Fa unes poques setmanes vam publicar un article que, sota el títol d'Ordre + contraordre = desordre intentava posar de manifest com es podien cometre greus errors en la manera de donar les ordres. Això sí, ens ficàvem poc amb el contingut de les ordres, i ens limitàvem a mostrar que “així, no!”. El que ha anat passant en els dies següents ens ha donat la raó amb escreix, lamentablement. Com exposem a continuació.
La mentalitat castellana és, de per sí, “reglamentista”, és a dir, vol determinar amb pèls i senyals el que cal fer mitjançant l’ús d‘un reglament amb tots els detalls del món. En el cas de la crisi del covid-19 això es concreta en detallar horaris, nombre de persones, concretar el fet de portar mascaretes o no, on cal portar-les i on no, on es pot anar i on no es pot anar, i un llarg etcètera; detalls, aquests, que han sigut font d’innombrables bromes i acudits. Per exemple, podem anar a un bar amb amics, però no podem fer esport junts; podem anar a un bar a prendre cerveses, però no podem anar a passejar pel voltant perquè és una altra regió sanitària. I ens deixàvem la densitat de població (que ja de per si, és un càlcul que es fa feixuc per molta gent).
"La mentalitat castellana és, de per sí, “reglamentista”, vol determinar amb pèls i senyals el que cal fer mitjançant l’ús d‘un reglament amb tots els detalls del món"
Roda de Ter és un poble que, en un moment determinat, l’any 1805, es va dividir de manera absurda en dos municipis: Roda de Ter i Masies de Roda. Roda de Ter és el nucli urbà, té potser un parell de km2; i té de l’ordre de 6.000 habitants. Ja es veu que hauran de guardar horari. Masies de Roda, és el conjunt de terres que envolten Roda, i que essencialment son cases de pagès, amb algun petitíssim nucli urbà, i no arriben als 100 habitants per km2. No cal que guardin horari.
Per si fos poc, a la carretera de Vic a Roda, quan s’arriba al poble, el carrer pel qual s’entra (La Creu de Codines), la banda oest pertany al municipi de Gurb, i la banda est és de Masies de Roda; i una mica més avall, ja són totes dues bandes de Roda de Ter. Podeu dir-nos per quins set sous algú que visqui, per exemple, al no. 52 d’aquest carrer (que pertany a Gurb) no ha de poder creuar el carrer ni baixar cap a Roda? Aquestes absurditats reglamentistes malauradament les creen els reglaments, que curiosament suposen una feinada que ens podríem estalviar.
A Catalunya no ho som, de reglamentistes, però a vegades ho semblem. Si mirem el moment en què vam poder gaudir d’un Estatut d’Autonomia , sempre hem tingut la impressió que vam voler fer les coses igual que Madrid, però més ben fetes. Creiem que, fins a un cert punt, ens en vam sortir; però també creiem que s’havien d’haver fet d’una altra manera, menys “reglamentista”, més a l’estil anglo-saxó i perquè no, nostrat. El que dèiem l’altre dia: poques normes, clares, i no les canvieu cada cinc minuts, si us plau.
La divisió per províncies que volia Madrid era absurda; però la de les regions sanitàries, també. Una mica menys, però també. I del desgavell de què es pot fer i què no es pot fer, ni en parlem, és d’un absurd que espanta.
Fa anys, un dels més brillants ministres que ha tingut França a l’època gaullista, Alain Peyrefitte, va escriure un llibre (Le mal français) on donava (entre molts d’altres) un magnífic exemple de reglamentisme desgraciat. A França, els hospitals, residències d’avis, entre d’altres, havien d’estar orientats cap al Sud per aprofitar millor el Sol. Sembla una bona norma, en principi. Només que, això també s’aplicava als territoris d‘Ultramar, entre els quals hi ha l’illa de la Reunió, que és a l’hemisferi sud; i que, per tant, allà, orientar un hospital cap al sud no tenia cap mena de sentit. Si algú ens diu (fa anys ens ho va dir un col·lega) que a la disposició legal calia haver-hi afegit la distinció entre els dos casos d’hemisferi sud i hemisferi nord i així s’arreglava el problema, és que ja té la malaltia del reglamentisme de manera incurable. I a més la té amb tots els símptomes, malauradament!
Diumenge passat a les 11 en l’estona permesa de passeig d’un de nosaltres per Barcelona, l’hora dels “vells”), vam veure de tot. Famílies amb canalla, ciclistes de totes les edats, motoristes passant per carrers que avui són de vianants, gent amb gos i gent sense (per cert, que abans hi havia molts amos de gossos que recollien els excrements d’aquests animals; ara, deuen pensar que els excrements maten al coronavirus). Aquest desgavell és el resultat d’unes ordres complicades, difícils de complir, fàcils de saltar-se-les perquè, a més, hi ha poca vigilància, i també, per acabar-ho d’adobar, fruit de rectificacions constants que fan que ningú sàpiga exactament què se suposa que pot o ha de fer i què no.
"L’abundància de normes, molta gent dirà que és una actitud paternalista. Pitjor que això: en lloc d’intentar fer que la gent internalitzi els motius per a fer una cosa, millor donar normes, en ocasions absurdes, “porque así lo determina la superioridad”"
Raons? Explicacions? Poquíssimes! I de fet, si ens ho permeteu, creiem que només se n’hauria de donar una: no us acosteu a menys de dos metres de ningú amb qui no viviu, si no porteu tots dos mascareta. L’abundància de normes, molta gent dirà que és una actitud paternalista. És cert, però és pitjor que això: consisteix en el fet que, en lloc d’intentar fer que la gent internalitzi els motius pels quals ha de fer alguna cosa, millor donar normes, que en ocasions seran absurdes, “porque así lo determina la superioridad”. I això sí, ara toca fer-ho encara que sigui absurd.
Malauradament, aquesta malaltia, des de fa uns quants anys, s’ha anat introduint dins del món de l’empresa. Normatives i més normatives. Indicadors i més indicadors. Tan senzill com és saber què es vol aconseguir, explicar-ho bé, fer que la gent ho senti com a propi, formar-los, i deixar-los fer. Peyrefitte, uns anys després del llibre esmentat, va escriure un altre llibre (La societé de confiance) on argumentava que el desenvolupament dels països del primer món s’havia degut a que s’havia creat una “societat de confiança” entre les persones i les empreses. La “decadència” d’Occident, la pèrdua de la seva importància relativa, ¿no podria ser deguda a que aquesta confiança ha anat desapareixent, i ha estat substituïda per contractes, indicadors i sistemes d’incentius?