Acabem el període de les vacances, l'aturada de l'estiu en què el món es deté i la realitat queda en suspens. I de sobte, sense solució de continuïtat, de tornada a la rutina: matinar, horaris, presses i terminis de lliurament. El ritme del dia a dia és vertiginós. Serà que això ha estat sempre així? O potser és simplement un dels signes del nostre temps?
Vivim una època trepidant, de canvis constants i en la qual allò que avui és una absoluta certesa demà pot alterar-se, mutar o desaparèixer. Tots semblem tenir assumit que, més que una època de canvis, ens ha tocat viure un canvi d'època. Ens hem acostumat al mantra del canvi continu, l'evolució constant, vivim en carn pròpia la modernitat líquida de la que ja ens parlava Bauman, i l'estrès forma part indissociable de la nostra vida quotidiana. És en aquests moments quan envegem i enyorem temps pretèrits en els quals la realitat semblava més inamovible i hi havia certes coses que semblaven assegurades, que mai canviarien.
Però aquesta és una realitat il·lusòria. Mai va existir l’immobilisme, sempre va haver-hi moviment. Per naturalesa humana, una de les coses que ens defineix és l'aversió al canvi (que a més s'agreuja conforme avança l'edat), i és per això que el concepte de canvi en si mateix és un dels elements que ha obsessionat a pensadors de totes les èpoques.
Que el canvi sempre va ser present en la nostra realitat des de l'antiguitat queda testificat amb conceptes com el panta rei (tot flueix), que ja Plató va atribuir al filòsof Heràclit d'Efes, qui va viure a cavall entre els segles IV i V abans de la nostra era. Va ser Heràclit qui va dir que “en els mateixos rius entrem i no entrem, perquè som i no som els mateixos”. És a dir, la variació constant defineix la nostra realitat.
El nostre sistema actual està preciasment basat en el canvi i, indissociablement, a un augment continuat del ritme d'aquest
Per tant, podem dir que com a societat venim aprenent a conviure, acceptar i gestionar el canvi des de l'antiguitat. Encara que no sembla que se'ns doni especialment bé. I quin és el motiu? Precisament, l'acceleració en augment del ritme del canvi.
Davant aquesta realitat, podem plantejar-nos: no seria possible disminuir aquest ritme? Podria algú aixecar el peu de l'accelerador? Una cosa és que tot hagi de canviar, però no fa falta que sigui a aquesta velocitat. I aquí ve el gran dubte: és això possible? Existeix aquesta opció? És el nostre ritme de canvi optatiu?
I la resposta és clara: no. Almenys, no actualment. Podem dir que el canvi, i la constant acceleració del mateix, és una cosa endògena. És sistèmica. El nostre sistema actual està precisament basat en el canvi i, indissociablement, a un augment continuat del ritme d'aquest. I no ho dic jo, sinó que és una cosa que ja va preveure a inicis del segle passat l'economista Werner Sombart i que, als anys 50, Joseph Schumpeter va desenvolupar en parlar del concepte de "destrucció creativa", el que és sorprenentment descriptiu de la nostra realitat, fins i tot un segle després de ser enunciat.
Sense canvi no hi ha avanç
El concepte de base és que, precisament el canvi, és el motor que dinamitza tot el sistema i que sense aquest no hi hauria avanç, ja que és la font de la qual beu el mateix. El que canvia el model predominant de qualsevol indústria és la innovació i, el mateix Schumpeter, la definia com “el procés de mutació industrial que incessantment revoluciona l'estructura econòmica des de dins, destruint incessantment l'antiga, creant-ne incessantment una de nova”. Qualsevol model productiu, per assentat que estigui, es veu forçat a canviar en el moment en què apareix una innovació. En aquest moment, el repartiment de poder del sector es reajusta i aquelles empreses innovadores compten amb un avantatge competitiu. Però temporal. Efímer. Avantatge que deixarà de ser-ho en el moment en què floreixi una nova innovació. Amb la qual cosa, el desenvolupament de qualsevol canvi tindrà en si mateix un potent incentiu per a aquelles empreses que vulguin comptar amb aquest nou avantatge competitiu.
Per tant, sembla que no queda una altra opció que adaptar-se al canvi, aprendre a conviure amb ell i aprofitar-lo en la mesura que sigui possible, en tant que inevitable. I sobre com gestionar el canvi existeixen multitud de teories, de tècniques i de bibliografia, en la majoria dels casos sobre canvi organitzacional. Però els conceptes són extrapolables.
La capacitat d'adaptació serà una de les habilitats més necessàries en el marc present i futur
Crec que una de les teories que més paral·lelismes permet fer (entre el canvi organitzacional i el canvi genèric) és l'anomenada Teoria U, d'Otto Scharmer, publicada el 2007. I, a grans trets, és que qualsevol gestió de canvi passa per diferents fases i indica com a elements imprescindibles la presència de ment oberta i voluntat. El canvi cal abraçar-lo; en cas contrari, no ens hi podrem adaptar.
El concepte de ment oberta augmenta la seva importància de manera proporcional a l'augment del ritme de canvi. Com més gran és el nivell de canvi, més necessària es fa l'adaptabilitat. No com a avantatge competitiu, sinó per mera supervivència. I és per això que la capacitat d'adaptació serà una de les habilitats més necessàries en el marc present i futur. I, si a més, algú vol accedir a aquest avantatge competitiu, es necessita proactivitat per ser pioners en la creació de nous escenaris.
I si calgués destacar alguna cosa de la Teoria U (com dic, una de les més actuals pel que fa a gestió del canvi) és la necessitat d'analitzar i visualitzar l'entorn, per prendre decisions adaptades a aquest, i que puguin cristal·litzar en decisions operatives reals, que responguin a aquest nou entorn. O com deia Sun Tzu a L'art de la guerra, “estigues atent al perill i al caos mentre no tenen encara forma”. I, si això ja era cert i necessari al segle IV a. C., potser és que, en el fons, no ha canviat tot tant.