És un fet constatable que els anys 80 consumíem molta més llet que avui dia. En efecte, en aquells anys la llet de vaca tenia molta més presència a les llars catalanes que a l’actualitat, amb una diferència esborronadora. Les vendes de llet líquida a l’Estat espanyol representaven a inicis dels 80 un consum per càpita de 132 quilos anuals, unes xifres que fan empal·lidir les minses facturacions anuals, que amb prou feines arriben al 50% de les d’aquells temps. Una preponderància així a la cistella de la compra es reflectia, entre d’altres coses, en més publicitat sectorial, de manera que les principals marques les trobàvem sovint a les pàgines de la premsa escrita, als anuncis de televisió i, fins i tot, en el món dels patrocinis. A Catalunya, els principals operadors del mercat de la llet a finals dels 70 i inicis dels 80 era un quartet conformat per Ram, Rània, Letona i Ato.
Començant per l’ordre indicat, Ram, fundada per Jaume Serra Noy i Francesc Casanovas Garrigues el 1934, trenta anys després havia entrat a formar part de l’INI, l’entitat que agrupava les empreses públiques, per després ser venuda a Tabacalera el 1988. En l’actualitat, pertany a Puleva. Havia estat històricament el líder en vendes a Catalunya fins que va perdre aquesta posició en benefici de Rània a inicis dels 80. Per la seva banda, Rània era una marca creada el 1948 per Pere Freixes, propietari d’una vaqueria al barri de Sants de Barcelona. Amb els anys, arribada la dècada dels 60, la vaqueria es va transformar en una indústria anomenada Productos Lácteos Freixas que no pararia de créixer durant els anys següents, fins a distribuir el 40% de la llet de Catalunya.
La tercera en discòrdia durant aquells inicis dels 80 era Ato, del Centre Làctic Ballcells (Cebalsa), que tot i l’origen català, el 1990 va ser venuda a una companyia francesa. També explotaven la marca de iogurts Yoplait, molt coneguda dècades enrere. Avui dia, la propietat està dividida entre productors catalans (un 60%) i la firma Capsa Food (40%), que pertany bàsicament a Central Lechera Asturiana. I la quarta companyia d’aquest gran pòquer era Letona, originalment de la família Viader (1925), però que el 1974 la van vendre a Clesa (Centrales Lecheras Españolas, SA). Amb el temps, Clesa va passar a mans de Parmalat (1988) i amb la fallida dels italians el propietari seria la infausta Nueva Rumasa. La marca Cacaolat, que pertanyia al grup, va ser rescatada del pou gràcies a una associació entre la cervesera Damm i la distribuïdora de Coca-Cola Cobega.
Joan Freixas es va implicar cada vegada més amb la secta Àgora, que va començar a introduir-se a Rània
Aquest era el panorama de la llet catalana al voltant del canvi de dècada, dels 70 als 80. Però aviat es va produir un terratrèmol imprevist, perquè una de les grans va desaparèixer del mapa. De totes les maneres d’ensorrar un imperi, sens dubte el cas de Rània és el més estrany. No la va tombar la competència, ni la crisi econòmica, ni tan sols la caiguda del consum. Tampoc no van ser problemes financers o imputables a inversions mal executades. Res d’això. A Rània la va tombar una secta.
Un mar de canvis d'estratègia
Ara fa gairebé 50 anys que es va produir el relleu generacional a Rània, i Joan Freixas es va fer amb el control absolut de l’empresa que fins aleshores havia liderat el seu pare. Les circumstàncies van voler que un mal dia de mitjan anys 70, Joan Freixas assistís a un seminari titulat Anàlisi de la producció social a l’empresa organitzat per una entitat anomenada Àgora, que estava dirigida per un tal Ángel Nogueira. Des d’aquell dia, la implicació de Freixas amb Àgora va anar creixent, fins al punt que per allà van començar a desfilar comandaments i treballadors de Rània amb la idea de formar-los. La nova filosofia es basava en millorar les condicions de vida dels treballadors, i això es va canalitzar mitjançant grans increments salarials. Però també es va implantar una nova estratègia comercial basada en ampliar la carpeta de productes, per acabar oferint absolutament de tot, des de magdalenes fins a xoriços. Una estratègia tan ambiciosa va suposar grans despeses en nous centres logístics i un creixement constant de la plantilla. El pes d’Àgora, que en realitat era una secta, a dins de Rània va arribar al punt que era aquesta entitat qui va assumir la selecció de personal de la companyia lletera.
Aviat el caos es va apoderar de l’empresa, ofegada en un mar d’ordres contradictòries i de canvis d’estratègia, que sorgien dels dos pilars ideològics de la secta: abolició de l’autoritat i permissivitat total amb la conducta dels treballadors. Mentrestant, Àgora i la seva constel·lació d’empreses filials anaven engreixant els seus comptes corrents (es calcula que en uns centenars de milions de pessetes) gràcies a la generositat de Freixas, que es va embarcar també en una política suïcida de préstecs milionaris als mateixos treballadors de la companyia.
Quan ja no hi havia prou recursos per abonar els salaris, Rània va entrar en una espiral de vagues i protestes socials fins a la fallida del 1980
Fem balanç: la firma Logópolis, que intermediava la compra de maquinaria es quedava el 15% de la facturació de l’empresa lletera, més 36 milions de pessetes anuals per tasques de consultoria. Paidópolis organitzava les vacances dels fills dels treballadors, feina per la que cobrava 10 milions de pessetes anuals. Agapània proporcionava treballadors a Rània, a raó de sis milions i mig de pessetes mensuals. Finalment, Anthropos venia cursos cobrant 120 milions de pessetes anuals.
Amb una sagnia de tal nivell, és comprensible que la companyia comencés a fer aigües ben aviat. Quan ja no hi havia prou recursos per abonar els salaris, Rània va entrar en una espiral de vagues i protestes socials que encara accelerarien més el procés de deteriorament de la firma, fins a la fallida del 1980. En vista de la situació, el 1983 els treballadors es van constituir en cooperativa per quedar-se els actius de l’empresa, però ja era massa tard per aixecar el vol. Tres anys més tard, el 1986, el fons d’inversió luxemburguès Interpart-Sasea, de capital majoritàriament italià, va estar a punt adquirir-ne la majoria de les accions, però l’operació no es va tancar i com a conseqüència d’això el futur de la companyia quedava mortalment amenaçat. L’intent de salvar-la per part d’un grup de ramaders de Girona agrupats sota la marca Danloph no va reeixir i la fallida definitiva es va produir el 1987.
I d’aquesta manera tan singular va desaparèixer una de les grans empreses del país.