¿I si parlem de pasta en un diari d’empresa? Desinhibim-nos, sisplau. Tanta pulcritud i tant d’apocament no són bons. Parlem-ne, doncs, però de la de debò. L’autèntica pasta catalana no fa mal a ningú i molt de tant en tant, quan no anem curts d’armilla, ens permet assaborir un bon plat de linguine profumate al limone en algun restaurant italià d’anomenada.
Ras i curt: amb la llengua catalana es fa pasta. Calés. Peles, virolla. ¿Ho diu en Marc Ribas de Joc de cartes? No en tenim constància –de fet, no l’hi hem demanat– però en vista de l’èxit podria molt ben ser. Però no: ho afirma l’Antonio Di Paolo, vicedegà de recerca i doctorat de la Facultat d’Economia i Empresa de la Universitat de Barcelona, d’on és professor d’Econometria, Estadística i Economia Aplicada.
Aquest nou català d’origen italià fa anys que estudia els efectes socioeconòmics del coneixement de llengües i de les polítiques lingüístiques a Catalunya. En altres paraules –i d’altres hipòtesis–, analitza si existeix un retorn econòmic empíric per als treballadors pel fet de conèixer i usar la llengua catalana. La conclusió és afirmativa: el premi salarial per a aquelles persones que saben parlar i escriure en català és d’aproximadament el 18%.
Habitualment associem aquest avantatge amb les grans llengües d’abast internacional o, simplement, amb les llengües que gaudeixen de la protecció d’un marc legal estatal. La seguretat d’ús atribuïda per l’extensió del mercat o per la garantia d’oficialitat plena fa que aquestes llengües siguin portadores d’un capital cultural que es pot fer valer en el mercat laboral per treure’n rendiment econòmic. Aquestes llengües, doncs, poden funcionar per a alguna cosa més que el mer plaer del coneixement. Dit d’una altra manera: en el nostre sistema de creences llegades –profundament arrelades, inconscients–, el català i les altres llengües minoritzades no poden servir per a res que es relacioni amb el progrés. Com a molt, en cantem la bellesa de mots com xiuxiuejar, aixopluc, tendresa, moixaina o... Becaina ¡O mio Dio!
Una prova simptomàtica d’això últim. De la introducció al cercador dels vocables llemosins “paraules” i “més”, en resultarà aquesta pàgina. Per contra, si ho feu en francès, el primer resultat serà aquest altre, mentre que el castellà us oferirà un web amb les paraules més llargues del seu cabal lèxic.
Di Paolo ens treu de l’embadaliment de la bellesa inútil revelant que el català té, en efecte, un impacte positiu en els individus i en la societat. El mètode per arribar a la xifra del 18 % el va recordar en una ponència de la XV Jornada sobre l’Ús del Català a la Justícia (2024). L’acadèmic hi presentava la investigació sobre si “tenir un bon domini del català millora els ingressos mensuals dels immigrants d’altres comunitats autònomes i estrangers de primera i segona generació”. A aquest efecte va aplicar una “metodologia economètrica que permet obtenir una estimació de l’efecte causal del coneixement de llengua, aïllant els possibles impactes de característiques individuals i factors inobservats que poden afectar tant les habilitats lingüístiques com els resultats laborals”.
Per a Di Paolo, “els coneixements lingüístics estan clarament associats a una major capacitat d’integració socioeconòmica que repercuteix positivament en diferents aspectes de la vida”. Si en voleu més proves, podeu assistir al Seminari “Economia de la llengua i política” que sobre aquesta matèria ha programat a la Facultat d’Economia i Empresa, i que s’impartirà el 29 i 30 de maig.