En aquests últims temps hem llegit a diversos mitjans que Isidre Fainé, el president de la Fundació Bancària "la Caixa" (màxima accionista de CaixaBank), està molt interessat en tornar a entrar al capital de la Societat General Aigües de Barcelona (SGAB), una de les participacions històriques de l’entitat, que amb el temps va ser liquidada. L’operació es faria a través de CriteriaCaixa, el hòlding inversor que agrupa les participacions de la fundació i que avui llueix una cartera realment valuosa: està conformada pel 30% de CaixaBank, el 25% de Naturgy, el 17,4% del Bank of East Asia, el 9% del banc mexicà Inbursa, el 6% de Suez, gairebé el 5% de Cellnex, l’1,3% de Telefónica, la totalitat del capital de Saba i un paquet d’actius immobiliaris valorat en 2.600 milions d’euros. Tot plegat, un patrimoni amb un valor brut que normalment oscil·la al voltant dels 20.000 milions d’euros i que permet a "la Caixa" ser la tercera fundació del món, darrere de la Bill & Melinda Gates i del Wellcome Trust, que gestiona l’herència del fundador d’uns laboratoris avui integrats dins la farmacèutica GlaxoSmithKline (GSK). Tots els dividends que generen las societats participades per CriteriaCaixa i que acabem de veure serveixen per alimentar els 500 milions d’euros anuals d’obra social de "la Caixa".
Precisament, la venda d’un d’aquests paquets accionarials és el que ha generat l’interès sobtat de Fainé per adquirir SGAB (a la que ens referirem indistintament per aquesta denominació societària o per la seva marca comercial, Agbar). Estem parlant del paquet de Suez, que aviat deixarà d’estar en mans de l’entitat de l’estrella per passar a titularitat de Veolia, la multinacional francesa que, mitjançant una OPA, s’ha quedat la companyia antigament rival. Aquí convé aturar-nos un moment i fer una mica d’història perquè la teranyina de relacions empresarials és complexa de debò.
El 2006, a França, es van fusionar dues grans companyies, la històrica Suez (promotora del canal de Suez de Ferdinand de Lesseps) i la pública Gaz de France (GDF). D’aquí va sorgir GDF Suez, que fa poc va canviar de denominació per passar a dir-se Engie, però per fer-ho una mica més complicat, tot el segment d’aigües va mantenir el nom de Suez. Aquesta divisió d’aigües prové d’una firma que tindrà molt protagonisme en aquest article, com és la Lyonnaise des Eaux, una companyia amb arrels a l’època de Lluís XVI, cap el 1778. L’operació que comentàvem, l’OPA de Veolia pel negoci d’aigües d’Engie (aquell que hem dit que es continuava dient Suez) ha provocat o està a punt de provocar que l’antiga Lyonnaise des Eaux quedi integrada al mateix grup empresarial que la seva rival històrica, la Compagnie générale des eaux, que ja pertanyia a Veolia.
Des de la dècada dels anys 20, SGAB es va convertir en un clàssic de la Borsa de Barcelona
Fem un altre salt en el temps, ara molt enrere, per continuar teixint la trama. L’any 1867, una sèrie d’inversors belgues i francesos funden, a Lieja, la Compagnie des Eaux de Barcelone amb l’objectiu d’abastir d’aigua corrent la part central de Barcelona, una ciutat que acaba d’enderrocar les muralles que la constrenyien. El 1881 entra en el seu capital la francesa Lyonnaise des Eaux, de la que acabem de parlar, i un any més tard la seu social viatja de Lieja a París. També se’n modifica la denominació, que passa a ser Société Générale des Eaux de Barcelone, que ja s’assembla molt al nom actual (Societat General d’Aigües de Barcelona, SGAB).
Més canvis, transició i un nou gir
El següent canvi rellevant es va produir molt de temps després, el 1920, quan un grup de bancs encapçalat per la firma Arnús-Garí de Josep Garí Gimeno, va comprar les accions de la companyia d’aigües als francesos i va passar a ser-ne el nou propietari. Les altres entitats implicades van ser l’Hispano-Colonial (molt vinculat als marquesos de Comillas), el Bilbao, el Banc de Barcelona (que estava a punt de fer una fallida històrica), la Banca Arnús (que tenia un origen comú a l’Arnús-Garí, però que va patir una escissió i es va transformar en dues entitats) i el Sindicat de Banquers de Barcelona (que sota la denominació de Sindibank va passar per les mans de la família Fierro i del Monte dei Paschi di Siena, per acabar integrat a Bancaja el 1998). Durant la dècada anterior a la compra per part dels bancs, la companyia d’aigües creixia cada any i deixava un marge fabulós equivalent a dos terços de la seva facturació. Ja des d’aquell moment, SGAB es convertiria en un clàssic de la Borsa de Barcelona, mercat on cotitzaven les seves accions.
Un nou gir a la trama es va fer present el 1979, quan els francesos van tornar a entrar al capital de la companyia; un cop més, la Lyonnaise des Eaux formava part de l’accionariat de la firma catalana, i allà, uns anys més tard, acabaria formant tàndem amb “la Caixa”, amb qui serien socis inseparables durant dècades. També va ser el moment en què Ricard Fornesa Ribó va entrar al consell d’administració i va accedir a la presidència, on hi romandria fins el 2006. Precisament en aquells anys de transició és quan SGAB va patir més, perquè la manca d’actualització de les tarifes que establien les corporacions locals va provocar que els seus beneficis seculars s’evaporessin. Uns anys després, el 1985, amb la crisi de les tarifes superada, van posar en marxa la Corporació Agbar, on agrupaven les seves participades que havien anat acumulant per tal de diversificar el negoci i no dependre només de la distribució d’aigua.
Els anys 80 i 90 van ser escenari de grans operacions corporatives, algunes reeixides i d'altres fracassades
Els accionistes del hòlding eren la mateixa SGAB (40%), Lyonnaisse des Eaux (40%) i els bancs tradicionals, és a dir, Banesto, Central, Santander i Mas Sardà (20%). Val a dir que la Banca Arnús-Garí i la Banca Arnús havien estat absorbides per Banesto i Central, respectivament, que el Banco Hispano-Colonial havia passat a mans igualment del Central i que la Mas Sardà era filial a Catalunya del Bilbao. En el procés de diversificació, s’invertiria en negocis que avui poden semblar força sorprenents, com la companyia d’assistència sanitària Adeslas o la marca d’aigua mineral Lanjarón, que va ser adquirida el 1986 al seu anterior propietari, curiosament la petroliera Cepsa.
El final de la dècada dels 80 i el començament dels 90 serien l’escenari de grans operacions corporatives, algunes reeixides i d’altres fracassades, però que eren l’indicador d’un canvi en la manera de fer els negocis producte de la incorporació de l’Estat a la Unió Europea. Tot això ho veurem al següent capítol, on també constatarem fins a quin punt s’ha convertit SGAB en objecte de desig per a molts capitals.