Diu Oriol Amat, col·laborador d'aquest mitjà des de fa anys, que cada sis o set anys, de vegades nou, la humanitat viu una gran crisi econòmica global que sol ser més aviat producte de la cobdícia de la gent i de la manca de control per part dels poders públics que no pas de causes naturals, com ara un tsunami, un terratrèmol o, actualment, un virus. “Poden respondre a dues causes principals”, raona. La primera deriva d’algun tipus de bombolla especulativa. En aquest cas, “la solució triga més temps en arribar perquè cal fer unes reformes estructurals que no sempre són fàcils de fer”.
Els països més àgils a l'hora de fer-les són els que se’n surten abans. Per exemple, els Estats Units, que amb un any i mig en van tenir prou per superar la crisi del 2008, mentre Europa va haver d'esperar fins a l’any 2013 perquè es posessin en marxa les famoses polítiques d’en Draghi adreçades a enfortir l’euro.
Barceloní de soca-rel
Oriol Amat va néixer a Barcelona l’any 1957, va viure entre Gràcia i l'Eixample, va fer el batxillerat repartit entre els escolapis de Balmes i els de Sarrià i va acabar triant ESADE i Econòmiques, com abans havien fet el seu pare i el seu germà gran. Pare de cinc fills, les dues noies grans també s’han dedicat al món de l’economia i l'empresa. De jove havia jugat a hoquei al Barça i havia estat boy scout. A casa seva no hi ha televisor. Per tant, aprofita les hores per llegir biografies i obres de pensament, i per editar els vídeos de management i lideratge que penja sovint al seu web professional. Els caps de setmana són per a la família i Sant Vicenç de Montalt.
Actualment és degà de la Barcelona School Management de la Universitat Pompeu Fabra, vicedegà del Col·legi d’Economistes de Catalunya (el seu pare n’havia estat degà), vicepresident de l’Associació Catalana de Comptabilitat i Direcció, autor de molts llibres de comptabilitat i finances, co-fundador i conseller de nombroses empreses i altres moltes coses. Però sap que en matèria econòmica és millor no fer gaires prediccions, no fos cas que passés com els hi ha passat a alguns científics quan deien que quan arribés l’estiu el virus se n’aniria de vacances per no passar calor. “Em consola comprovar que no som només els economistes els que ens equivoquem a l'hora d’explicar les coses que encara no han passat”, somriu sota el nas.
Admirador de líders empresarials com Salvador Alemany o Núria Basi i de professors il·lustres com el seu germà gran, Joan Maria Amat, Enric Argullol, Andreu Mas-Colell, Joan Massons o Jaume Casals, Amat és una de les veus més escoltades i autoritzades en el camp de l'economia, i comparteix sense recança bona part del seu coneixement a internet, on podem trobar des d’anàlisis complexes de la situació fins a evidències que, de tan senzilles, sembla que no calia dir-ho. Però el cas és que sí que calia; entre altres coses perquè la gent se n'oblida amb massa facilitat.
Sense salut no hi ha economia
Primera evidència: la dicotomia entre economia i salut és falsa; sense salut no pot funcionar cap economia. Entre altres motius, perquè la salut és cara i sense salut no hi ha ni consum ni producció. Per tant, ara s’han de concentrar tots els esforços en reforçar la salut dels ciutadans i en mantenir les empreses amb fons públics fins i tant no s’hagi trobat l’anhelada vacuna que ens ha de desvetllar definitivament d’aquest malson. Probablement, el proper mes de desembre, si no fallen les prediccions.
Segona evidència: hi ha una manca evident de sintonia entre els dirigents polítics i la població. A uns els hi manca disciplina i als altres, credibilitat, cosa que en altres països com ara els del nord d’Europa o els asiàtics, no passa. Segons Amat, es tracta d’una qüestió cultural. La cultura, però, es fonamenta en un seguit d’experiències. I sembla clar que l'experiència democràtica acumulada és un pèl diferent entre uns països i els altres.
