Una pregunta que moltes empreses que operen a Catalunya es fan, a vegades, imaginant una resposta que remet només equivocadament a la llengua que és oficial a tot el territori de l’estat és si Les empreses tenen obligacions lingüístiques?
La resposta afirmativa les encamina d’entrada cap a la Llei de política lingüística, que estableix unes obligacions que ho són per a totes les empreses, en matèria de retolació, en relació a l’atenció als consumidors, clients i usuaris, en l’oferta de serveis que presten i la documentació que hi utilitzen. Les empreses i els establiments dedicats a la venda de productes o a la prestació de serveis que desenvolupen activitat a Catalunya, sense excepció, i encara que tinguin organitzats els serveis des de fora han de poder atendre els clients tant si parlen en català com en castellà, o en aranès a la Vall d'Aran, han de tenir els rètols que són fixos i els documents d'oferta de serveis almenys en català. Les que subscriuen contractes anomenats d'adhesió, normats, amb clàusules tipus o amb condicions generals han de tenir-los disponibles en exemplars separats, en català i en castellà. Res que no sigui normal en qualsevol país amb una llengua que hi sigui oficial, més si n’és la pròpia com és el cas del català a Catalunya.
A més, la Llei de política lingüística i altres normes disposen unes exigències específiques per a les entitats financeres i d'assegurances, les empreses públiques, les que presten serveis públics i les concertades o subvencionades, per a determinats tipus d’establiments o activitats i per a les que elaboren productes que van etiquetats.
La Llei de política lingüística, que estableix unes obligacions que ho són per a totes les empreses, en matèria de retolació, en relació a l’atenció als consumidors, clients i usuaris
Les persones consumidores, doncs, i també segons el Codi de Consum, tenen dret a rebre en català els catàlegs, que anomena de manera amable, invitacions a comprar, la informació de caràcter fix, la documentació contractual, els pressupostos, els resguards de dipòsit, les factures i els altres documents que hi facin referència o que en derivin, a més de les informacions que calen per al consum i el maneig dels béns i serveis, i de manera especial també ha d’oferir en català les dades que calen per a la salvaguarda de la salut i la seguretat.
El requisit de la llengua no afecta les marques, els noms comercials i la retolació emparada per la legislació de la propietat industrial, cosa que fa que cada cop el paisatge lingüístic de les ciutats de Catalunya no sembli ben bé de Catalunya perquè hi proliferen marques en llengües altres que a que n’és històrica i natural.
Més enllà d’obligacions legals, però, el teixit empresarial pensa també i ha de fer-ho en termes d’imatge i de responsabilitat social i lingüística en relació al benefici que suposa usar la llengua del país i tenir-la sempre disponible en la relació amb els consumidors perquè vendre, i per descomptat, comprar en català és natural a Catalunya.