El panorama català té dos protagonistes afegits, com són la privada RAC1 i la pública Catalunya Ràdio. La primera d’elles forma part del grup Godó, de la família homònima, i va néixer l’any 2000. Emeten des de la planta 15 de la Torre Barcelona (just on anys enrere hi havia l’asseguradora de “la Caixa”), al número 477 de l’Avinguda Diagonal. L’edifici és clau per entendre passat i present de les relacions de poder a la Ciutat Comtal (a La gran teranyina li vam dedicar un capítol sencer). Quan van començar les emissions, va haver de competir amb una altra emissora de característiques similars, com era Ona Catalana, de la que parlarem més endavant. El lideratge que atresora entre l'audiència catalana ha anat en paral·lel a l’inexplicable procés d’autodestrucció que va iniciar Catalunya Ràdio sobretot a partir del 2004, que va desembocar en diversos efectes, un d’ells la fugida d’algunes de les seves estrelles cap a RAC1. La denominació de l’emissora està inspirada en la històrica Ràdio Associació de Catalunya, una plataforma que va tenir emissora pròpia d’ençà del 1930. Després del llarg silenci franquista, la freqüència va renéixer, quan el 1982 es va aconseguir una nova llicència que poc després va ser cedida a la Generalitat per a la seva explotació conjunta amb Catalunya Ràdio. Després de quinze anys de concessió, la marca va passar a mans de Radiocat XXI, vinculada als Godó. En aquell moment es va produir un desdoblament, apareixent l’esmentada RAC1 com a complement de la RAC original, aquesta anomenada RAC105 des dels anys vuitanta per la freqüència que ocupava al dial.
El naixement de Catalunya Ràdio es va produir l’estiu del 1983, uns mesos abans que la seva emissora germana de televisió, TV3, vingués al món. Ja el 1989 va aconseguir liderar les audiències catalanes per sobre, fins i tot, dels grans monstres de la radiodifusió estatal, però en la darrera dècada i mitja s’ha vist immersa en un procés de decadència a tots els nivells que l’ha portada a mirar de molt lluny les xifres del seu principal competidor, RAC1. En espera que el pòsit de la creativitat torni a expandir-se des de les ones hertzianes de l’emissora pública, podem fer memòria i recordar tot el seguit de programes mítics que durant les dècades dels vuitanta i noranta van sortir a l’aire des de les antenes de Diagonal 614.
L'aventura d'Ona Catalana
Abans hem parlat d’Ona Catalana com a competidor derrotat de RAC1 a començaments del mil·lenni. El cert és que totes dues emissores tenien un tarannà semblant i la realitat es va encarregar de demostrar que només hi havia espai per a una. L’any 2000 van començar les emissions per a tot el país d’Ona Catalana, una aventura on hi confluïen el grup Zeta, d’Antonio Asensio (El Periódico de Catalunya, Interviu, Tiempo, etc.) i la firma Ramsa, de la família Daurella. El viatge va durar set anys, perquè el 2007 la firma va acabar en mans de Prisa, que en aquell moment encara era un grup sense els problemes que vindrien arran de la crisi financera. L’espectre d’Ona Catalana es passeja avui pel dial a través de Ser Catalunya, un segon canal de la Ser que mai ha tingut les audiències esperades. Sembla que és a punt de tancar-se un acord pel qual l’empresari italià Nicola Pedrazzoli -propietari actual de 8tv- es quedarà la freqüència.
Però ni Ona Catalana ni RAC1 van ser les primeres cadenes comercials en català de la democràcia, perquè molt abans va existir una reeixida emissora anomenada Cadena13 (a Barcelona, Ràdio Avui) que va aconseguir uns bons nivells d’audiència i de qualitat. El seu periple va durar entre 1983 i 1992, i pel camí va viure alguna mutació curiosa, com la seva transformació en Ràdio Barça mitjançant un conveni amb el club blaugrana. Al final els números no sortien i va ser venuda a la Cadena COPE.
La ràdio és un invent genial que, sovint, intenten matar, però que és prou proteic com per adoptar la forma que marca la tecnologia del moment
Una altra marca històrica del país va ser Ràdio Miramar, nascuda el 1933 i amb aquesta denominació des del 1941. Durant els anys vuitanta va ser la plataforma des de la que va saltar a la fama la locutora Encarna Sánchez. El 1991 va passar a l’òrbita de la COPE. No ens podem oblidar tampoc de Cadena Catalana, nascuda el 1978 i que els vuitanta va cobrar popularitat per les retransmissions dels partits del Barça que feia el desaparegut José Luis Fernández Abajo. En el panorama estatal va tenir una transcendència enorme Antena 3 Radio, una empresa nascuda a Madrid el 1982 però amb important participació catalana a l’accionariat a través de la família Godó (51%) i en menor mesura del Grupo Zeta. Amb una programació molt completa i amb estrelles com José María García va aconseguir enfilar-se a dalt de tot de les audiències, derrotant a la totpoderosa aleshores Cadena Ser. El seu èxit va abastar una dècada sencera, amb un final no exempt de polèmica, quan el seu principal competidor -la SER- la va acabar adquirint enmig de les queixes d’estrelles com l’esmentat García que ho atribuïa a una operació de caràcter polític (la SER sempre havia estat vinculada al PSOE), finançat tot plegat amb els diners de Banesto, que en aquell moment dirigia Mario Conde. Fos com fos, un cop comprada la seva estrella es va apagar i va acabar dissolta en el magma de mitjans de la SER.
En fi, com dèiem de bon començament, la ràdio és un invent genial que sovint intenten matar, però que és prou proteic com per adoptar la forma que marca la tecnologia del moment per seguir fent l’ingent servei que proporciona des fa més d’un segle.