L'actualització del Salari Mínim Interprofessional (SMI), juntament amb la segona part de la reforma de les pensions, és el principal deure pendent del govern espanyol per a les primeres setmanes de gener. En termes econòmics, una de les principals i més encertades fites del govern de Madrid va ser el substanciós augment del SMI de fa dos anys. Una mesura que va haver de superar les crítiques del Banc d'Espanya -que deia que això disminuiria la generació de llocs de treball, tot i reconèixer el seu error posteriorment- i de l'oposició conservadora. Aquella mesura aparentment tan trencadora, però, no feia més que començar a donar acompliment a les recomanacions de la Unió Europea, en el sentit que el salari mínim assolís el 60% del salari mitjà. Un salari mitjà que actualment està aquest 2022 en els 24.000 euros anuals, per la qual cosa la fita a assolir pel salari mínim seria de 1.028 euros mensuals per 14 pagues.
El SMI per al 2022 ha estat de 1.000 euros i, per assolir el famós 60% del salari mitjà, hauria de pujar un 2,8% més del que ho faci el salari mitjà, pujada que sembla que se situarà al voltant d'un 3,5%. Això donaria un nou salari mínim de l'ordre de 1.064 euros, és a dir, requeriria un augment del 6,4%. Recordem que la inflació de novembre a novembre ha estat del 8,5%, que és el percentatge que s'aplicarà a les pensions, que d'aquesta manera és l'únic col·lectiu regulat per l'Estat que no perdrà poder adquisitiu. Els treballadors públics, per la seva banda, hauran de conformar-se amb un 2,5% d'augment que podria arribar al 3,5% en funció de la inflació i del PIB.
L’augment del salari mínim té més impacte a Extremadura, Canàries o Andalusia, amb salaris mitjans més baixos, que a Madrid, el País Basc o Catalunya
Aquests dies, hem sabut que el PP plantejava un augment en l'SMI del 4% i reclamava ajudes específiques per al camp. És el problema de treballar amb valors mitjans, que no tenen en compte sectors ni territoris. Un augment del 6,4% en l'SMI tindria un impacte superior a Extremadura, Canàries i Andalusia, amb els salaris mitjans més baixos, i més migrat a Madrid, País Basc, Catalunya i Navarra, amb un salari mitjà més elevat.
Mitjana europea
Bé està que, poc a poc, anem corregint l'actual model laboral espanyol basat en els baixos salaris. De fet, Espanya té una salari mitjà inferior en un 20% a la mitjana de l'Europa dels 28. I no pot ser que determinats sectors, com el camp, només puguin sobreviure a base d'explotar al màxim els treballadors temporals, quasi sempre immigrants sense papers. Però no només és el camp. A Catalunya mateix, la restauració, els serveis d'allotjament, les activitats administratives i el comerç al detall i altres serveis personals queden almenys en un 33% per sota del salari mitjà.
Si l'SMI arriba a assolir el llindar del 60% que recomana Europa, les actualitzacions futures haurien d'entrar en una nova fase més descentralitzada per no quedar-se curtes en determinats territoris i no generar més dificultats de les imprescindibles en altres. I recordem que els beneficiaris per la puja de l'SMI no són un col·lectiu menor. La mateixa CEOE estima que es tracta d'un terç dels treballadors sotmesos a conveni col·lectiu.
Els riders punxen el Glovo
Fora d'aquest col·lectiu d'assalariats en queda un altre, el dels autònoms, dels quals ja hem parlat en alguna ocasió com a treballadors pobres en un important percentatge. I dins d'aquests darrers, ens queden els riders, els repartidors, que les empreses emergents del sector contractaven com a autònoms i que, recentment, el govern espanyol va establir que havien de ser assalariats. L'empresa més emblemàtica d'aquest sector a casa nostra és Glovo, que arribà a manifestar que el seu model de negoci només era viable si es mantenia la figura del repartidor com a autònom. Potser calia ser més imaginatiu i haver trobat un model laboral a mig camí entre el treballador autònom i l'assalariat. El cas és que, igual que altres empreses emergents, ha estat recentment adquirida per la competència -alemanya en aquest cas- i continua perdent diners, tot i augmentar ininterrompudament el seu volum de facturació.
