D’uns anys ençà ens trobem a tot arreu l’asseguradora Mutua Madrileña, de la que podríem pensar que és la convidada d’última hora a la taula de les grans companyies d’assegurances. Res a veure amb el pedigrí de Mapfre, Catalana Occident o Ocaso, per posar alguns exemples. Sí, menys coneguda, però no per això nouvinguda, perquè a finals dels setanta ja s’havia enfilat fins els primers llocs del rànquing espanyol de facturació. Poc coneguda, perquè només es dedicava a assegurar cotxes, Mutua Madrileña Automovilista, es deia, i treballava fonamentalment a la capital de l’Estat, on gairebé tothom hi tenia el vehicle assegurat.
La firma castellana és avui una habitual de la publicitat tant a la televisió com a la premsa escrita. A la seva omnipresència als mitjans, li hem d’afegir la visibilitat que atorga el fet de patrocinar un torneig de tennis important en el calendari internacional, el batejat com a MutuaMadrid Open. La implantació a Catalunya de la companyia és probablement superior a la que pot semblar a primer cop d’ull. La raó és que la gran majoria de les assegurances que ven al nostre país les fa sota la marca SegurCaixa, que per denominació i per logotip podria semblar que pertany a CaixaBank, però que en realitat té com a màxim accionista als madrilenys. També la companyia d’assistència sanitària Adeslas figura a la seva cartera.
"La implantació de Mutua Madrileña a Catalunya és probablement superior a la que pot semblar a primer cop d'ull: la gran majoria de les assegurances que ven aquí és sota la marca SegurCaixa"
El creixement de la darrera dècada els ha portat a liderar el rànquing espanyol de primes als rams asseguradors no-vida (tot allò que no és assegurança de vida), amb gairebé 5.300 milions d’euros durant el 2019. Queden per darrere Mapfre, amb 5.200 milions, Allianz (2.500 milions), Catalana Occident (2.200 milions) i Axa, que tanca el quintet de les grans amb una xifra molt similar a la de la companyia amb seu a Sant Cugat. En el rànquing combinat d’assegurança de vida i no-vida, Mutua Madrileña baixa fins al tercer lloc, en una llista liderada per VidaCaixa -l’asseguradora de CaixaBank- i on la resta de protagonistes per ordre de facturació són noms ben coneguts com Mapfre, Allianz i Catalana Occident.
La política del Real Madrid
Els beneficis generats per pertànyer a aquesta elit del sector els va permetre realitzar una inversió tan vistosa com va ser l’adquisició d’una de les torres del complex batejat com a Cuatro Torres Business Area, al tram nord de la Castellana, a Madrid. El seu edifici porta per nom “Torre de Cristal”, va costar 288 milions d’euros, i amb els seus 250 metres és la més alta de les quatre i també d’Espanya.
Curiosament, el contractista que la va aixecar va ser ACS, la companyia de Florentino Pérez, una persona clau en el procés de requalificació dels terrenys on estan construïdes. Perquè les quatre torres que perfilen l’skyline de Madrid d’una manera gairebé grotesca en una ciutat eminentment plana no estan ubicades a un lloc casual, sinó que ocupen els terrenys de l’antiga ciutat esportiva del Real Madrid. La requalificació d’aquestes parcel·les va esdevenir de facto una operació de rescat público-privada del club blanc, que en aquell moment, l’any 2001, estava en una situació financera insostenible, amb un deute d’uns 250 milions d’euros.
En el pla polític només els socialistes s’hi van oposar, perquè Partit Popular, Esquerra Unida i sindicats es van sotmetre als desitjos de Florentino Pérez i van permetre tirar endavant el canvi de categoria d’aquells terrenys. Per conèixer la història d’aquestes parcel·les cal viatjar fins el 1955, en ple franquisme, quan els propietaris de les finques van ser expropiats per tal de construir-hi equipaments esportius. Precisament aquesta finalitat purament esportiva és la que van argumentar els antics propietaris quan van reclamar que se’ls tornessin els terrenys, atès que s’havia incomplert el requisit previ de l’expropiació. Però les seves queixes no van tenir gaire recorregut i el Madrid va poder fer el seu gran negoci, perquè els prop de 500 milions d’euros obtinguts després de la requalificació van permetre sanejar del tot les finances del club blanc i construir-se una ciutat nova de trinca a l’àrea residencial de Valdebebas.
Tensions al consell i un cop d'estat
Tornant al fil inicial de la narració, cal dir que tradicionalment la Mutua Madrileña era una companyia que interpretava el seu rol mutual amb molta convicció, fins el punt que no era pas senzill assegurar-se allà. Calia que algú de confiança ja mutualista t’hi avalés, i aleshores poguessis entrar a formar part de la gran família. Malgrat aquestes restriccions, el volum d’automòbils assegurats era ingent, i això havia estat tradicionalment la base del seu èxit. Bé, i potser també la seva resistència a obrir la mà i pagar sinistres, un factor de pes per entendre una seva rendibilitat tan elevada. El 2002, amb l’accés a la presidència de José María Ramírez Pomatta, les coses van començar a canviar.
Una de les primeres mesures de la nova administració va ser la constitució d’un fons de pensions ideat pel president per a ell mateix, però que donava cobertura a tots els membres del consell d’administració. La generositat del sistema que va implantar es va considerar un dispendi exagerat entre la massa social propietària de l’entitat, però els soferts mutualistes no van ser capaços d’aturar-ho i els nous gestors ho van poder aprovar a l’assemblea de 2004, mentre la premsa madrilenya ho qualificava d’escàndol.
