Antigament, els fills dels empresaris del tèxtil català feien estudis de postgrau a Londres, Manchester o Liverpool. Nascut en una època més recent, Josep Oliu, fill d’una família prou coneguda a l’antiga capital del tèxtil, no se'n va anar a estudiar a Anglaterra sinó als Estats Units, on es va doctorar en economia i es va convertir en membre destacat de l'anomenat clan de Minnesota, un Estat on el coneixement floreix però les tempestes de fred són terribles. A la Twin Cities University de Minnesota hi havia professors de qualitat com el futur conseller Andreu Mas-Colell, experts que animaven els millors estudiants del món a matricular-s’hi i distingits alumnes catalans i espanyols, com ara el futur ministre d’Indústria Miguel Sebastián, dels qui el jove Oliu va ser company de curs i de l’anomenat “clan dels minessotos”.
Va ser allà on es va casar en primeres núpcies amb Lynn Barton, una excel·lent violinista nord americana, actual component de l’Orquestra Simfònica del Vallès, amb qui va viure quinze anys. El segon casament va ser amb l'economista Victòria Quintana, amb qui ara comparteix la vida, l’interès per les ciències econòmiques, la passió per la natura, la lectura i la bona conversa, i fins i tot la propietat d'una societat patrimonial.
L'objectiu de vida d'Oliu: deixar el banc en bones mans i ben orientat de cara al futur
Els que el coneixen diuen que també li agrada caminar, muntar a cavall, fer tertúlia i gaudir de la bona taula. Probablement, això fa que, en plena forma i amb 72 anys acabats de fer, continuï gaudint d’una feina que considera instal·lada en una d’aquelles tempestes permanents que va conèixer a Minneapolis. El seu compromís, formalitzat amb ell mateix i vés a saber si amb la història, és el de no retirar-se fins que no tingui assolit l’objectiu que la vida li ha marcat i al que ha dedicat bona part dels seus millors esforços professionals: deixar el banc en bones mans i ben orientat de cara al futur.
El tèxtil, l'acadèmia i la política
Sembla que una part d’aquests objectius ja n’estan, d’assolits, amb el nomenament de César González-Bueno com a nou conseller delegat en substitució de Jaume Guardiola, que ha passat a la jubilació. Però, tot i haver passat ja a exercir una presidència no executiva, sembla que Oliu no acaba de trobar el soci perfecte per fer la fusió definitiva. Potser és que la desitjada orientació encara no està prou definida (o potser ho està massa), però el cert és que a en Josep Oliu li està costant tant acabar de culminar aquesta missió com li va costar fa una pila d'anys acceptar ser el successor de son pare al capdavant del banc.
Abans ni tan sols de plantejar-s’ho, i amb un expedient acadèmic farcit d'excel·lència i matrícules d’honor, l’hereu de can Oliu havia estat catedràtic de Teoria Econòmica de la Universitat d’Oviedo, professor associat en Economia i Econometria a la Universitat Autònoma de Barcelona, assessor del Banc Mundial, director d’estudis i estratègia i director General de Planificació de l’Institut Nacional d’Indústria amb Carlos Solchaga de ministre d’Economia. I també del Govern de la Generalitat de Catalunya. Eren temps de l’Arcàdia sociovergent que governava les nostres vides als “feliços” anys 80.
En realitat, aquell brillant acadèmic hauria pogut fer carrera als primers governs socialistes d’en Felipe González, sota la presidència del qual, entre 1983 i 1986, va exercir les seves responsabilitats al Instituto Nacional de Industria. Però al final va pesar més la crida del pare i la seva incardinació al teixit social sabadellenc que no pas l’atracció per una política estatal que al capdavall tampoc el va acabar d’enlluernar gaire.
Com és sabut, en aquell temps parlar de “teixit social sabadellenc” volia dir parlar del teixit social dels fabricants de teixits, de la mateixa manera que parlar del Banc Sabadell era parlar del banc dels fabricants de teixits de Sabadell, de la confiança dels quals els Oliu n’eren dipositaris de pedra picada. El repte, o més ben dit, l’encàrrec, era convertir aquella entitat local de crèdit en una institució capaç de jugar a la primera divisió de la banca espanyola. I un cop fet el primer pas de passar-la de banc local a banc català, calia enfocar bé la segona etapa. I per liderar-la, va ser triat tot un senyor catedràtic, amb fortes arrels a l’entorn del Vallès, però format en la duresa climàtica d’una universitat americana envoltada de 10.000 llacs.
Així va ser com, finalment, Joan Oliu va convèncer el seu fill Josep, que l’any 1986 va iniciar-se com a secretari general tècnic de Banc Sabadell i l’any 1991 va substituir-lo com a conseller director general, una posició que el pare deixava vacant per fer-se’n càrrec de la presidència. El tercer i definitiu pas va ser l'any 1999 quan Josep va rellevar novament Joan com a president d’una entitat que ja començava a comptar entre els grans bancs del país.
De Sabadell a Alacant
Ningú sabia llavors que la darrera renovació, l’any 2019, es produiria lluny de Sabadell i fins tot de Catalunya, ni que tindria lloc a Alacant, on la seu social de l’entitat havia migrat com a conseqüència del terratrèmol polític d'octubre de 2017. Diuen que els homes de gran projecció pública com ara en Josep Oliu, no només són responsables de la seva gestió davant de clients i accionistes. Les seves decisions també tenen conseqüències de país, que els diputats del Parlament de Catalunya van voler analitzar amb ell, arran la decisió de traslladar la seu fora del territori.
