A La gran teranyina (Edicions del Periscopi, 2017) vam incloure-hi un apartat de cloenda on recuperàvem passatges ja vistos al llarg del llibre, però recollits aleshores sobre un mapa imaginari del Passeig de Gràcia. L’objectiu era fer una caminada més o menys virtual per aquesta gran artèria urbana ubicant els principals episodis històrics relatats al llarg dels diversos capítols del llibre. Un parell d’anys més tard, vam tenir l’honor de prologar l’obra Els amos del passeig de Gràcia, on Rafa Burgos radiografia els propietaris de cada pam d’aquesta via pública tan glamurosa. Finalment, fa només uns mesos, la televisió pública catalana va emetre un documental presentat per l’autoproclamat cronista de Barcelona on, a banda d’autohomenatjar-se, ens acompanyava a descobrir alguns aspectes del passat d’aquest quilòmetre i mig d’activitat frenètica que hi ha al cor de Barcelona. En resum, no hi ha dubte que el passeig de Gràcia i la seva història estan de moda.
Si el passeig té un punt de partida clar, aquest és la Plaça Catalunya, que exerceix de porta d’entrada a un espai tan rellevant i que, gràcies a la presència massiva dels grans bancs espanyols, va atresorar temps enrere la funció simbòlica de ser el contrafort del poder que es disseminava carrer amunt.
Al número 17 de la plaça hi ha el Banc d’Espanya, avui una closca buida en tots els sentits, perquè ni és banc de bancs, ni és l’amo i senyor de les polítiques monetàries de l’Estat, atribucions transferides al Banc Central Europeu. L’edifici traspua aquella flaire imperial que tant agradava a l’època en què va ser construït (1955) i potser el destí que més li escau és el d’hotel de luxe, sempre i quan en el moment en què la moratòria de l’administració Colau finalitzi Barcelona continuï essent una destinació de moda. A la mateixa vorera, però al número 19, trobem el cas d’un edifici que ja ha fet aquest trajecte tan usual en els darrers anys, el de banc reconvertit en establiment hoteler. Es tracta de l’hotel Olivia Plaza, de l’empresari Manuel Valderrama Blanca, que ocupa la mateixa parcel·la que durant uns anys (fins el 1961) va ser la seu del banc antecessor del Deutsche Bank, el Banco Comercial Transatlántico. Les vinculacions germàniques d’aquesta entitat es deuen a que la seva denominació original fou Banco Alemán Transatlántico, però la derrota a la Segona Guerra Mundial va forçar el canvi. Per cert, sí, aquest empresari d’origen d’andalús duu els mateixos cognoms que el mític cantaor de flamenc.
"Al número 17 de la plaça hi ha el Banc d’Espanya, una closca buida perquè ni és banc de bancs, ni és l’amo i senyor de les polítiques monetàries de l’Estat"
Potser és per la presència d’Hermes a la porta principal, però el cas és que el número 23 de Plaça de Catalunya està destinat a ser testimoni de fets transcendents a la història de la ciutat de Barcelona. Allà hi havia la seu del Banco Central, una entitat que la gent més jove ni recordarà que va existir, però que en el seu moment va ser un dels set grans bancs espanyols. A banda de ser testimoni passiu des les celebracions de les victòries del Barça -la porta principal dona a Canaletes- el 23 de maig de 1981 va ser protagonista d’un dels fets més estranys succeïts a la ciutat a les darreres dècades.
L'assalt al Banc Central
Parlem del conegut com “assalt al Banc Central”. Aquell dissabte al matí, un escamot d’onze encaputxats liderats per José Juan Martínez Gómez va entrar a trets a l’oficina bancària amb un ànim aparent d’atracar-la. Al llarg de les 37 hores que va durar l’assalt -igual que el títol de la versió castellana d’una pel·lícula de Michael Cimino- van córrer diverses versions sobre la motivació i autoria reals del suposat atracament, fins el punt que l’estabilitat de l’Estat va trontollar. La versió oficial que s’ha consolidat fins els nostres dies aposta per un simple atracament amb motivacions crematístiques, però mai s’esvairà del tot la interpretació apòcrifa segons la qual els atracadors no buscaven pas els diners, sinó que actuaven seguint ordres de la ultradreta i dels serveis secrets espanyols, i que l’objectiu era recuperar un misteriós maletí guardat a una de les caixes de seguretat del banc. A més, durant molts moments semblava irrefutable que l’assalt tenia connexions ben clares amb el cop d’estat del 23-F, executat just tres mesos abans.
El tercer fet que vincula aquest edifici amb moments altament emotius per a la ciutat de Barcelona es va produir el 17 d’agost de 2017, quan just davant de la façana de l’edifici una furgoneta conduïda per Younes Aboyaaqoub va envair el tronc central de La Rambla per envestir voluntàriament tothom que hi passejava. El balanç final va ser de tretze morts i més de cent ferits, i també en aquest cas amb un munt d’incògnites pendents de ser resoltes.
