A diferència del que passa en altres països, a Espanya i a Catalunya la paraula 'empresari' sovint va acompanyada d'una certa connotació negativa. Una realitat que disgusta profundament Marc Bonavia (Alella, 1976), fundador de SITMobilei president des del 2012 de l'Associació Independent de Joves Empresaris de Catalunya (Aijec).
Bonavia reivindica la importància del paper de l'empresari a la societat com a generador d'economia i llocs de treball. Parla amb passió dels esforços que suposa aixecar una empresa des de zero; i lluny de l'estereotip de l'obsessió pels diners, defensa que aquests han de ser una conseqüència, i no la motivació per llevar-se cada matí. Uns dies després que l'empresa que va fundar el 2001 amb Enric Solé hagi estat adquirida per l'australiana Soprano, Bonavia reflexiona a VIAempresa sobre tot plegat.
SITMobile s'ha anat fent gran...
Vam muntar l'empresa des de zero. Al principi a Alella, després a Barcelona i vam seguir creixent. T'internacionalitzes i te'n vas a Xile, Colòmbia, Brasil. A aquests llocs d'alguna manera també hem muntat una start-up per fer aquest km 0 de servei. Encara que venguem zeros i uns, que és tecnologia, al final ho hem d'adaptar a la necessitat del client que tens allà i hi has d'estar a prop físicament. Aquest ritme de creixement ens ha ocupat 14 anys.
Com és el moment de decidir vendre l'empresa?
Si volíem seguir creixent amb aquest mateix model, no sé si serien 14 anys més, però en serien uns quants. Per tant, arriba un moment que després de tanta start-up has de plantejar-te si té sentit fer un salt d'escala per menjar-te els anys d'aquest creixement en una sola jugada. A partir d'aquest moment passes a formar part del que som ara: un primera espasa del nostre sector, que és molt nínxol. Aquest punt el pots fer o no, però les empreses tenen una fase que o es fan grans o es fan petites i de nínxol, o desapareixen. Hi ha un moment que et trobes en aquesta bifurcació i has de prendre decisions; i nosaltres ja érem massa grans per jugar a petits.
També ha de ser difícil, emocionalment, vendre el que ha estat la teva criatura...
Si ho veus com un fill, has d'entendre que l'has portat a la llar d'infants, a l'escola i a la universitat; i ara el poses davant dels millors catedràtics. Has de saber estar quan neix, quan creix i quan vol fer la seva pròpia vida sense tu. També és important que et succeeixi l'empresa! Per mi, una empresa ho és realment quan tira més enllà dels fundadors. Però sí que costa, sí.
La venda de l'empresa ha de ser un objectiu en el moment d'iniciar un projecte?
Depèn de milions de coses. Nosaltres som en una indústria, la de la tecnologia, on la mida importa a partir d'un cert moment. Per tant, has de saber prendre aquesta decisió; però en altres indústries potser això no és tan crític. El que tinc clar és que no és una bona motivació fer les coses per una expectativa de diners. Si és així, seràs un frustrat el 99% del temps que estàs en el projecte. Si al final en treus diners, fantàstic. Però no te'n pots anar a dormir pensant en els calés perquè no és la realitat.
Sempre reivindiques que cal canviar la imatge que s'associa a la paraula 'empresari'...
És que actualment no és una paraula bonica. Resumint, s'associa al cabell enrere, gomina, puros, prostitutes i cocaïna. I en part per això em vaig implicar amb els joves empresaris de l'Aijec. Hem de reivindicar que qualsevol territori necessita dinamitzadors i locomotores. I qui fa de locomotora? Qui creu, sigui perquè està boig o perquè la clava, que té una idea que generarà economia. I al voltant d'això busca recursos, gent, ho empeny i passa males nits. És aquell que treballa els diumenges, la parella se li enfada, etc. Pensar que el que fa aquesta gent és negatiu no té sentit. Qui sigui capaç de generar alguna cosa sostenible en el temps ha demostrat que molta gent ha confiat en la seva visió, i que estava sota un paraigua al seu costat. Hauríem d'honorar aquestes figures!
