«La cultura ha de ser negoci». Amb aquesta afirmació tan contundent, Josep Maria 'Tatxo' Benet deixava l'auditori en estat de xoc. Era la segona de les 11 sessions de les jornades Cultura: Versió 2050, organitzades la setmana passada a les drassanes de Barcelona per part de l'Àrea de Cultura de la Diputació. A primera vista, podríem dir que Tatxo Benet, com a soci de referència de Mediapro, ha fet d'aquesta tesi la seva divisa professional. La cultura de masses, desenvolupada sobretot des del segle XX, ha esdevingut una part substancial de la despesa i del consum d'àmplies capes de la població arreu del món. Com va dir Joan Manuel Tresserras a les mateixes jornades, la cultura de l'entreteniment, quan ja s'han superat les religions, és cada vegada més rellevant per evadir-nos d'un món cada cop més hostil, on dia per altre ens anuncien la fi del món, sigui per una guerra, per una epidèmia o pel canvi climàtic.
És evident que la globalització i la digitalització han afavorit també en la cultura de masses l'emergència d'uns oligopolis d'abast mundial que, més que mai, amenacen amb l'homogeneïtzació dels referents culturals arreu del món. Si més no, del món occidental.
Ara, tanmateix, potser la novetat és que la mercantilització de la cultura arriba al que tradicionalment es considerava alta cultura. A Barcelona mateix en tenim prou i destacats exemples. Vam estar mesos i mesos discutint sobre si era convenient instal·lar una franquícia del museu de l'Hermitage en una ubicació privilegiada al port de la ciutat. El refús dels promotors d'acceptar ubicacions alternatives dins mateix de Barcelona reforça la impressió que es tractava d'una operació especulativa que, amb l'excusa de la cultura, aconseguia un emplaçament especialment cobejat i amb condicions molt favorables i fer diners amb l'explotació comercial i de restauració, no pas amb la cultura.
Tenim museus privats de tota mena, de la xocolata al cànnabis. I en l'àmbit de les arts plàstiques ens trobem l'exemple del MOCO
Però no es tracta només d'aquest cas emblemàtic del capitalisme salvatge que impera a Rússia i contamina les seves institucions culturals. Tenim museus privats de tota mena, de la xocolata al cànnabis. Ara, en l'àmbit de les arts plàstiques ens trobem l'exemple recent del MOCO, al carrer de Montcada. Un museu que aplega obres d'autors significats del sempre evanescent art contemporani i que justifica l'elevat preu de les entrades perquè no disposa de cap subvenció pública i ha d'autofinançar-se. Els promotors, per cert, són una parella d'holandesos que tenen la seu original a Amsterdam, l'única de les ciutats on la franquícia de l'Hermitage encara perviu.
El mercat i la llibertat de l'artista
Un altre exemple recent que persegueix fer negoci en l'àmbit de les exposicions d'arts plàstiques és el del Palau Martorell, al carrer Ample de Barcelona. L'empresa madrilenya promotora ja va fer un primer intent a les mateixes Drassanes, amb una exposició sobre Escher, però la pandèmia va frenar-ho. Ara tornen a intentar-ho amb un artista més popular en el món local i traient la pols a fons no exposats del Museu Sorolla de Madrid. Per cert, diuen els entesos que els esbossos que ara es presenten eren assajos per a ús propi, no adreçats al mercat, i per això són més lliures i innovadors i el pintor en va conservar la majoria i van formar part del llegat de la seva casa museu. Ara, els esbossos dels artistes coneguts també es venen i cotitzen al mercat de l'art.
Empresaris que aposten per la cultura
Tatxo Benet, a més de ressuscitar la històrica llibreria Proa en un magnífic espai al costat de l'antic Ritz i molt a prop de la seu tradicional de la llibreria, té un altre projecte cultural entre mans. Es tracta del que s'anomenarà museu de l'Art Prohibit, que ocuparà l'edifici modernista Garriga i Nogués, que fins no fa gaire hostatjava una altre museu privat, el que impulsà una de les primeres fortunes de Catalunya, Liliana Godia. Aquest museu tancà sense gaires explicacions.
Les fundacions Miró i Tàpies passen per dificultats econòmiques: la segona duu tres anys sense director
En aquests projectes, la frontera entre el mecenatge i el negoci és poc clara. A vegades, el mateix programa o el preu de l'entrada ja ens orienten de seguida. Un cas clar de mecenatge en l'exhibició de les arts plàstiques és el conjunt d'espais expositius de la Fundació Vila Casas, tant a Barcelona com a Palafrugell i Torroella de Montgrí. Hi ha també d'altres projectes museístics basats en el llegat d'un artista destacat. A Barcelona tenim, per exemple, la Fundació Miró i la Fundació Tàpies, Les dificultats econòmiques de les dues, però, són ben conegudes: la Tàpies mateix duu tres anys sense director, a les portes del centenari del naixement de l'artista.