"L’absència de Ramírez Pomatta per un greu problema de salut va ser aprofitada a finals del 2007 per part dels dissidents per dur a terme un cop d’estat i destituir-lo"
Les diferències al si del consell d’administració no van trigar a aflorar, en bona mesura perquè els consellers consideraven que Ramírez Pomatta tenia un estil de direcció tirant a dèspota i no se sentien gens ben tractats. Els anys van anar passant enmig d’un mar de tensions, fins que a finals de 2007 als directius descontents se’ls va obrir el cel: el seu president havia d’abandonar temporalment les seves funcions per mirar de resoldre un greu problema de salut. L’absència de Ramírez Pomatta va ser aprofitada pocs mesos més tard per part dels dissidents per dur a terme un cop d’estat i destituir-lo.
Així doncs, el gener de 2008 el controvertit president havia deixat de ser-ho, però no de manera provisional com ell pretenia, sinó que sense cap possibilitat de recuperar el càrrec. La decisió va ser impugnada davant de la justícia, però no hi va haver volta enrere. El següent pas que va donar la nova direcció va ser el desballestament del sistema pensions, aquell que a tothom havia semblat tan generós, de manera que Ramírez Pomatta es va quedar sense càrrec i sense pensió de jubilació. Aquesta segona decisió també tindria recorregut judicial, i el seu desenllaç trigaria anys a saber-se. Com va declarar el president destituït poc després de perdre el càrrec, “acordar el relleu quan estava entre la vida i la mort no sembla pas elegant”.
"Guapo, ric i llest"
L’inductor del cop d’estat va ser Ignacio Garralda Ruiz de Velasco, un advocat madrileny amb uns cognoms llargs d’aquells que tant agraden a l’altiplà. La premsa afí al nou president no regatejava elogis, i el definia com a “guapo, ric i llest. Un veritable amo de l’univers en la terminologia wolfiana”. I és que Garralda no era pas un nouvingut al món del poder i dels diners, més aviat el contrari. Titular d’una de les places per oposició més elitista i lucrativa de l’Estat, la d’agent de canvi i borsa, va ser fundador de la societat AB Asesores Bursátiles, posteriorment venuda per una fortuna als americans de Morgan Stanley.
La compravenda es va dur a terme el 1999 i va reportar a Garralda i els seus socis una suma fabulosa, però que durant molt de temps va romandre secreta. Amb el temps s’ha sabut que la xifra en qüestió rondava els 50.000 milions de pessetes, el que traspassat a euros serien uns 300 milions. Qui no va participar del repartiment del pastís va ser un soci d’AB que havia venut les seves accions només tres anys abans, el 1996: es tractava de Luis de Guindos Jurado, que aquell any va abandonar el món financer per passar a la política de la mà de José María Aznar López.
"Ignacio Garralda ocupa una cadira al consell d’administració del CaixaBank per la que percep una retribució de 103.000 euros anuals. També s'asseu al consell d'Endesa"
L’aventura dels americans a la selva de la banca privada i de negocis espanyola va durar tot just nou anys, fins el 2008, quan es va consumar l’enèsim accident de la banca forana per fer-se un forat al mercat estatal. Davant de l’evidència, Morgan Stanley va optar per vendre la seva filial espanyola a “la Caixa” per un import de 600 milions d’euros. Un moviment que va propiciar també l’arribada a l’entitat catalana de l’aleshores empleat de Morgan, Gonzalo Gortázar Rotaeche, que amb el pas dels anys ha acabat esdevenint conseller delegat de CaixaBank.
Per cert, de resultes de l’aliança entre el banc català i Mutua Madrileña en l’àmbit de les assegurances, avui dia Ignacio Garralda ocupa una cadira al consell d’administració de CaixaBank per la que percep una retribució de 103.000 euros anuals. També s'asseu als consells d’Endesa i de la Societat de Borses.
La pensió vitalícia
Com hem indicat abans, l’afer de la pensió de Ramírez Pomatta es va allargar com un xiclet fins el 2014, quan el Tribunal Suprem va sentenciar que l’antic president de la Mutua havia abusat de manera flagrant en autoassignar-se una pensió vitalícia que tenia un valor total de 13,9 milions d’euros i aquesta va quedar definitivament anul·lada.
"Una de les eines que van fer servir els consellers revoltats per deixar fora de combat el seu president van ser els serveis de l’ara cèlebre comissari Villarejo"
Quan semblava que l’afer de l’assalt al poder de Mutua Madrileña era cosa del passat, enguany, dotze anys després de l’inici de les hostilitats al cor de la companyia, encara han transcendit nous detalls sobre aquells fets. Al febrer es va conèixer que una de les eines que van fer servir els consellers revoltats per deixar fora de combat el seu president van ser els serveis de l’ara cèlebre comissari Villarejo, el gran astre de la consultoria sobre guerra bruta i clavegueres. Segons diuen les investigacions, ja després de ser destituït, Ramírez Pomatta va ser investigat per ordres del director de seguretat de la mútua, que devia voler conjurar qualsevol possibilitat de contraatac per part del president caigut. El cost de l’operació va superar el mig milió d’euros.
Ara fa cinc anys, el 2015, Ramírez Pomatta va claudicar davant de la seva precària salut, morint als 72 anys d’edat. L’altra cara de la moneda, Ignacio Garralda continua liderant Mutua Madrileña i fent-se fotografies amb el guanyador de cada any del trofeu de tennis MutuaMadrid Open, sense que mai trobem a faltar el seu esguard de triomfador.