Ni el fred ni la poca llum que hi ha a última hora de la tarda són cap impediment perquè els vianants passegin pels carrers engalanats amb les llums nadalenques. Una estona familiar que sovint té en el seu recorregut una fira, una de les diverses que se celebren a Catalunya des de finals de novembre per exposar els avets, tions ben tapats amb mantes, figures de pessebre o altres tipus d'artesania que poden convertir-se en el regal perfecte per als més (o menys) menuts de la família.
Una d'aquestes cites és la fira de Santa Llúcia. Des del 1786, Barcelona acull comerciants i artesans de tota mena a la plaça de la Catedral, on enguany s'hi poden trobar una cinquantena de paradetes on els seus artesans esperen captar l'atenció d'algun possible comprador.
Per a una persona que només vol tafanejar, el passeig segurament no s'allargarà més de 30 minuts. Per a aquests firaires, en canvi, la jornada suposarà 10 hores dempeus, o amb un petit tamboret, dinar un entrepà com poden i aguantar el fred. I tot per uns petits guanys que, consensua la majoria, no paguen la duresa d'aquestes condicions.
Per sentiments, no per diners
L'Edurne Costa és una de les persones que es pot veure aquests dies a la paradeta de Pessebres Costa. Aquesta empresa familiar ocupa un petit espai a l'emblemàtica plaça barcelonina des de fa prop de 90 anys, quan el seu avi va començar a vendre les peces artesanes que elaborava amb les seves mans. Als prestats s'hi poden veure els Reis d'Orient, el nen Jesús amb la Verge Maria i Sant Josep, pagesos amb tota mena d'ofrenes, o estables, casetes i pallers tots fets amb els materials i el sistema de sempre.
La tradició s'ha mantingut vigent fins a la tercera generació, el que ha fet que ara els seus fills i néts compaginin el seu dia a dia amb la fira. Un esforç que, com diu amb contundència Costa, "no compensa". "L'artesania és molt dura. És difícil tant el dia que fa fred o mal temps i saps que no vindrà ningú, com quan hi ha molta gent", assegura, i afegeix que entre setmana pot tancar el dia havent venut dos caganers.
Costa: "És una tradició venir a mirar, però no a comprar. Molta gent em diu que ve cada any, però que mai ha comprat"
"És una tradició venir a mirar, però no a comprar. Molta gent em diu que ve cada any, però que mai ha comprat", insisteix, "tant de bo tothom que vingués comprés una simple figura... faríem diners!". Perquè com repeteix, "l'esforç no compensa" a escala econòmica, la família ho fa "pel sentiment i per mantenir la tradició".
Edurne Costa amb l'artesania de la seva família | A. Corón
Molt a prop de la caseta dels Costa es troba l’estand d’Albert Deulofeu, quarta generació d’artesans del suro i president de la Fira de Santa Llúcia. Ells hi porten des del 1929 els seus productes elaborats durant tot l’any, el qual es divideix en uns 10 o 11 mesos de feina al taller que tenen a Valls i només 30 dies de vendes, els del mes de desembre que coincideixen amb alguna fira.
Tot i que reconeix que es poden trobar firaires com els Costa que tenen dificultats per treure un benefici aquests dies, també recorda que és tria dels comerciants ser-hi: “Hi ha anys que compensa més que altres i que la part sentimental mou molt, però si no sortissin uns ingressos mínims, ningú vindria”.
Amb tot això, recorda que el gruix de les vendes està per arribar. Sempre es fa la setmana del pont de la Puríssima i la Constitució, on Deulofeu apunta que es fan la meitat dels ingressos. La resta es reparteix entre els altres dies d’activitat.
El cost d’ocupar la via pública i altres gestions amb l’Ajuntament tenen un cost aproximat de 500 euros. A això cal sumar-hi uns altres 500 més en concepte de despeses d’associació a la fira, de muntatge elèctric, de seguretat... Tot plegat enlaira al voltant dels 1.000 euros, segons el president, el cost de ser-hi a la trobada d’artesans més gran de Barcelona per Nadal, que aquest 2017 té una durada de 30 dies, superior a altres anys.
Un més a més
Potser el sector de les figuretes per als pessebres és el que més difícil ho té, a excepció de l’empresa catalana Caganer.com, l’encarregada de fer viral arreu del món aquest personatge típicament català. Tenen quatre paradetes a la plaça de la catedral i en totes hi ha com a mínim un exemplar dels més de 500 personatges que han dissenyat, tots envoltats d'una gran massa de gent. No seria agosarat dir que és dels estands que més curiosos atrau. Fent una ullada ràpida entre les seves cares, s'hi poden veure turistes de tot arreu.
