La sòcia fundadora i directora general de VertiSub Group és una dona llegida i molt reflexiva, almenys és el que deixa veure en la distància curta. No és estrany si descobrim que a més de dirigir la seva pròpia empresa, Pilar Almagro estudia Filosofia i escriu llibres com El café de las horas (Editorial A, 2008), il·lustrat per Jaume Muxart. Però també és una empresària tenaç a qui no li va importar fer les maletes cap a Sud-amèrica en 2011, quan la crisi més sacsejava l'economia catalana i la seva pròpia. Membre de nombroses entitats, també forma part del Consell de Conselleres de l'Observatori Dona Empresa Economia (ODEE), i és durant la jornada 'Com distribuïm la riquesa?" organitzada per l'entitat, que VIA Empresa l'entrevista.
Parla de la riquesa sense al·ludir als diners ni al coneixement. Com mesurem llavors la nostra riquesa?
Hi ha coses que cal mesurar-les però sabent que la realitat desborda aquesta mesura, per exemple l'amor no ho pots mesurar i és molt important, existeix. El concepte de què parlo és la intel·ligència humana. Per exemple, un producte com l'or, per exemple, si en tens al teu país, però ningú ho sap, no hi ha riquesa, i si ho saps, però tampoc ho extreus, tampoc; i si ho saps, ho extreus però no ho comercialitzes, tampoc. És a dir, quan tenim alguna cosa al davant els humans ja li estem donant utilitat, encara que sigui poètica. Això em va quedar molt clar amb el cas d'una consultora que va ajudar una empresa de finestres que s'estava enfonsant, a punt de fer fallida. Li van dir que estigues una setmana i que a la següent anés al consell d'Administració per dir què havia vist. Va estar parlant amb tots i finalment els va preguntar a què es dedicava realment l'empresa. El consell d'administració es va enfadar molt i li va dir: "Senyora, doncs, fem persianes!". !Ah!, els va contestar ella, pensava que vostès gestionaven la llum". Només amb aquest canvi l'empresa va sobreviure, perquè de gestionar la llum a fer persianes hi ha un canvi que pot fer que el teu projecte empresarial sigui molt més ampli. Aquesta visió de riquesa és fonamental per als nous paradigmes dels quals tots estem parlant perquè tots necessitem saber cap a on anem. Per exemple, el PIB dels Estats Units és molt superior al d'Espanya, no obstant això, la seva esperança de vida és molt inferior. Per a mi, això és una visió més clara de riquesa que allò que digui la renda per càpita o el PIB.
També compara països més o menys rics per establir la relació entre les riqueses dels uns i els altres. Vol dir que ens sentim més o menys rics segons el del costat?
Clar, ens mirem. A nosaltres no ens afecta en absolut el que ocorre a Singapur, no ho veiem, tret que anem i vinguem. M'és indiferent que la gent vagi amb limusina. En canvi al veí que tinc al costat, el veig. I llavors em fastigueja. Quan tu veus una injustícia, quan veus que l'altre pot portar als seus fills a un col·legi de primera i tu als teus no, et rebenta. Els humans som relacionals i estem tot el dia comparant-nos, vulguem o no.
Com ha influït la globalització en aquesta situació?
Ha fet que aquesta amplitud sigui major. Jo, per exemple, puc comparar perfectament els països en els quals visc. Ara ja no comparo Catalunya amb Catalunya, sinó que comparo Catalunya amb Xile, Perú, Colòmbia, Anglaterra… Llavors la meva visió s'amplia i també sóc més crítica però més optimista, perquè si no, et tanques en el teu propi suc i sembles estar en una llauna de caragols. Això no deixa veure més enllà del que hi ha en la llauna. 
També afirma que ningú hauria d'agafar més del que li toca perquè tots tinguin la seva part… Com es tradueix en economia?
La distribució de la riquesa sempre comença pel petit, perquè tothom sempre espera que els governs facin unes lleis tributàries A o B com si no ens afectessin, quan ens afecten moltíssim. El fet que estiguem en la cua de l'autobús, o en la de l'avió, i que algú amb un codazo se't posi davant, que és habitual, és el que fa que la riquesa no es distribueixi com correspon. La distribució no és igualitària, perquè després de les enquestes que s'han fet a diversos països s'ha demostrat que la gent no vol igualtat, perquè si no, per a què t'esforces més que el veí? Si a la gent li és igual anar al concert d'un bon pianista que d'un dolent, per a què estudiaràs vuit hores de piano? Tu vas al concert d'un bon pianista, el dolent que toqui per a la seva família, perquè no vas a pagar per veure-li. Hi ha uns mínims relatius, i a Espanya el més pobre és vint-i-tantes vegades més ric que el més pobre de Guatemala. Teresa de Calcuta va dir que la pobresa més gran que ella havia vist era a Nova York, perquè allí el pobre està tirat al carrer en la porta de Tiffany's.
En aquest context, quin és el paper de l'empresa per equilibrar aquestes diferències?
L'empresa ho té molt difícil perquè a cada país on actua ha de complir les lleis i hi ha lleis que no hi ha per on agafar-les. Però dins (de l'empresa), amb les diferents mentalitats de les persones de diferents països –nosaltres en tenim en aquests moments 13 nacionalitats- creem una cultura interior i fem que la gent que estigui dins la visqui. I això, en alguns països de moltes desigualtats, a alguns treballadors els sorprèn. Fins i tot un professor de Colòmbia està escrivint un llibre sobre la nostra empresa perquè no s'ho creu! Aquí (a Catalunya) som una empresa més i la majoria d'empreses cuida la igualtat, però en altres països igual som un bicho raro.
I des de l'ètica que proclama al seu negoci es pot tenir èxit?
La meva empresa és de criteris ètics, cal establir-los. Nosaltres tenim un decàleg que signa tothom quan signa el contracte i té aspectes clarament numèrics, com per exemple que "en aquesta empresa 5 menys 4 és igual a 1". És a dir, com a mínim ha de donar 1 de benefici perquè si no, morim. L'orientació als números és part dels criteris ètics de la meva empresa; anar a l'èxit, també; anar a ser els millors, també; per això la gent que ve a VertiSub, que som una empresa amb molta verticalitat, sol ser gent molt esportista o molt bona en les seves aficions, perquè llavors els va aquesta lluita per ser el millor on sigui.
I es pot lluitar per ser el millor sense donar codazos en la cua de l'avió, com explicava abans?
Sóc la propietària de l'empresa i per això puc fer-ho. He treballat en altres empreses i he marxat perquè els meus criteris ètics no coincidien amb el criteri de l'empresa. Com l'empresa és meva, per exemple, mai he admès corrupció, ni res similar i això m'ha suposat en segons quins països perdre LA intemerata. A totes les obres de l'administració pública ja ni vaig, per a què? No vaig a donar sobres… A les empreses que visito, els porto el meu decàleg i dic: "Nosaltres això no ho fem. Si vol, me'n vaig". I em contesten que sí. En molts casos ja directament és que ni presento l'empresa. Però si l'empresa no fos meva, no podria fer-ho, tret que treballés en una empresa on se'm digués clarament el que jo dic als meus empleats: "Si no ho tens clar i no pots consultar-ho, fes el que tu faries. No facis res que vagi en contra dels teus principis". La clau és el sentit comú i no fer res que després no et deixi dormir a les nits.