Amat va tenir una breu experiència política quan va acceptar ser diputat de Junts pel Sí entre 2015 i 2017. Ho va fer una mica per sentit de servei però també perquè li van demanar el pare i alguns altres familiars. Ho recorda com una etapa molt intensa, però ja esgotada de la seva vida, molt més consagrada ara al món empresarial i universitari, que considera el seu hàbitat natural. “A la política hi ha massa afany de polèmica i poca voluntat i/o capacitat de pacte”. Ara el que cal és enfrontar l’època de canvis que ens espera.
Però ja estem davant d’un canvi cultural provocat per l'aparició del virus, oi? El virus ha accelerat el canvi, però el canvi ja hi era, argumenta Amat. Ara han aparegut noves necessitats i noves eines de producció (teletreball, comerç electrònic….). “El futur encara s’ha d'escriure, però si analitzem crisis anteriors veurem que les empreses que se n’han sortit més aviat i millor són aquelles que han invertit en recerca i desenvolupament i en creació de nous productes i serveis. Si una empresa vol sobreviure s’ha de moure cap endavant, com a mínim, a la mateixa velocitat que ho faci el seu sector”. En aquest aspecte, la recepta és ben senzilla: innovació, digitalització i cura de les persones.
Catalunya, en el seu conjunt, té possibilitats, diu el mestre. “No som els millors en la lluita contra l'emergència sanitària ni en la lluita contra la crisi econòmica; n’hi ha que ho fan millor, però també n’hi ha que ho fan pitjor”. Catalunya, continua dient, té una mina d’or en el seu clima, la seva cultura, el seu paisatge. Això fa que el turisme sigui una de les principals fonts de riquesa del país, cosa que Amat defensa com una gran fortalesa sempre que sigui sostenible i respectuós amb el medi ambient. Però també atrau inversions i talent en vells i nous sectors productius, com ara el digital, en el que Barcelona ocupa llocs de lideratge a Europa i el món.
La competitivitat dels territoris
Els territoris tenen dues formes de competir globalment, diu: “O potenciant un parell o tres de sectors o impulsant dos o tres players de tots els sectors del seu teixit econòmic”. No cal dir que en aquesta disjuntiva Amat aposta decididament per la segona fórmula. I posa exemples: A Grècia el pes del turisme és d’un 40% del PIB, mentre a Catalunya és d’un 12%, seguit del sector agroalimentari i del farmacèutic. “Una economia diversificada té moltes més possibilitats”. Però cal anar amb compte. “Des de la crisi de 2008 fins a l'any 2018, la inversió europea en investigació ha anat augmentant progressivament, però a casa nostra ha anat disminuint de manera dramàtica”. I això és una malaltia molt greu per a la nostra salut econòmica que no ens podem permetre de cap de les maneres”.
No tot són males notícies. Actualment, les universitats catalanes atrauen entre un 30 i un 40% dels fons europeus a la innovació destinats a Espanya. Aquest és el camí si no volem perdre el tren de la història com ho faran, dissortadament, molts països del món. I això no serà a causa de la Covid 19 sinó de la revolució 4.0 que ja fa anys que funciona i que, tal com diu Deloitte en un estudi recent, provocarà la pèrdua d’un milió de llocs de treball i l'aparició d'altres tres milions de llocs de treball de característiques professionals ben diferents, bàsicament enfocats a la salut, la cultura, la cura de les persones, l’assistència social o en general a totes aquelles activitats que un robot no podrà fer mai.
Cal no equivocar-se, però, i no fer com aquell director general de Correus del Regne Unit que quan va saber que s'havia inventat el telègraf, va considerar més adient rendibilitzar una inversió que acabava de fer en coloms missatgers.
En resum, que ens calen líders exemplars, sobretot al davant dels poders públics, que són les que ens han de treure d'aquesta crisi, i que aquests lideratges han d’estar orientats al benestar de les persones i del conjunt de la població. “Són les administracions públiques les que han d'ajudar les empreses amb liquidesa i subvencions a fons perdut; no hi ha crisi que duri tota la vida. Històricament, les crisis solen durar entre 2 o 3 meses a 2 o 3 anys com a molt”.
I un darrer consell: “Fugim de les persones negatives i de l’excés d'informació. Arran de la crisi de 1929, Einstein ja va dir que la creativitat neix de l’angúnia”.
Per tant, sembla que tenim la creativitat assegurada.