A finals del 2024 passat, i de manera sorprenent, la històrica petroliera Cepsa va fer públic un profund canvi de denominació i d’imatge corporativa. Deixava enrere gairebé un segle amb el nom de Compañía Española de Petróleos, SA. El canvi s’emmarca en la cursa actual que mantenen algunes firmes petrolieres per fer veure que això dels hidrocarburs no va amb ells i que es dediquen a activitats molt més verdes. La nova marca es basa en una paraula inventada, però ens recorda a la manera castellana de parlar del concepte de moviment, una de les idees que volen transmetre. Alhora, també és un acrònim format per les inicials de “moviment”, “optimisme”, “energia”, “valentia” i “evolució”. Casualment, hi inclou la combinació de vocals “oe”, molt freqüent a la llengua neerlandesa, la que parla el seu actual CEO, Maarten Wetselaar. Aquest executiu és al càrrec des del primer de gener del 2022, quan va substituir a Philippe Boisseau. Just abans del mandat fugaç del francès, el càrrec de primer executiu de la companyia havia estat per al català Pere Miró Roig, fins que el 2019 es va jubilar després de més de quaranta anys a l’empresa.
Més enllà del que pot ser el coneixement general sobre Cepsa, el cert és que aquesta companyia té una història molt interessant i amb fortes vinculacions amb Catalunya. Per parlar-ne, cal anar a la seva prehistòria, en concret l'any 1927 quan es creà l’altra gran petroliera espanyola, la Campsa. En el context monopolístic i centralitzador de la dictadura de Primo de Rivera (1923-1930), el govern va tenir la pensada de crear una companyia que gestionés, en règim de monopoli, el sector estatal del petroli, i per això van crear la Compañía Arrendataria del Monopolio del Petróleo, SA. Entre els aspirants a gestionar el conglomerat, el guanyador del concurs va ser un pool format pels principals bancs estatals, associats amb una constel·lació d’inversors de dimensió menor. Això succeïa a finals del 1927 i en el primer exercici sencer que es va tancar, 1928, el nucli dur d’accionistes el formaven cinc bancs de grans dimensions (Bilbao, Banesto, Hispano Americano, Urquijo i Vizcaya) amb participacions individuals al voltant del 6% cadascun, per totalitzar un paquet consolidat del 32%. Un altre inversor rellevant era el mallorquí Manuel Salas Sureda, gran empresari del sector abans de la creació de monopoli, que atresorava un 7,5% del capital. Aquest grup de grans accionistes es completava amb l’Estat espanyol, que es va reservar un 28% de les accions. En total, dos terços de les companyies estaven en mans dels accionistes indicats. La representació catalana venia a través del Banc de Catalunya -dirigit per Eduard Recasens- l’Hispano-Colonial i la Banca Marsans, que entre tots tres acumulaven un 6% de l’empresa. A la sala de màquines de la firma petroliera hi havia altres personatges vinculats al país, com Demetrio Carceller Segura (subdirector) i Josep Maluquer Nicolau (cap del departament tècnic).
El propòsit de la nova companyia va ser des de bon començament dedicar-se només a la distribució de combustible, sense tenir cap voluntat d’entrar en els segments del refinament i de la prospecció. De fet, el caràcter de monopoli estatal de Campsa provocava que la gran majoria de països productors de cru li haguessin vetat la possibilitat de tenir concessions pròpies. Aquesta limitació va ser la causa que només dos anys després de la creació de la firma, el 1929, alguns elements importants de Campsa protagonitzessin una escissió per crear una empresa nova amb un perfil més ambiciós, la Cepsa. El braç financer de l’operació va ser l’esmentat Eduard Recasens Mercadé, mentre que el seu germà, Francesc, va ser l’encarregat de comprar els actius necessaris per començar (pous i concessions per fer prospecció), que provenien de la Falcon Oil Corporation. L’estiu del 1929, Francesc Recasens va presentar el projecte de negoci al ministre d’Hisenda, José Calvo Sotelo, que poc després el va autoritzar. La nova companyia va començar a caminar amb una producció de 4.000 barrils diaris extrets de camps petrolífers de Veneçuela.
El fitxatge estrella de la firma per poder tirar endavant no va ser un altre que Demetrio Carceller, a qui hem vist abans amb altes responsabilitats a la Campsa i que va passar a ser director general de la nova companyia. Aquest enginyer tèxtil havia nascut a un llogarret de Terol, però ben aviat la seva família va emigrar a Catalunya i sota la protecció d’Alfons Sala Argemí, comte d’Ègara, va poder cursar estudis superiors. La seva primera experiència professional va ser a l’empresa Sabadell y Henry, un fabricant de lubricants amb oficines al Passeig de Gràcia, una posició que li va permetre passar a la Campsa quan aquesta va ser creada.