Ara Glovo només val el 60% de quan va arribar a Unicorn. I continua perdent diners
Aquesta és una fase comuna a quasi totes les empreses emergents d'un cert èxit. Algunes -com Amazon o Tesla- acaben guanyant diners, molts diners. D'altres es queden pel camí. Aquesta equació aparentment impossible -la de facturar cada cop més i perdre diners de forma continuada-només és viable si hi ha uns inversors que creguin que al final hi faran negoci i que, per això, acudeixin a les successives ampliacions de capital. El que passa ara és que els inversors, a nivell mundial, es retreuen per la inflació i la guerra a Ucraïna. La mateixa Glovo, que havia arribat a valer més de mil milions d'euros -i havia assolit l'honorífic títol d'unicorn, la segona que ho aconseguia a Catalunya- ara només val el 60% d'aquella xifra. I continua perdent diners. I com d'altres del sector del repartiment a domicili, està en el punt de mira de la inspecció de treball per si realment han convertit els seus repartidors en assalariats o continuen com a autònoms encoberts.
Les falses tecnològiques
I és que la venda per internet s'ha convertit en el nou paradigma de la majoria de les empreses emergents. I quan no es tracta de productes immaterials -viatges, música, entrades...- el repartiment a domicili és l'altre gran element que conforma el negoci d'aquestes empreses. Unes empreses que sovint es col·loquen sota la denominació prestigiosa i genèrica de tecnològiques. Tanmateix, aquí la tecnologia es limita als algoritmes que permeten personalitzar les ofertes als compradors habituals i, a tot estirar, als magatzems més o menys automatitzats. La resta són tècniques comercials tradicionals posades al dia, com la venda per impuls, la profunditat de l'assortiment o l'eficàcia dels aparadors. I la imatge de preus ajustats.
Precisament, la deslocalització dels estocs, que progressivament han anat aplicant els comerços presencials per estalviar-se de tenir espai d'emmagatzematge a les cares ubicacions centrals, ha estat també portada al límit per les empreses de venda en línia. Aleshores l'han substituït pel repartiment a domicili des de grans magatzems situats a la perifèria de les ciutats. Amb la qual cosa, les camionetes que surten cada dia a repartir es converteixen en els magatzems ambulants a base d'ocupar l'espai públic quan circulen i reparteixen a cost zero.
La taxa Amazon de Marçal Tarragó
Fa anys que un destacat economista i urbanista comercial, Marçal Tarragó, va proposar per primer cop establir una taxa municipal per aquest aprofitament gratuït de l'espai públic que, a més constituïa una competència deslleial al comerç físic, que paga lloguers i impostos municipals. Ara, potser deu anys després, l'Ajuntament de Barcelona, a proposta del grup municipal republicà, ha creat una taxa específica per aquestes activitats quan les practiquen les grans empreses. El nom popular, malauradament, no serà taxa Tarragó, sinó taxa Amazon, que és el principal operador afectat per la nova taxa.
Com totes les taxes de caràcter ambiental, l'èxit haurà de mesurar-se no tant pel volum recaptat -l'Ajuntament parla de 2,6 milions d'euros- sinó tot al contrari. Si realment s'aconsegueix controlar les grans empreses repartidores, com menys es recapti voldrà dir que més han canviat els hàbits i les pràctiques d'empreses i consumidors i que haurem anat substituint la rebuda a domicili per la recollida en taquilles d'aparcaments o indrets similars o centres locals de distribució, que poden estar ubicats a comerços preexistents.
El negoci d'Amazon no prové pas dels productes que ven sinó dels serveis que amb més o menys èxit intenta col·locar-nos
Ningú no pot esperar que l'èxit de la nova taxa canviï significativament el panorama comercial i el lideratge de determinades empreses. Però aquests dies també sabíem que els ambiciosos plans d'Amazon per esdevenir una empresa multiserveis amb hegemonia mundial han sofert un sotrac per la menor predisposició dels inversors per apostar-hi. Així, tot i l'augment continuat de facturació, el gegant de Jeff Bezos ha anunciat acomiadaments importants de treballadors. I és que tot fa pensar que el negoci d'Amazon no prové pas dels productes que ven sinó dels serveis que amb més o menys èxit intenta col·locar-nos. La mal anomenada taxa Amazon potser de moment no li farà més que pessigolles, però si comença a generalitzar-se a altres grans ciutats, haurà d'afrontar un cost addicional i una reorientació del seu model de negoci.