué un hombre de buen corazón que pasó por la vida disfrazado de chulo". També era més polític i feia més soroll: “La independencia es imposible dentro de la UE y el euro y lo saben todos” o “El 95% de los catalanes se sienten incómodos, maltratados o cabreados por España”.
Quina relació tenien pare i fill?
Sembla que hi ha alguna cosa tèrbola en algun moment donat... Però no vaig voler profunditzar. Els néts deien que la relació entre pare i fill era difícil. L'exdirector d'Editorial Crítica, Gonzalo Pontón, em va dir que fins i tot hi havia un procés psicoanalític en la seva relació: el desig de matar el pare en el sentit freudià.
“No he hagut de fer gaires putades perquè el meu pare ja les va fer gairebé totes”, deia Lara Bosch.
Carlos Plaza de Plaza y Janés em va explicar que Lara Hernández feia moltes putades i que fins i tot li va robar una delegació de venda de llibres a terminis. Sempre que es barallaven, Lara Hernández enviava el seu fill per posar-hi pau. Un dia dinant Lara Bosch li va preguntar a Plaza per què es barallaven si eren tan amics... Plaza li va dir: "Em fa putades". Lara va contestar: "A mi m'ho diràs..." Lara fill volia arribar més lluny que el seu pare i no va saber gaudir de les petites coses perquè estava obsessionat per la feina.
Per què Lara Hernández prefereix Fernando a José Manuel com a director general de Planeta?
No s'entenien. Els dos tenien una personalitat molt forta. El Lara pare tenia moltes depressions i per sorpresa general va nomenar Fernando i va desterrar José Manuel. Potser ja anticipava el seu afany d'expandir Planeta cap a altres sectors que no fossin els llibres.
Hi havia bona relació entre germans?
La llegenda deia que José Manuel i Fernando estaven barallats, però no és veritat. Els germans sempre es van portar molt bé i fins i tot van col·laborar tant a l'empresa com a l'Espanyol. Les editorials petites i mitjanes sempre es queixaven que Lara Hernández intentava robar els autors, en canvi Lara Bosch sempre va ser molt respectuós amb totes les editorials mitjanes. El cas més paradigmàtic és Editorial Tusquets que en un moment de crisi, Lara fill va posar-hi diners per salvar-la però no va voler fer-ho públic per evitar planetitzar-la.
"Quan es jubili Crehueras, Planeta pot acabar en mans d'algun gran executiu o headhunter"
“Me cago en el seny”, repetia Lara fill sovint respecte als empresaris catalans.
Tenia raó. Quan jo era jove a Barcelona hi havia molts magatzems que ja han desaparegut. El món de la moda també ha evolucionat molt. Santa Eulàlia és l'única que resisteix en creativitat i Amancio Ortega diu que ha crescut entre elogis de la seva mare cap a aquesta marca i sempre ha insistit que no es toqués la botiga de Passeig de Gràcia. El mateix amb les motos de Bultaco o Montesa, no hi ha hagut un grup fort per mantenir la marca davant la moto japonesa. Són anècdotes que reflecteixen una mentalitat.
Quina mentalitat?
La de la burgesia d'aquí. Lara fill explicava que volia fer un gran negoci, va parlar amb vuit grans empresaris d'aquí i quan van començar a fer comptes n'hi ha sis que es van fer enrere. El seny. Tenia la teoria que el petit burgès català volia la botigueta però no concebien associar-se per crear la gran botiga. A Barcelona hi ha ara molts cartells amb locals en llogar o venda. La gent d'Arrels m'ha parlat més d'un cop de la gran quantitat de petits botiguers que hagut de dinar al seu menjador social. Han intentat defensar la petita botiga fins al final i al final, s'han quedat sense diners i botiga.
El futur de Planeta és de seny o rauxa?
Quan es jubili José Crehueras, Planeta pot acabar en mans d'algun gran executiu o headhunter. Com l'Amancio Ortega amb Pablo Isla. Si en algun moment trontolla el negoci podria ser que les quatre parts de la família Lara s'ho venguin i facin cash. És el problema de les monarquies... Hi ha una tesi anglesa que exposa que el problema de les monarquies és quan s'omple el balcó: avis, fills, néts, cosins, parelles... I després hi ha escàndols. El balcó de la monarquia Lara ja està ple.
"El problema de les monarquies és quan s'omple el balcó i el balcó dels Lara ja està ple"
“La ruptura entre Creuheras y José Lara, cuentan los que han seguido de cerca a los dos, no debió sorprender. Las tensiones venían de lejos: falta de comunicación, deficit de autocrítica por ambas partes y tergiversaciones que provocaron desconfianza mutua”, escriu al epíleg.
La ruptura entre Creuheras i José Lara [fill de José Manuel Lara Bosch]... T'explicaré una anècdota simbòlica. Vaig parlar amb tots dos per escriure el llibre i per cortesia els vaig enviar el llibre acabat per correu. El Crehueras no em va contestar, però sí que em va sorprendre quan el José Lara em va matitzar dues coses i totes dues fossin en relació amb el Creuheras.
Pregunta obligada: Què li va matitzar?
Quan es va morir Fernando, la Guàrdia Civil va trucar Creuheras. Però José Lara va voler afegir que qui va anar a buscar el cadàver van ser ell i el seu pare. Al final del llibre, hi ha una frase del Creuheras i el José Lara em va demanar que la tragués i posés la seva opinió perquè deia que ell havia estat més a prop del seu pare i havia viscut més la seva malaltia.
Creueheras es defineix com “un republicà presidint una monarquia”.
Creuheras diu que no és un pata negra. Però, és el final de la monarquia dels Lara a Planeta. Algú em va dir que potser es reconcilien d'aquí a un temps... El món dels negocis és molt pragmàtic i el futur pot ser molt llarg, però les cicatrius han sigut molt doloroses per a la família Lara.