Actualment està de moda dir que les pimes són molt importants, però alhora no fer res efectiu perquè puguin aguantar la crisi sanitària que les afecta, i que no han creat precisament. De fet es pot dir que fins i tot ja comencen a aportar solucions a noves necessitats que es creen.
"Està de moda dir que les pimes són molt importants, però alhora no fer res efectiu perquè puguin aguantar la crisi sanitària"
Tothom sap que les pimes tenen un valor crucial en l’economia productiva real, la que ajuda a que els mercats funcionin, i per tant que tothom tingui els seus drets garantits (consumidors, empleats, societat, i els mateixos propietaris de les empreses). En un entorn on es creen empreses, aquestes ofereixen productes perquè existeix una demanda no satisfeta. Ajuden a completar l’oferta del mercat, i ho acostumen a fer amb innovació. Els consumidors hi guanyen, poden comparar, i a més troben solucions que abans no existien pels seus problemes.
Si algú es pensa que les empreses grans innoven sense les pimes va molt errat. De fet, les empreses quan es van fent grans no sempre creixen de manera controlada mantenint una cultura que afavoreixi l’esperit innovador. És més, moltes empreses grans comencen a veure que per a resoldre els seus reptes (no només propis de l’empresa, sinó sectorials), els cal crear un sistema emprenedor al seu voltant. Afavorir talent emprenedor, que arrisqui, i que s’hi esforci.
Les pimes aporten prosperitat. Segons un article d' El Confidencial (Por qué no quieren rescatar a los autónomos y las pymes) les pimes tenen mala fama perquè aparentment se les titlla d’improductives, que no aposten sempre pel creixement, o que senzillament no poden implementar-lo de la mateixa manera que les grans. I deia que en realitat, és curiós observar com la prosperitat es produeix en moments de poca concentració empresarial, és a dir, quan existeixen pimes.
De fet, es genera un cercle viciós en una crisis per afavorir la concentració, del que ja n’hauríem d’haver après. La concentració es basa en una fal·làcia ben estesa quan l’única cosa que aporta en realitat és empitjorar el sistema.
"La concentració es basa en una fal·làcia ben estesa quan l’única cosa que aporta en realitat és empitjorar el sistema"
La fal·làcia comença per donar la culpa del què passa a les pimes. Es comença per afirmar sense proves de cap mena (de fet n’existeixen moltes en sentit contrari) que les pimes tenen poques possibilitats de competir, perquè no són productives ni eficients. En aquesta crisi això encara és més pervers, perquè la manca de liquiditat de les pimes (no la manca de competitivitat ni encara menys de productivitat) ha estat forçada perquè se les ha obligat a no produir. Ergo, no sabem si són productives i competitives, senzillament no produeixen. Això porta a dir, que cal concentrar el sector, per millorar la seva eficiència, que aquesta mida d’empreses no ajuda a ser competitius en els mercats, etc. En realitat se les està matant, però fer veure que es moren resulta més profitós. Això porta a concentrar l'oferta en unes poques, que al final tampoc són competitives (normal, la competitivitat no té a veure amb la mida, però la mida si que afecta el poder per accedir a finançament). I aleshores, a les que queden sí que se’ls dóna accés a diners públics perquè curiosament tampoc poden subsistir. No ho trobem curiós nosaltres ni vostès. Ja ho sabíem. Per tant, aquestes potser sí que eren ineficients.
Tot el valor i competitivitat de les pimes es mata. I només aquelles que han obtingut liquiditat tallant drets dels treballadors, i aprofitant-se del sistema, curiosament sobreviuen amb una idea falsa de que són “les millors”. I no, senzillament són les que estan més a prop del poder. Possiblement amb un producte pitjor. El consumidor té menys oferta, i s’empobreix l’economia productiva real. Això ho vàrem viure ja en la crisi del 2008.
No direm que les empreses petites siguin, de manera general, més ètiques, perquè l’ètica la practiquen les persones, i cal veure en cada cas què fa el decisor. El què sí que diem és que en les empreses grans sol existir un nivell més gran de deshumanització. En les pimes, qui té el poder i l’exerceix el té molt més limitat, per raons òbvies. Qui més qui menys, sap qui mana i pot accedir-hi més fàcilment. A més, les pimes han de complir la legislació existent exactament igual que les grans, però alhora, justificant molt més individualment les decisions a cadascú. Per això moltes persones que treballen a empreses petites no els cal delegar la defensa dels seus interessos a un sindicat, ja se’ls defensen elles consultant a un professional si els cal.
"Si als bancs que tenim no els agraden les pimes vol dir que no tenim els bancs que necessitem, i per tant, se n’ha de crear de nous"
I finament, la liquiditat, que en aquesta crisi és un aspecte clau. Les empreses han trobat que de cop i volta els seus ingressos s’han interromput o baixat abruptament, per causes alienes a fer-ho bé o no. Aleshores, molts diuen que als bancs no els agraden les pimes. Si als bancs que tenim no els agraden les pimes vol dir que no tenim els bancs que necessitem, i per tant, se n’ha de crear de nous. El dia que es creïn bancs per a pimes, ètics, a nivell europeu, serà una bona cosa, perquè apostarà per apropar l’economia real i productiva al petit inversor.
És curiós observar com petits inversors prefereixen perdre diners “jugant” a la borsa a perdre’ls apostant per una iniciativa empresarial propera. Posats a perdre diners recomanem fer-ho entenent què ha passat, i aprenent del fet que algú s’ha esforçat i no se n’ha sortit. Això ajuda a madurar el sentit comú, i fer-nos oblidar aquella imatge caduca que els empresaris són els de “copa i puro”. S’assemblen més al nostre veí de l’escala, que ha tingut una idea per a millorar la nostra qualitat de vida i pensa com dur-la a terme.