El que fan alguns empresaris, però, no hi ajuda gaire...
Que hi ha gent molt dolenta? Que hi ha Gowex? Sí, es clar, sempre hi ha errors en el sistema. Però generar economia, empresa i valor és fantàstic. I els que fem això som la gran majoria.
Sigui com sigui, com es canvia aquesta percepció? Fins i tot a les pel·lícules i a les sèries l'empresari sempre acostuma a ser el dolent...
Exacte, només cal veure el Senyor Pla del Súper3! No sabria dir com es pot canviar, però des de l'Aijec intentem demostrar, quan fem xerrades a escoles o on sigui, que som gent corrent que pateix, que plora, que té inseguretats, que no sap si la situació el superarà; i que té entre mans coses que acaben creixent. I ho ha fet algú que en un moment va dir: 'què tal si..?'; i amb això ha aconseguit engrescar una sèrie de gent, batallar-ho, fer el possible perquè arribin els diners tot i que a vegades els sous trontollin. És que és el normal! Si surts quan plou et mullaràs, i passaràs fred. Però valdrà la pena perquè descobriràs que els teus límits van més enllà del que et pensaves, sabràs que tens unes capacitats i virtuts que desconeixies... i amb això dóna't per pagat. Si a més a més treus diners, fantàstic. Nosaltres ho hem fet, però ens ha costat 14 anys! És molt de temps de picar pedra.
Sovint has dit que a SIT Mobile heu comès tots els errors que podíeu cometre...
Sí, crec que no ens n'hem deixat cap!
I no hi ha cap possibilitat d'aprenentatge previ per reduir-los?
Crec que a tothom li corresponen els seus errors. Dels meus, probablement altres persones no els haurien comès. Segur que a mi m'han faltat uns coneixements tècnics que hauria d'haver après. Segur que hi ha una formació bàsica que has de tenir, però a cadascú li toca cavar el seu propi túnel, i aquesta és la gràcia. Prefereixo un patiment accelerat, que no un que se'm mengi la vida sencera. Si comences quan ets jove i no has d'alimentar gaires boques o només la teva, i pots fer de 'paràsit' allargant l'estada amb els pares, te la pots jugar més.
Precisament, hi ha una edat o situació personal idònia per emprendre?
Com menys gent depengui del teu risc, més fàcil serà. Per això penso que no hi ha d'haver una bombolla d'emprenedoria, però sí que s'ha d'entendre que el millor exercici d'autoconeixement és posar-te en les situacions d'incomoditat amb dues opcions: o aprens o no aprens. Això és positiu, digues-li mili si vols. No una mili de perdre el temps, sinó una mili d'entendre que ets bo en algunes coses i en moltíssimes no. Per tant, les teves cartes guanyadores són les que són, i amb aquestes has de jugar la resta de la vida que et quedi. Quan abans tinguis aquest inventari millor. Si trigues molt, quina pena tenir 70 anys i aprendre que el teu fort era el màrqueting, no? Si ho saps amb 30, te'n queden 30 més per explotar-ho.
Però com pot saber algú si té les capacitats per ser emprenedor o per ser un bon subordinat?
Per mi el debat és fer allò que has vingut a fer quan abans millor. El que és molt àgil i ràpid de reflexos probablement ha vingut a jugar a ping pong; el que és molt alt a jugar a bàsquet; i el que és molt ràpid segurament ha vingut a fer atletisme. El problema és que tenim atletes que estan jugant a ping pong, jugadors de ping pong a la pista d'atletisme o judokes jugant a bàsquet! Això és la realitat de tothom, anem tots caçant mosques sense saber què hem vingut a fer. I és normal, perquè per això tenim la vida, per descobrir-ho. Comprometre't i entregar-te amb el que tinguis entre mans et permetrà de seguida veure si hi ha feeling o no. Si no vibro, no prospero i no em reconeixen, potser és que m'he equivocat de lloc. Si un té una actitud de deixar-se portar li serà molt difícil veure aquest conflicte. El que ha vingut a jugar a tennis i té la raqueta a la mà, és feliç. Planteja't, on ets tu?