"El Banco Central com a institució també té els seus moments de pel·lícula"
El Banco Central com a institució també té els seus moments de pel·lícula, especialment durant l’any 1988, quan el seu president Alfonso Escámez López va pactar la fusió amb el Banesto que liderava Mario Conde Conde per esdevenir una entitat que s’havia d’anomenar Banco Español Central de Crédito. El pacte, escenificat amb una abraçada en directe durant el Telediario de Televisió Espanyola, tenia com a principal objectiu defensar el Central d’una possible opa hostil que s’estava cuinant i que tenia el suport polític del president del Govern espanyol Felipe González Márquez i el financer dels anomenats “Albertos”, els cosins Alberto Cortina Alcocer i Alberto Alcocer Torra. La fusió entre Central i Banesto al final no va resultar possible, i uns anys més tard, el 1991, el primer d’ells va acabar fusionat amb el Banco Hispano Americano i l’altre el 1993 seria intervingut per l’Estat, en l’escenificació de la gran caiguda de l’estrella financera dels vuitanta, el gallec Mario Conde.
L'edifici d'Amancio Ortega: de Banesto a Apple
Precisament, la seu catalana de Banesto no era gaire lluny de la del Central, just a l’altra banda de la plaça, al número 1. Avui és propietat del multimilionari Amancio Ortega Gaona i està ocupat per la botiga Apple i per un hotel de la cadena Iberostar. El Banesto (Banco Español de Crédito, en la seva denominació llarga) va rebre un important sotrac quan el jove advocat Mario Conde -només 39 anys en aquell moment- va accedir a la presidència de l’entitat, desplaçant a Pablo Garnica Mansi, que pertanyia a una de les nissagues històriques al banc madrileny. Com hem dit abans, el Banesto va acabar intervingut per l’Estat, per després ser venut amb unes condicions molt generoses al Banco Santander d’Emilio Botín-Sanz de Sautuola y García de los Ríos.
A mig camí entre les antigues seus del Banco Central i del Banesto, al número 6 de la Plaça de Catalunya, hi havia l’oficina central del BBVA. La característica principal de l’edifici ha estat sempre el rellotge giratori del terrat, que es manté actiu avui dia quan el banc ha deixat pas a una botiga de Zara. Aquesta ubicació l’ocupava des dels anys cinquanta, quan encara es deia Banco de Bilbao. Posteriorment, va anar sumant lletres a la denominació per causa de la fusió amb el Banco de Vizcaya i la posterior absorció de la banca pública Argentaria. El que havia estat l’entitat de referència de les elits biscaïnes, va perdre la seva aureola amb al canvi de segle, quan el poder financer i polític de Madrid -era l’època en que governava José María Aznar López- va assaltar el banc blau aprofitant un escàndol financer de la direcció que encapçalava Emilio Ybarra Churruca, i va col·locar en el seu lloc l’antic president d’Argentaria, Francisco González Rodríguez, àlies FG.
El símbol del capitalisme
Saltant ja cap el Passeig de Gràcia, trobem dues entitats que no són bancs, però que pertanyien al món financer: eren les asseguradores Banco Vitalicio i Unión y el Fénix. La primera d’elles avui pertany al grup italià Generali, que dona nom al que va ser l’edifici corporatiu de la companyia. Es va aixecar el 1949 i presideix de manera imponent la cruïlla entre el passeig de Gràcia i la Gran Via, al número 11 del passeig.
Abans de ser integrada sota la marca Generali, Vitalicio era una asseguradora vinculada al Banco Central Hispano, la fusió abans esmentada entre el Central i l’Hispano Americano. Per la seva banda, la històrica Unión y el Fénix, amb edifici monumental al número 21, va veure com els seus dies glòria s’esvaïen coincidint amb l’arribada d’un personatge de qui ja hem parlat, Mario Conde. Quan Conde va ser nomenat president del Banesto, una de les primeres inversions va ser prendre el control d’aquesta asseguradora. Només cinc anys més tard, i just abans de la intervenció del banc per part de les autoritats, Banesto es va desprendre d’Unión y Fénix, que va passar a mans de l’asseguradora pública francesa AGF. Es posava el punt final a més de cent anys de vida l’entitat.
I per acabar aquesta ruta, ens quedem a l’edifici veí d’Unión y el Fénix, el de la Borsa de Barcelona, epicentre simbòlic de qualsevol mapa del capitalisme que es pretengui dibuixar. Res a veure amb la majestuositat gòtica de l’edifici de la Llotja de Mar que va ocupar durant molts anys, aquesta seu racionalista i ensopida és testimoni de la decadència de la borsa com a mercat presencial. Qui tingui una imatge dels mercats financers basada en pel·lícules anglosaxones, corre el risc de tenir una decepció majúscula si se li acut trepitjar aquest edifici: no hi ha corros, ni crits, ni operadors amb jaquetes de colors comprant i venent compulsivament, únicament hi trobarà pantalles amb xifres i avis passejant, tot fent el dia. És l’era dels parquets electrònics.