26 de desembre de 1978. Poques vegades podem datar amb tanta exactitud la mort d’una empresa com en el cas de Kodak. Sí, encara podem trobar pel·lícules analògiques i productes d’impressió amb el seu històric logo, però el que avui queda de la companyia no té res a veure amb el gegant que va regnar sense oposició en el sector de la fotografia entre finals del segle XIX i l’última dècada del XX. Aquell dia, l’enginyer de l’empresa, Steve Sasson, i el directiu Gareth Lloyd obtenien la patent 4.131.919 per la primera càmera digital de la història.
Com pot ser que una innovació que es va avançar més de dues dècades al seu temps fos l’acta de defunció d’una gran empresa? Simplement, perquè Kodak mai va confiar en el producte ideat pel seu jove enginyer. Uns anys abans, al 1973, el món de l’electrònica mirava amb curiositat un nou micro-xip anomenat CCD, que tenia la capacitat de registrar imatges digitalment i transferir-les a un sistema d’emmagatzematge. La marca dominava sense oposició el seu mercat amb la venta de pel·lícules i càmeres analògiques, pel que va deixar aquella innovació en mans del jove Sasson, que tot just acabava d’entrar a l’empresa, per a que s’entretingués.
Dos anys més tard, Sasson va trucar a la porta dels directius de la companyia per presentar-los la primera càmera digital de la història. Un trasto de 3,6 quilograms de pes, armat amb un objectiu prestat d’una Súper 8 i amb una cinta de casset on quedaven registrades les imatges en uns 23 segons. Per veure la fotografia que va fer en la reunió, amb una qualitat de 0,01 megapíxels, l’enginyer va haver de connectar l’aparell a un televisor de l’època on, uns 30 segons més tard, es va començar a dibuixar el que semblava que eren les siluetes dels propis directius.
Entusiasmat amb les prestacions del seu nou amic, Sasson estava convençut que aquella demostració convertiria el que era un projecte marginal per l’empresa en el Sant Grial de Kodak per les properes dècades. Però les cares dels directius no reflectien el mateix entusiasme. “Ningú vol veure les seves fotos a la tele!”. Aquesta va ser la resposta que el propi enginyer recorda haver rebut al final d’aquella reunió.
La raó de ser d’una empresa
Kodak va permetre registrar la patent, però l’invent va quedar amagat en un calaix. Hi ha desenes de raons contextuals per explicar el rebuig dels directius a la primera càmera digital. Començant pel que fet la digitalització era un procés que es preveia molt més progressiu i que elements com els ordinadors personals o internet eren productes més propers a la ciència ficció que no pas a la realitat dels usuaris.
Però per entendre l’abandonament del projecte de Sasson cal revisar el model d’èxit històric de Kodak. L’empresa va néixer el 1888 amb una proposta innovadora: el carret fotogràfic, que permetia capturar les imatges sense dependre de les voluminoses plaques de vidre que s’utilitzaven fins llavors.
El lema fundacional era tota una declaració d’intencions: “Vostè prem el botó, nosaltres fem la resta”. I així fins els anys 90 del segle XX. Kodak havia universalitzat la fotografia i, en els seus millors moments, havia tingut una quota de mercat del 70% gràcies a la venda de màquines, pel·lícules i revelats analògics.
Quin interès podia tenir la marca en apostar per una tecnologia que condemnava la venta de carrets i el revelat? Amb la fotografia digital el consumidor premia el botó i també feia la resta! La perspectiva d’abandonar el que havia estat el seu leitmotiv històric va fer que Kodak quedés en fora de joc en el procés de digitalització.
La patent va fer que Kodak guanyés encara milers de milions de dòlars gràcies a l’ús que en van fer altres marques per a la fabricació dels seus models de càmeres digitals, però també va ser una sentència de mort en diferit.