Les línies aèries es troben en un mal moment, no cal dir-ho. Ens hi trobem molts, aquesta és la veritat, i les perspectives de futur no són, de moment, engrescadores. Però els responsables de les línies aèries han pres decisions (possiblement amb excepcions) que ens fan pensar que potser en part són responsables d'allò que els passa.
Per exemple, moltes d’elles s’han dedicat a enfarfegar viatgers als aparells de mala manera, a cobrar per qualsevol servei “addicional”, també per aquells que sempre havien estat inclosos en el bitllet i que sovint els cobren més cars que el mateix bitllet. També han venut dos bitllets en llocs pràcticament idèntics i per preus molt diferents només perquè un es va vendre en condicions “normals”, i l’altre, o molt més aviat, o just quan quedaven seients buits i l’avió estava a punt de sortir. De fet, en un avió es pot fer difícil trobar dues persones que han pagat el mateix. Ja sabem que aquestes pràctiques de segmentació de la demanda són habituals i estan ben vistes per molts economistes neo-liberals, però caldria aprofundir més en si són o no socialment desitjables.
"Els responsables de les línies aèries han pres decisions (possiblement amb excepcions) que ens fan pensar que potser en part són responsables d'allò que els passa"
Han fet “overbooking”, han cancel·lat vols sense avisar o avisant insuficientment (i no ens referim a ara, amb el coronavirus, no, sinó en qualsevol moment, però principalment en els moments “punxa”), han retardat vols amb l’excusa “tècnica” per fer que perdis la connexió (i això, per exemple, normalment, des d’aquí amb Madrid) per així no haver-te de compensar per l’overbooking que hi ha allà. Parlem per experiència pròpia, en aquesta darrera circumstància, en concret almenys en dues ocasions.
Seguim. Retribueixen malament als seus empleats; algunes “low cost” (Ryanair, sense anar més lluny) signen uns contractes que fan vergonya, tanta, que fins i tot la Unió Europea s’hi ha hagut de posar. Algunes han fet mobbing a la gent que tenia contractes fixos (de nou, Ryanair, però segurament no n’és l’únic cas). Han fet tripijocs financers amb les seves accions de manera que arriba un moment en el qual ja no es coneix clarament de qui és l’empresa després de les transaccions (això passa amb moltes empreses, però de nou, aquest sector també n’és un exemple). Han pres decisions només en benefici dels seus beneficis i de la remuneració dels propis alts directius. Aleshores la pregunta que ens ve al cap és, què més han de fer perquè algú les intervingui?
L’excusa sempre és la mateixa: la competència. La competència que porta al fet que ofereixin un servei “cutre”, que no es produeix en aquest sector únicament, sinó a molts d’altres. En un avió, portar un passatger més té un cost que és molt proper a zero. Aleshores, a causa d'aquest fet, tothom té temptacions d’abaixar els preus, i fent això és fàcil perdre diners, que és el que hem estat llegint sovint als diaris durant els darrers anys. El “low cost” el va inventar Southwest Airlines a Estats Units i ho va fer amb un esperit de servei al client, que no vol que li donin coses supèrflues o galindaines durant el vol (la taronjada del Puente Aéreo que fins i tot sortia en una cançó de La Trinca, per exemple), sinó un bon servei, bon tracte i puntualitat.
A Europa, quan es va veure que això tenia èxit, que no va ser de seguida ni molt menys, se’n va començar a copiar, curiosament, la part dolenta! Eliminar tot el que donaven, tant si eren galindaines com si no, però eliminant també el bon servei, el bon tracte i la puntualitat. I si no t’agrada, doncs no hi pots fer res perquè en realitat, de competència no n’hi ha. Per què no? Doncs perquè totes fan el mateix! En Michael Skapinker deia molt encertadament, al Financial Times a l’abril d’enguany que ens hem “desenamorat” de les companyies aèries.
"Hi ha moltes altres coses que els estats haurien de fer abans de salvar les línies aèries. Moltes!"
I ara les hem d’ajudar entre tots? Mirin, hi ha moltes altres coses que els estats haurien de fer abans de salvar les línies aèries. Moltes! Hi ha gent que no cobrarà durant força temps, hi ha empreses (sobretot les petites i mitjanes) que fàcilment poden desaparèixer i que donen ocupació “bona” a persones normals, hi ha fins i tot empreses més grans que fan coses realment útils i que ho passaran molt malament. Per tant, en un entorn amb recursos públics limitats potser cal prioritzar. Abans que les companyies aèries hi ha una llarga llista de gent que ho mereix. Els seus empleats, per exemple. Aquests sí. Però que es faci directament i no a través de l’empresa. L’empresa que s’arregli i peti qui peti. I això sí, després, regulin-les de debò! Que els viatgers paguin una quantitat que tingui a veure amb el que costa portar-lo, i tinguin un seient de dimensions raonables, transparència en les tarifes i en què inclouen, així com normativa concreta per retornar els diners en cas d’incompliments. De fet caldrà regular-les en tantes altres coses. Si les que han existit fins ara no resisteixen una regulació d’acord amb el què necessita el viatger, ja se’n crearan d’altres que tinguin un esperit diferent. Així no s’haurà d’aguantar la competència (no competència en realitat, ja ho hem dit) i la incompetència de les actuals.