"Si trobes una primera feina poc qualificada a Berlín [...], aquest serà, en principi, el tipus de contracte que rebràs." La frase es pot llegir al lloc web d’un col·lectiu que assessora gratuïtament els espanyols que arriben a la capital alemanya i que hi volen treballar. Es refereix a les anomenades minifeines (minijobs), contractes laborals de com a màxim mig centenar d’hores i 450 euros mensuals, pràcticament exempts d’impostos per als treballadors, que mantenen els drets durant les baixes laborals i els dies de vacances.
A Alemanya, les minifeines es van instaurar el 2003 amb la voluntat de reduir l’atur i de fer aflorar l’economia submergida. Avui, uns 7,5 milions de ciutadans dels més de 43 milions que formen la població activa del país tenen aquest tipus de feina o modalitats similars, ja que representen formes de contractació àgils i còmodes per a les empreses, però possibiliten sous per sota del salari mínim, cosa que pot obrir la porta a cobrar hores extres en negre.
A Espanya, malgrat que els governs de Zapatero i Rajoy en principi es van mostrar refractaris a aquest tipus de contractes, la crisi va reduir les feines indefinides i a temps complet. A més, un decret llei aprovat ara fa quatre anys, que complementava la reforma laboral del 2012, va flexibilitzar encara més la gestió del temps de treball en els contractes a temps parcial. Així es van poder acostar una mica més a les característiques de les minifeines, però sense l’exempció de pagar impostos i sense deixar de cotitzar a la Seguretat Social.
Les minifeines són molt estacionals, molt d’economia per demanda, feines que pràcticament es poden contractar mitjançant una aplicació
Des d’aleshores, l’atur s’ha reduït i els petits contractes a temps parcial "han proliferat", explica l'advocat i professor de Dret laboral de la UOC Pere Vidal. "El que ha succeït és que, amb la crisi, moltes persones només han pogut accedir a llocs de treball de poques hores i, per tant, amb un salari més baix", afegeix l'experta en recursos humans i professora d’Economia i Empresa de la UOC Gina Aran.
Poca qualificació i cotització més baixa
Les minifeines a l'Estat espanyol "són feines molt estacionals, molt d’economia per demanda, feines que pràcticament es poden contractar mitjançant una aplicació: cuidadora per hores, pintor per hores, etc. Són contractes que duren un dia, o algunes hores, que duen a la pluriocupació i la manca d’especialització", detalla Vidal. Amb tot, indica, molts cops són contractes temporals que haurien de ser indefinits perquè cobreixen necessitats estructurals: "Si em dedico a la missatgeria, o a la restauració, i faig contractes temporals, sovint cobreixo necessitats estructurals de l’empresa".
Això sí, aquest tipus de contractes s’acostumen a fer "per a feines menys qualificades o temporals en què a l’empresa li és més fàcil prescindir d’un treballador", destaca Gina Aran. Són feines que poden ser bones opcions per a estudiants abans de trobar ocupacions a temps complet: "Les fan sobretot gent jove, i en principi amb poca qualificació, però a vegades trobem gent titulada universitària que fa de repartidora per hores perquè no troba feina del que ha estudiat", subratlla Vidal, qui afegeix que són persones que malgrat que facin "moltes petites feines, les prestacions que obtenen són més baixes".
Aran: "Originàriament, les minifeines eren pensades perquè les dones que s’estaven a casa s’incorporessin al mercat de treball"
Encara a Alemanya, indica Aran, "moltes dones s’acullen a les minifeines per a poder conciliar feina i família quan a la unitat familiar hi entra un altre sou principal, perquè fiscalment és més afavoridor". De fet, subratlla, "originàriament, les minifeines eren pensades perquè les dones que s’estaven a casa s’incorporessin al mercat de treball". Tanmateix, apunta que de la bona intenció s’ha passat a la precarietat: "Aquestes minifeines també han estat anomenades contracte de gènere, ja que poden ser una trampa per a la carrera professional de les dones", adverteix.
Equilibrar les necessitats de tothom
Malgrat que Alemanya ha marcat un camí per a millorar l’ocupabilitat i que no hi ha solucions màgiques, tant Aran com Vidal coincideixen a dir que el model dels contractes a temps parcial no pot ser l’únic que guiï les relacions laborals. "Proposaria com a política és que l’Administració controli molt més les obligacions de les empreses: que es comprovi si es fan només les hores que s’han estipulat i si els contractes són adequats a les seves necessitats reals", explica l'advocat.
De moment, segons revelen les darreres dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) referents al 2016, un 74,7% dels homes i un 60,1% de les dones d’entre 25 i 49 anys que treballen a temps parcial s’estimarien més fer-ho a jornada completa. Entre els més joves, que potser haurien d’estar més d’acord a tenir petites feines, la proporció supera igualment el 50%.
A mitjan març, l’OCDE també presentava un informe sobre Espanya en què indicava que el seu mercat de treball es caracteritza per tenir una elevada proporció de treballadors temporals (25,7% el 2015); que la feina a temps parcial va augmentar durant la crisi i actualment se situa en el 15,2%, i que més de la meitat d’aquest percentatge són treballadors parcials involuntaris. "Els treballadors temporals i a temps parcial passen per períodes d’atur i de subocupació, cosa que redueix els seus ingressos i incrementa la pobresa", adverteix l’informe.