Un informe de l'AIReF, l’autoritat independent fiscal, carrega durament contra el model de Muface. En aquests darrers mesos de neguit pels mutualistes a conseqüència de la polèmica entorn del procés d’adjudicació del concert sanitari a Asisa i Adeslas, el titlla de singularitat anòmala en relació amb altres països de l’entorn i considera que el mutualisme que aplica ha esdevingut ineficaç i ineficient. Dilapida, diu, milers de milions d’euros des de 1975. Sense impedir que els 1,53 milions de mutualistes d’ara optin per seguir en qualsevol de les dues mútues privades que participen o afiliar-se a la seguretat social, planteja dos suggeriments: el primer que desaparegui Muface com a institució mutual dipositària de tots els funcionaris; i el segon que a partir d’ara els nous funcionaris s’incorporin tots directament al sistema nacional de salut.
Molta tensió els darrers mesos entre els funcionaris per qui curarà d'ara endavant de la seva salut. Les tres mútues que acomplien la tasca es van negar a seguir en les condicions que els hi oferien, però dues s’han desdit un cop van augmentar les primes. D’aquesta manera, després de la Setmana Santa, Asisa i Adeslas signaran el nou conveni per tres anys, obrint un període per tal que els funcionaris triïn entre aquests serveis privats o la seguretat social generalista.
Model poc sostenible
Les qüestions clau és si el model resulta rendible i, en segon lloc, si manté avui la seva raó de ser. El primer tema de la rendibilitat, val a dir que els a prop de cinc mil milions d’euros que costarà el nou conveni fins a 2027 cobrirà unes primes equivalents a uns 1.400 euros per mutualista, quatre-cents euros més que l’anterior. Aquesta quantitat s’apropa als 1.500-2.000 euros que paga l’estat a la seguretat social, segons dades del ministeri de Salut espanyol i replica l’OCDE. Ara bé, cal matisar.
La seguretat social cobreix una població globalment més anciana, tots els casos més greus, les hospitalitzacions a llarg termini, i fins i tot alguns dels serveis adscrits a les companyies privades; aquestes partides encareixen substancialment el servei públic i no entren dintre del còmput. Altrament, els hospitals privats cobren també a Muface els medicaments hospitalaris -molt més cars, per cert- i les proves complexes. Dit això, per molt que els hospitals privats diguin que són més barats que la seguretat social, les dades no ho confirmen. A partir d’això, es pot deduir fàcilment que si les quantitats que la institució deriva als hospitals privats, incloses les primes d’assegurança, les prestacions farmacèutiques i les complementàries, anessin a omplir les arques de la seguretat social, les economies d’escala donarien per cobrir la incorporació els nous membres i per una millora substancial dels serveis.
Històricament superat
La segona qüestió- la vigència d’aquest model mutual- ens obliga a fer una mirada enrere. El mutualisme neix de la beneficència: hospitals, convents, confraries i institucions caritatives medievals, sostingudes per l’almoina dels qui més tenien. No era realment mutualisme, sinó una forma de caritat per redimir consciències i guanyar el cel.
El mutualisme neix de la beneficència: hospitals, convents, confraries i institucions caritatives medievals, sostingudes per l’almoina dels qui més tenien
Amb la revolució industrial, el mutualisme pren el seu sentit definitiu. Davant la manca de protecció social al llarg de tot el segle XIX, els treballadors impulsen formes d’ajuda mútua. Com explica Pere Solà (El mutualismo y su función social: sinopsis histórica, CIRIEC, 2003), el cooperativisme i el mutualisme permeten assolir col·lectivament objectius inabastables de forma individual. Aquest esperit d’autodefensa col·lectiva genera un sistema solidari que cobreix els riscos dels membres a través de la contribució compartida.
Als darrers anys d’aquell segle i sobretot a la segona República es desenvolupa la primera legislació espanyola en la matèria. La Llei de Mutualitats del franquisme de 1941 es basa, irònicament, en les pioneres lleis catalanes impulsades des de Catalunya en aquell període. Sota el seu paraigua neixen els Montepios, les mútues de previsió social, les mútues d’assegurances i sobretot les assegurances de malaltia. Quan immediatament després de la Segona Guerra Mundial, els estats europeus prenen la iniciativa, a canvi d’impostos, i es responsabilitzen completament d’un seguit de serveis, entre els quals el de la salut dels seus ciutadans, el concepte mutual entra en declivi: és l’estat qui en nom de tots els ciutadans mutualitza la societat, és a dir, els mateixos ciutadans organitzats s’atorguen aquests serveis finançats entre tots.
La Llei de Bases de la Seguretat Social de 1963 obre el camí a què els funcionaris s’acollin a règims especials de protecció alternativa al sistema universal com ara Muface. És encomiable l’esforç de la dictadura vers aquest col·lectiu, en clau de cercar la fidelitat ideològica. Durant dècades, aquest privilegi es manté discretament mentre es consolida l’estat del benestar. Però, a hores d’ara, amb la universalització de la sanitat pública, aquest model mutualista esdevé redundant: per què destinar recursos específics a un col·lectiu que pot ser atès amb els mateixos atributs pel sistema general? És un cas paradigmàtic de despesa duplicada, innecessària i sense valor afegit. Un nyap ineficaç i ineficaç, en paraules de l’AIReF.
En un sistema on abunden les duplicitats, les proves innecessàries i els serveis mal canalitzats, la racionalització no és una opció: és una necessitat
No sorprèn que els sindicats defensin el model amb dents i ungles. Rebutgen qualsevol proposta de retallada i reclamen mantenir-lo com a referent. També les clíniques privades s’hi mostren favorables i coincideixen a defensar-lo per motius més concrets; consideren que la incorporació de més de milió i mig de mutualistes a la seguretat social generaria un impacte negatiu pel sistema públic de salut, que viu amb elevades llistes d’espera tant per intervencions quirúrgiques com de consultes especialitzades. En aquest sentit, la patronal de la sanitat privada, en defensa dels seus interessos, aixopluga la idea que el model de col·laboració pública privada és el més adient a una societat que progressa.
Tenim motius per enorgullir-nos del sistema públic de salut com un dels pilars de l’estat del benestar; això no vol dir que el pressupost es pugui estirar eternament. Cal preservar la qualitat del servei, sense retallar drets ni frenar la innovació, però també sense malbaratar recursos. En un sistema on abunden les duplicitats, les proves innecessàries i els serveis mal canalitzats, la racionalització no és una opció: és una necessitat. El desmantellament gradual d’un model anacrònic com el de Muface, evitant lesionar els drets adquirits pels usuaris, és un pas imprescindible per avançar cap a una gestió eficient i equitativa dels recursos sanitaris.