Per això mateix és legítim i comprensible que les institucions culturals cerquin el major nombre d'ingressos directament derivats de la seva activitat. És poc probable que la llibreria Ona esdevingui gaire negoci, encara que Tatxo Benet faci tot el possible per no perdre-hi diners. Com segurament tampoc la llibreria Finestres, impulsada per l'empresari Sergi Ferrer-Salat, és probable que en guanyi gaires. Més aviat al contrari. En aquest cas, també es tracta d'una empresari amb prou sensibilitat cultural per fer de mecenes de diversos programes culturals i socials.
L'assignatura pendent del mecenatge
El mecenatge, d'altra banda, representa una de les grans assignatures pendents del sistema legal i cultural a Catalunya i Espanya. Just acaba de fer-se públic que l'Ajuntament de Barcelona acaba d'acceptar per primera vegada una obra d'art -un mirall dissenyat per Gaudí- com a pagament d'un deute tributari. A Espanya, fa molts anys que aquest mecanisme funciona a tot drap. Almenys des que van espantar el pobre Dalí malalt pels seus embolics fiscals i li van fer llegar a l'Estat les obres que sempre havia previst deixar al seu Museu-Teatre de Figueres. No cal dir que, en la immensa majoria de casos, les obres aconseguides en pagament de càrregues fiscals van a parar a Madrid.
A Catalunya, com en molts altres països occidentals, molts empresaris destacats havien destinat una part rellevant de la seva fortuna al mecenatge cultural i també social. El mateix Gaudí que ara comentàvem n'és un bon exemple i ja en podem estar ben satisfets, perquè la gran majoria d'edificacions de la Barcelona de l'època no es van encarregar als brillants arquitectes modernistes, sinó a d'altres més mediocres i més conformes amb el gust general del mercat.
La Fundació Catalunya Cultura defensa que es concedeixen més beneficis fiscals als mecenes culturals
Ara mateix, arran de la discussió dels pressupostos de la Generalitat, hi ha sobre la taula una proposta de la Fundació Catalunya Cultura, que es dedica a promoure el mecenatge, perquè es concedeixen més beneficis fiscals als mecenes culturals. El model anglosaxó d'aportacions culturals a canvi de rebaixes fiscals és el referent d'aquests plantejaments. S'hi afegeix que ja s'empren aquest tipus de mecanismes en d'altres actuacions, com ara les vinculades a la sostenibilitat. La capacitat normativa de la Generalitat en aquest àmbit és limitada i només significativa pel que fa al tram autonòmic de l'IRPF.
És realment l'Estat qui té la paella de la fiscalitat pel mànec, especialment pel que fa a l'Impost sobre Societats. Però aquest impost ja és un colador d'exempcions i rebaixes de tota mena que, en bona part, expliquen les migrades càrregues fiscals que les grans empreses suporten aquest concepte.
Tot plegat, però, no hauria de ser un obstacle definitiu que impedís anar explorant i avaluant els resultats d'un millor tractament fiscal als mecenes, siguin persones físiques o empreses. I tampoc podem conformar-nos amb el fet que determinats mecenatges hagin acabat convertint-se en finançament irregular de persones i partits, com al Palau de la Música. La por a les irregularitats acaba convertint-se en una llosa burocràtica que amenaça de paralitzar-ho tot i que afecta des de la cultura en general -com es va repetir continuadament en aquestes jornades- fins al nivell d'execució dels Fons Next Generation.
El mercat també pot ser pervers
Dèiem que Tatxo Benet té previst mostrar la seva col·lecció d'art censurat. Potser per això, després de declarar que la cultura havia de ser art, va justificar-ho dient que era el públic i no pas els buròcrates qui havia de decidir què era art i què volia veure. I potser té una part de raó.
Tanmateix, la primera obra de la seva col·lecció va ser el muntatge fotogràfic «Presos polítics», amb 24 fotos de cares mig pixelades, entre ells diversos polítics catalans perseguit pel Procés. Quan es va mostrar al públic, l'escàndol mediàtic va fer que els responsables de la fira retiressin l'obra. Estava exposada a Arco, la fira madrilenya de l'art. El més rellevant aparador i mercat de l'art d'Espanya. I és que el mercat, pel que fa a l'art i la cultura, també pot ser pervers.