Segons explica la comercial de la companyia Maria José Pasqual, ja fa 16 anys que visiten ininterrompudament la fira, pel que han vist com en poc temps ha canviat la percepció sobre el caganer. “Cada cop vénen més turistes que busquen figures del seu país. A vegades, fins i tot veiem que ells en saben més del caganer que no pas els catalans!”, comenta a tall d’anècdota.
Per a ells, que tenen unes vendes força estables durant l’any i amb enviament a tot el món a través de la botiga online, aquests dies a Barcelona els ajuden a tenir una petita punta de vendes, però ho veuen “com un més a més”.
Jaume Anglada a la parada de la seva família | A. Corón
Aquest és també el cas de la floristeria de Sant Joan de les Abadesses de la família d’en Jaume Anglada, que passa part del desembre envoltat de tions i avets que conrea la seva família. “Això és un extra de cara al Nadal, no vivim del que venem aquí. Cadascú té la seva feina i ens repartim els dies de fira”, comenta.
Anglada: “Adquirir una parada aquí és molt complicat. Normalment ve per herència i, si la deixes, la perds”
Com la majoria, són una generació més que se suma a una tradició familiar de més de 50 anys i que va començar amb els seus besavis. Any rere any es troba les mateixes cares, assegura que n’hi ha poques de noves perquè ningú s’arrisca a deixar anar el seu lloc: “Adquirir una parada aquí és molt complicat. Normalment ve per herència i, si la deixes, la perds. No entra a sorteig, sempre som els mateixos”.
Per això cada any es troben amb els mateixos paradistes formant el passadís del verd i amb clients coneguts que tornen cada desembre. “Anys enrere tothom comprava arbres de plàstic perquè creia que era més sostenible, però farà dos o tres Nadals s’està tornant a l’avet natural. La gent està veient que no tallem arbres d’enlloc, que els conreem nosaltres, i que després li pots donar una altra vida útil, no com el plàstic”. Els arbres i els tions són els productes que més es venen els caps de setmana i especialment quan arriba el pont, mentre que la resta de dies surten més els típics rams de vesc per regalar.
Joguines fetes a mà i a Catalunya
Els artesans de les joguines, joieria i tèxtil també tenen cabuda a Santa Llúcia. La Dolors Parés és un d’ells, ocupa un petit espai on mostra les titelles que fan al taller Bufallums de Tona. Des de cuiners, catalans amb barretina o reis que llueixen una gran corona, fins a animals que protagonitzen els contes que passen de generació en generació. Una bona companyia per a aquests dies de dura feina.
Al llarg de l’any assisteixen a algunes fires especialitzades del seu àmbit, però també de joguines i artesania, tot i que sempre a Catalunya. La de Barcelona és una data esperada i important, saben que són una opció de regal per als pares, tiets i avis: “És la nostra millor època de l’any, quan venem més i per això venim des de fa 10 anys. Es compren molts paquets de contes i putxinel·lis, que poden costar 70 euros, però et resolen el regal”. Sobretot per a aquells que, com diu, repeteixen respecte a l’any anterior, però amb personatges diferents, perquè saben que compren un producte “català, de proximitat i amb productes reciclats”, és a dir, uns certs valors i qualitat.
Dolors Parés de Bufalums | A. Corón
Aquest és el tipus de client que també es pot trobar mirant les joguines de l’estand que atén la Míriam. El seu marit és l’artesà que fa les clàssiques lletres de fusta, cavallets o mòbils i que es poden trobar a les fires dels pobles. Són també habituals a Santa Llúcia, però durant l’any visiten altres ciutats com Conca, Valladolid, Madrid o Segòvia, enumera. Tots són viatges que els suposa “pagar un extra per desplaçament”, però que han de fer per donar sortida al producte, “encara que els beneficis siguin pocs”.
Míriam: “Els artesans que estem aquí continuem com a artesans, el problema és que la gent jove no opta per aquesta activitat, escull altres feines”
Tot i que tant ella com el seu marit saben que el negoci no té números envejables, ho fan per estima a la professió. “Els artesans que estem aquí continuem com a artesans, el problema és que la gent jove no opta per aquesta activitat, escull altres feines”, comenta.
Peces fetes pel mestre artesà | A. Corón
Què passarà el dia que els artesans es jubilin? Deixarem de veure joguines, figures de pessebre i complements decoratius en les clàssiques fires de Nadal? Són qüestions que es formula la Míriam, qui ara per ara prefereix pensar que encara són uns quants els que mantenen viva la feina del firaire.