Arriba a ser curiós que un Govern de l’Estat que no s’hi pensa gaire a treure l’exèrcit al carrer per fer coses que no tenen a veure amb cap de les funcions que l’exèrcit té, exerceixin el poder amb ignorància de les més elementals normes de comandament que els militars solen saber molt bé. A un li pot caure millor o pitjor l’exèrcit, i hi ha militars llestos i altres que no ho són tant, però el que és indubtable és que una certa saviesa en l’ofici de manar, com a grup humà, la tenen. Potser perquè hem tingut la fortuna d’haver coincidit a l’IESE amb un col·lega militar, que val la pena dir-ho, se sap molt bé alguns principis fonamentals, i que precisament ha sigut font durant anys de diàlegs sobre el “manar”, amb una bona dosi de sentit de l’humor, fa que creiem que la manera com el Govern de l’Estat està manejant tot el tema del covid-19 planteja serioses deficiències.
“No des nunca una orden que no vas a poder comprobar si se ha cumplido”
Un primer principi del nostre col·lega és que “no des nunca una orden que no vas a poder comprobar si se ha cumplido”. La raó és bastant òbvia: et desautoritzes a tu mateix. Si el qui rep l’ordre sap que no se’n podrà comprovar el compliment, només en farà cas si li sembla que val la pena l’ordre en sí; i si no, se la rifarà. I si se la rifa, això només serà el principi de rifar-se més i més ordres.
Mirant el desconfinament, aquest principi rep tantes violacions com vulgueu. Es pot sortir a passejar, però només una hora; si s’ha sortit al matí, no es pot sortir a la tarda; a banda de sortir a passejar, es pot sortir també a llençar escombraries o a comprar queviures; no es pot anar a més d’un kilòmetre de casa i sense voler ser exhaustius, no es pot creuar el límit de la província. Bé, aquest darrer de la província es pot comprovar parcialment: si la creues en cotxe per una carretera transitada, i just un cotxe de la policia t’atura i comprova d’on ets, t’han enganxat. No estem dient si la norma és absurda o no, només si se’n pot comprovar el compliment. Ara bé, si vius, a Rupit i te’n vas caminant pel dret cap a Sant Feliu de Pallerols, pots fer més d’un kilòmetre, creuar el límit de província, i ningú no ho sabrà. O, només ho sabran per casualitat. O pots viure a la Gran Via, caminar durant dues hores per l’Eixample anant a dos kilòmetres de distància, i tampoc ningú no ho sabrà. O, si em dieu que tota la gentada que hi havia dissabte a la Carretera de les Aigües vivien a menys d’un kilòmetre de la carretera i han passejat menys d’una hora, no ens ho creurem. Totes aquestes ordres, doncs, i algunes més que ens deixem, són una bestiesa.
Un segon principi, era aquest: “orden + contraorden = desorden”. En algun moment s’ha dit que podien sortir a passejar tres nens amb un sol adult. No dos. A veure, un matrimoni que tingui tres fills, què ha de fer? Sortir només un dels pares amb els tres i l’altre quedar-se a casa? Sortir un dels pares amb dos nens i l’altre, amb el nen restant, deu metres més enllà? És d’un ridícul que espanta. Però sembla que després han rectificat. No n’estem segurs, ens ho han dit pares que es troben en aquest cas. Però precisament, ningú no n’està segur. Hem pogut veure al web discussions sobre si es podia o no es podia fer.
Tercer principi, lligat amb el primer, “las órdenes deben ser claras”; sinó, serà com l’ordre més contraordre, que tothom ho entendrà d’una manera diferent.
"Juntament amb les ordres has de donar sempre les raons per les quals les dones"
Per exemple, si hi ha un avi que viu amb els fills, va amb cadira de rodes, està molt fotut, i el fill/a i cònjuge no són de la primera volada i tenen feina per empènyer la cadira, poden sortir tots dos junts amb ell? Quantes persones poden sortir amb ell? Un nét, a més?
Ens afartaríem de posar exemples de la violació dels tres principis. De fet a les xarxes socials, han circulat acudits en el sentit que si en un examen de selectivitat posessin “Explicar les regles del des-confinament”, voldria dir que volen suspendre a tort i a dret.
Hi ha més principis com aquests, però per avui ho deixem aquí. I és que això ens fa recordar dues coses respecte a manar. La primera és l’exemple del Rei de “Le Petit Prince”, que donava l’ordre al Sol que sortís a les 6 del matí, i no volia donar-li la que sortís a les 3 de la tarda perquè “no seria raonable, el Sol no em faria cas, i tindria raó de no fer-me’n”.
La segona, que alguns dels clàssics de la direcció d’empreses, i, en concret Follet i Barnard, ja deien com s’havia de fer per donar ordres farà gairebé un segle, i semblem no haver-ho après massa des de llavors.
Follet, l’any 33 del segle passat, deia que, juntament amb les ordres has de donar sempre les raons per les quals les dones, i que si bé es pot dir que això prendrà temps fer-ho entendre, és un temps molt ben utilitzat. I afegia també que has de fer veure a qui dones les ordres allò que ella en deia “la llei de la situació”, que vol dir que el que fas i demanes que facin pot no agradar, però, possiblement “la situació” fa que no hi hagi alternativa.
Barnard, cinc anys més tard, deia que per tal de que una ordre s’acceptés feien falta quatre condicions. La primera, que es comuniqués bé i que els afectats l’entenguessin. La segona, que l’ordenat fos capaç de fer el que se li ordena. La tercera, que l’ordenat pensi que allò que se li mana és bo per ell mateix; i que, si no ho és, sigui una excepció amb bons motius. I finalment la quarta, que pensi que allò que es mana és bo per l’empresa.
És a dir, qui dona ordres, ras i curt, ha de tenir autoritat moral. Faríem bé de tornar a llegir a aquests autors i posar-los en pràctica. A les empreses, als governs i a qualsevol altra mena d’organitzacions. De fet, la mateixa Follet va ser potser la primera pensadora en direcció que es va adonar de que el management era el mateix per a totes les organitzacions, públiques, privades, lucratives, no lucratives i del tipus que sigui. I, afegim nosaltres, és per non-dummies.