Canvi de seu social? “No té res de polític, simplement és una qüestió tècnica i vam esperar tot allò que s'havia d'esperar. És una desgràcia, però és el món que hi ha”
Va ser el febrer de 2020 quan Oliu va explicar que no havia rebut cap altra pressió que no fos la dels propis clients a l’hora de decidir el canvi. El trasllat, va dir en seu parlamentària, havia estat una resposta deguda a criteris purament tècnics i no pas polítics, a partir del dia 2 d’octubre de 2017, quan “van començar a sortir fons del banc”. “El diagnòstic passava per tallar de soca-rel el risc i la por que Catalunya pogués sortir de la Unió Europea” va explicar. “És desafortunat, però és així”, es lamentava. “No té res de polític, simplement és una qüestió tècnica i vam esperar tot allò que s'havia d'esperar. És una desgràcia, però és el món que hi ha”, van sentir-se dir a ses senyories.
En aquella sessió informativa, Oliu es va proclamar català, però va assenyalar que en el decurs de la primera setmana subsegüent a la declaració unilateral d'independència, el Sabadell va patir una fuga de dipòsits de 4.600 milions d’euros, procedents en un 57 % d'impositors tan catalans com ell, cosa que va provocar l’alarma a la comissió de riscos del banc, i va acabar aconsellant un canvi de seu. A on? A Madrid? Segurament era la millor opció des del punt de vista tècnic, però en aquest punt, Oliu, que confessa que la decisió “va ser extraordinàriament difícil i lamentable per a mi”, va voler ser diplomàtic: ni Madrid, que hauria estat una ofensa massa gran per a l'administració i per bona part de l’opinió pública catalana, ni el País Basc, on el Sabadell havia absorbit l’històric Banco Guipuzcoano, però que mai es va considerar una opció real, malgrat la possibilitat d'haver-hi pogut gaudir d'alguns avantatges fiscals.
Alacant, al sud del sud de l’antiga confederació catalanoaragonesa, va ser l’elegida, entre altres raons perquè hi tenia un edifici prou representatiu, antiga seu central de la CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo), i perquè gràcies a la seva adquisició en subhasta, el Sabadell tenia més petits clients a la província alacantina que no pas “en qualsevol altra província catalana”. “Una decisió amarga”, segons va confessar, que va anar acompanyada de tota mena d'explicacions presencials als encara lliures Carles Puigdemont i Oriol Junqueres i sengles telefonades de cortesia a Carme Forcadell, presidenta del Parlament, a Luis de Guindos, ministre d'economia i altres autoritats competents del Banc d’Espanya i del Banc Central Europeu.
La fusió que no arriba
La pregunta, però, és si una hipotètica independència de Catalunya hauria pogut impedir algun procés de fusió bancària com les que fa anys i panys que intenta fer el Sabadell amb alguna altra entitat. En principi, sembla que la resposta seria més aviat negativa. Però al marge d’això, també és cert que no deu ser fàcil trobar bones mans que es vulguin fer càrrec d'un banc carregat d’història com el Sabadell. Uns cops, perquè no surten els números. Altres, perquè no encaixen les persones. Quan va arribar el temps de les darreres fusions, bastant després d’absorbir el Banco Atlántico i abans d’absorbir la CAM i Caixa Penedès, va ser la Caixa qui va voler fer seva la joia de la corona vallesana.
Però com explica el mestre José Martí Gómez en el seu llibre sobre els Lara, Oliu s’hi va posar d’esquena, en contra del projecte que plantejaven Isidre Fainé i José Manuel Lara Bosch, propietari de Planeta i potent accionista del Sabadell. En aquest cas, a banda d’una possible concurrència mal gestionada d’egos, els motius principals van ser la manca de sinergies i la duplicitat d'estructures que s'hauria produït sobre un mateix territori.
No seria pas la darrera vegada. Martí Gómez, home fascinat pel perfil psicològic de financers com José Manuel Lara Hernández o Julio Muñoz Ramonet, no explica perquè, però se sap que el senyor Oliu és un home intuïtiu i orgullós del llegat que arrossega a qui no li agrada que menystinguin els valors que representa. El segon intent de fusió per absorció va ser fa amb prou feines un any, quan l’operació amb el BBVA semblava cosa feta, i el destí d’en Oliu es concretava en la vicepresidència primera del nou banc fusionat.
Però un antic maldecap del BBVA, que arrossegava problemes derivats de l’afer Villarejo que haurien pogut afectar la presidència de Carlos Torres, va fer emergir la possibilitat que Oliu acabés sent-ne primer executiu, cosa que va provocar l’oposició de bona part de la cúpula del BBVA i la immediata reacció de n’Oliu donant per acabades les converses, amb el ple suport dels seus accionistes.
"Diuen que Josep Oliu és millor negociador que seductor. Però encara no veu arribada l’hora de poder-se dedicar a la Fundació del Banc o a Fedea"
Prou feina tenia llavors el Sabadell amb la complicada migració tecnològica del TSB, un banc britànic fins fa ben poc en pèrdues, que el BBVA hauria volgut fora del grup contra el paper d’Oliu, per embrancar-se en una altra mal gestionada confrontació d’egos. Curiosament, la malmesa posició borsària del Sabadell, atacada insistentment a la Borsa pels temibles especuladors baixistes, va començar a millorar a partir d'aquella operació frustrada.
Diuen que Josep Oliu és millor negociador que seductor. Però encara no veu arribada l’hora de poder-se dedicar a la Fundació del Banc o a la Fundació d’Estudis d’Economia Aplicada (Fedea) que presideix des de fa anys.
Perquè encara ha d’assolir una darrera fita: deixar el futur del banc ben orientat.
Per fer-ho, però, caldrà que s’acabin les tempestes. Oliu ja hi està acostumat: a Minnesota les tempestes són llargues. Però a la banca fa anys que duren. I a Catalunya ja no cal ni dir-ho.