Però l’ambició dels gestors de Cepsa anava més enllà de produir petroli a Veneçuela i portar-lo cap a Espanya, perquè ben aviat es van plantejar la possibilitat d’explotar una refineria, sobretot perquè Campsa semblava no voler operar en aquest segment de la cadena de producció. Els intents de Cepsa de construir una refineria a la Península es van trobar sempre amb les portes tancades per culpa del monopoli, de manera que no va quedar cap altra opció que aixecar-la a Tenerife, atès que l’arxipèlag canari quedava fora del territori d’exclusivitat del monopoli. A finals del 1930 va començar a funcionar, just abans de la tempesta perfecta, i és que a la dècada que s’encetava es van combinar tota una sèrie de factors que van complicar molt la vida de Cepsa.
A la crisi mundial dels anys trenta, que va ensorrar els preus del cru a un terç dels que havien estat abans, cal afegir-hi el boicot de les autoritats estatals. No és cap secret, que el ministre d’Hisenda de la República, Indalecio Prieto, va maniobrar perquè la Campsa liquidés els seus dipòsits al Banc de Catalunya per provocar la fallida d’aquesta entitat bancària, circumstància que va afectar de ple a la Cepsa, atès que aquesta entitat financera era el pal de paller de la petroliera. En paral·lel, el 1933, Carceller va crear una companyia a Canàrias, Disa (Distribuidora Industrial, SA), amb l’objectiu de distribuir productes petrolífers. Avui dia, aquesta empresa continua en mans de família Carceller, amb una xarxa de gasolineres amb bandera pròpia i també mitjançant l’explotació de gasolineres sota la marca Shell. Els Carceller són coneguts sobretot per ser uns dels accionistes de referència de la cervesera Damm.
Malgrat els nombrosos entrebancs, Cepsa va tirar endavant i el 1934 van encetar un projecte per fer prospeccions petrolieres a la Península. Els caps visibles de l’intent van ser l’enginyer de mines Enrique Dupuy de Lôme Vidiella (1885-1965) i el geòleg americà Anderson, però l’esclat de la Guerra Civil va interrompre els treballs, que no van tenir continuació fins al 1940. En aquell moment Cepsa va crear la filial Ciepsa, Compañía de Investigación y Explotaciones Petrolíferas, SA. Un cop acabada la Segona Guerra Mundial, aquesta nova escomesa va ser de la mà de firma americana Socony (Standard Oil Company of New York), que formava part de la constel·lació de negocis del magnat John Davison Rockefeller Jr. Els americans van aportar el seu know-how i per aquest motiu un contingent d’enginyers es va desplaçar a diverses zones de l’Estat per començar les prospeccions, sempre amb el suport de Dupuy de Lôme. Aquesta expedició estava formada per A. E. Fath, R. Anderson, B.H. Grove, Verner Jones, Vinton Arthur Bray i B. Trzesniowsky. El primer pou el van obrir el 1947 a la localitat d’Oliana (Alt Urgell), que amb els seus 2.323 metres de fondària es va guanyar el títol de pou més profund de l’Estat durant molts anys. El responsable d’aquella prospecció va ser el geòleg de Nebraska Vinton Arthur Bray (1903-1963), que després també treballaria a Burgo de Osma (Sòria), La Marina (Baix Vinalopó), Rojals (Baix Segura) i Boltanya (Sobrarb). Amb molta feina feta, però sense èxits rellevants, la col·laboració de Ciepsa amb els nord-americans va tenir el seu punt final el 1950. Els anys següents, la feina de prospecció es faria amb tècnics espanyols, amb el suport puntual de geòlegs alemanys.
Per la seva banda, la matriu Cepsa va continuar el seu creixement a les dècades dels cinquanta i seixanta, amb l’entrada en servei, el 1967, de la segona refineria, a Algesires. Amb el pas dels anys, el Banc Central es va destacar com a accionista de referència de la companyia, que tenia des de ben aviat una part de capital cotitzant a borsa (de la mateixa manera que la cultura popular va batejar les accions de Telefónica com a “Matildas”, les de Cepsa eren conegudes com a “Petrolitos”). A finals dels vuitanta, el Central va obrir la porta del capital als fons sobirans de Kuwait (el famós KIO) i Abu Dhabi (IPIC), primer amb paquets molt minoritaris, però després amb un pes rellevant en el capital. El 1992 el Central es va fusionar amb l’Hispano-Americano i set anys després aquesta entitat va ser absorbida pel Santander, de manera que la participació a Cepsa va acabar en mans de la família Botín. Les polítiques estratègiques del Santander, poc amigues dels grups industrials, van provocar que el banc anés cedint el control de la petroliera en benefici de la francesa Total (a través d’Elf Aquitaine), que el 2006 ja va arribar a la ratlla del 50% del capital. Tres anys més tard, els Botín es van desprendre del terç que els quedava en l’accionariat de Cepsa, un paquet que va ser traspassat al fons sobirà d’Abu Dhabi (IPIC).
Avui dia, Moeve és una companyia que té com a accionista principal al fons Mubdala (fons hereu d’IPIC) amb un 60% del capital, secundat pel fons Carlyle, que el 2019 va aconseguir un 37% de les accions (comprades, precisament, a Mubdala). El 2011 les accions van deixar de cotitzar a borsa. La facturació de la companyia està per sobre dels 25.000 milions d’euros.