La setmana passada tancàvem l’article amb una afirmació que prendria encara més sentit poques hores d’haver posat el punt final al text. Dèiem, literalment, que “Ja fa anys que diferents fons d’inversió (d’empreses cotitzades, de no cotitzades, d’immobles, etc.) van guanyant pes dins del món dels negocis. No aporten coneixement de cap sector en especial, però tenen dues eines clau: diners gairebé il·limitats i domini de les operacions financeres. No sembla que s’albiri en el futur un canvi de model, sinó més aviat al contrari, un increment encara més gran del protagonisme d’aquests vehicles, sovint titllats de fons voltor.” I el cas és poc després es va confirmar la notícia que la històrica multinacional Philips es desprenia d’un dels seus negocis emblemàtics en benefici d’un grup d’inversió anomenat Hillhouse Capital Group.
El cas de la Philips és paradigmàtic, perquè és una empresa clau en la indústria europea i un motor fonamental en l’evolució tecnològica del continent des de fa bastant més d’un segle. Els Philips, pare i fill, van fundar el que després seria un imperi en el llunyà 1891, a partir de la compra d’una petita fàbrica en desús i amb la intenció de produir bombetes. D’allà van passar als petits electrodomèstics, com la mítica màquina d’afaitar Philishave o ja als anys trenta a un model de ràdio que va entrar a infinitat de llars. De fet, abans de la Segona Guerra Mundial van arribar a tenir la seva pròpia emissora de ràdio, que amb el temps seria l’embrió de la ràdio pública neerlandesa. Precisament, durant el conflicte bèl·lic van emprendre una estratègia molt intel·ligent, com va ser traslladar la firma als Estats Units, just abans de l’entrada dels nazis al país. A més, la seva condició de jueus els posava al punt de mira dels invasors i amb aquest moviment van salvar la vida i, amb altres argúcies, van aconseguir també salvar la de centenars d’altres jueus que tenien un destí fatal.
Abans de tot això, el 1913 van prendre una decisió que tindria gran repercussió en el món de l’esport moltes dècades després: la creació d’un equip de futbol de l’empresa, que duria per nom PSV Eindhoven (a Eindhoven perquè era la seu de la firma, i les sigles com a club esportiu de la Philips en el seu idioma).
La gran innovació del casett
Les dècades dels quaranta i cinquanta van suposar una era de gran creixement dels aparells domèstics com ràdios i televisions, mentre que als seixanta van treure una innovació al mercat que, sens dubte, seria de les més reeixides de la seva història i, en general, de l’electrònica de consum: la cinta de casett. Competidor directe del disc de vinil, va tenir gran predomini al mercat musical durant dècades, i no va començar a declinar fins a finals dels vuitanta, amb l’aparició del compact disc (desenvolupat també per Philips conjuntament amb Sony). Per contra, el seu daltabaix més recordat va ser en la competició per liderar el mercat dels gravadors de vídeo, en que després d’uns primers anys de formats experimentals, el 1979 van treure al mercat l’anomenat Video 2000, que va tenir una presència testimonial respecte els seus competidors, el Betamax de Sony i sobretot el VHS de JVC, que s’acabaria quedant amb tot el mercat. Un fracàs gairebé oblidat és el del Laser Disc, que havia de ser l’evolució natural del vídeo cap a la qualitat digital, però que no va passar de ser un producte gairebé exòtic.
La firma neerlandesa va arribar al segle XXI com una companyia diversificada en sectors molt diferents: il·luminació (que va ser l’embrió del grup), electrònica de consum, i salut (la branca menys coneguda i destinada bàsicament a maquinària de diagnòstic). A més, poc abans havien pres de la decisió de traslladar la seu d’Eindhoven a Amsterdam. Avui dia, a més d’haver-se guanyat un lloc molt merescut dins la cultura popular dels europeus, és una empresa cotitzada a borsa i amb uns ingressos anuals propers als 20.000 milions d’euros. El primer executiu és Frans van Houten i els accionistes de més pes són els sospitosos habituals a totes les grans multinacionals: fons d’inversió com Vanguard, Amundi o BlackRock. Al darrer tancament comptable, el major pes a la facturació el tenia la branca de tractament i diagnosi (8.175 milions d’euros, un 43% del total), per sobre de de l’anomenat “connected care” (5.564 milions, 29%) i de la tercera pota, salut personal (5.407 milions, un 28%).
No hi ha dubte que estem vivint l’era dels fons d’inversió, aquestes grans bosses de diners que sobrevolen el planeta sencer a la recerca de rendibilitat
Però el passat mes de març (i confirmat, com dèiem, fa pocs dies) tot va començar a canviar perquè la multinacional neerlandesa va decidir desprendre’s d’una de les seves branques de negoci tradicional, la de domestic appliances (pertanyent a la divisió de salut personal), dedicada a estris de cuina, cafè, tractament de la roba i també llar. Un segment que dona feina a 7.000 treballadors arreu del món i que en el moment de la transacció era el líder mundial del sector amb unes vendes de 2.200 milions d’euros. L’import de l’operació s’han fixat en uns 3.000 milions d’euros, que s’incrementaran fins els 4.400 gràcies a la cessió de la marca Philips durant quinze anys.
L'emprenedor xinès
Els compradors són la firma asiàtica Hillhouse Capital Group, que té seus a Pequín, Hong Kong i Singapur. L’emprenedor xinès Lei Zhang va crear la societat l’any 2005 amb 20 milions de dòlars de la incubadora de projectes de la universitat de Yale. Poc més de quinze anys més tard, el patrimoni que gestiona ja s’enfila fins els 69.000 milions de dòlars. Èxits com el d’haver invertit al gegant d’internet Tencent li han permès generar rendibilitats molt generoses, tot i que el fet que sigui una societat no cotitzada li proporciona certa opacitat pel que fa als resultats. A banda de la compra de part del negoci de Philips, altres companyies que posseeix són JD.com (internet), Blue Moon (detergent), Belle International (calçat femení), Little Freddie (alimentació infantil orgànica), Global Logistic Properties (operador logístic) o Miniso (distribució minorista).
No hi ha dubte que estem vivint l’era dels fons d’inversió, aquestes grans bosses de diners que sobrevolen el planeta sencer a la recerca de rendibilitat.