Fa poc temps, atreure turistes exigia una quantitat important de recursos econòmics públics i privats per fer-los venir a la destinació. Ara, en un mercat cada vegada més de demanda, els diners s’han d’invertir fonamentalment en la millora de l’oferta per tal que sigui atractiva i pròpia, en la selecció dels clients que es vol atreure, en la creació de comunitats físiques i virtuals entre les destinacions, les empreses i els clients, i en la innovació i millora permanent. Tot això requereix unes empreses turístiques molt més robustes que la majoria de les pimes i les micro actuals del sector.
Alguns vam pensar ingènuament que la pandèmia alentiria naturalment el ritme dels visitants, la qual cosa permetria racionalitzar els negocis, administrar millor l’experiència dels turistes, i rendibilitzar amb escreix aquests serveis. Però cinc anys després, els models de planificació de les destinacions han canviat relativament poc; semblant abans, però amb més gent. De fet, venen més turistes, però moltes pimes i microempreses no obren molts dies per què no els hi surt a compte llogar el personal necessari a hores, donen dinars un pocs cops per setmana fins i tot en l’alta temporada, o no ofereixen serveis permanents sinó segons demanda. Amb irregularitat horària, personal eventual i precari, i sense assegurar l’activitat permanent, el sector queda coix i desferma una espiral descendent que provoca desmotivació empresarial, manca de qualitat, i desconfiança dels clients. Creix el PIB turístic general, no obstant això, roman el mateix nombre d’aquestes empreses que no poden desenvolupar l’activitat anyal plena i consolidada.
Molta roba i poc sabó
Un estudi presentat al IV Congrés dels Economistes de Catalunya recull l’opinió dels empresaris de les destinacions de costa i d’interior, treta la demarcació de Barcelona. En aquest treball es palesen les dificultats de molts d’ells. Es tracta d’un sector que dona una riquesa extraordinària al país, del qual depèn una part important de la població assalariada, però les remuneracions continuen de mitjana en la part baixa de les remuneracions de tot l’estat. No es consolida un sector en aquestes condicions.
No es pot negar que els grans grups de turisme -hotelers, agències de viatge, tecnològiques, aeris, d’esbarjo, ressorts...- incrementen la seva facturació i s’internacionalitzen cada cop més. Tampoc es pot negar que algunes mitjanes prenen volada -i a Catalunya en tenim exemples extraordinaris-, encara que no es pot afirmar que siguin moltes. Ara bé, les petites i les micro, la majoria absoluta, continuen facturant escassetat i operant de forma intermitent. Juntament amb el comerç, són les que mantenen una major proporció de petites i mitjanes empreses.
Moltes petites i microempreses turístiques es dessagnen, s’allunyen dels avenços del conjunt del sector, i entorpeixen que el sector avanci més ràpidament
La dimensió de pime és ideal si ofereix una bona remuneració per a l’empresari, uns oportuns salaris per als treballadors, una adequada aportació fiscal a la riquesa de l’entorn, i els recursos necessaris per a la transformació digital i la innovació. Moltes petites i microempreses turístiques es dessagnen, s’allunyen dels avenços del conjunt del sector, i entorpeixen que el sector avanci més ràpidament. El programa Next Generation no ha ajudat massa: ha donat suport abundant a les primeres; menys a les segones; i molt poc o les escorrialles al tercer grup. En aquest sentit, podem parlar amb propietat si ens referim al sector turístic de la Catalunya rica i de la Catalunya pobre. La línia que els separa no és el litoral i l’interior, ni l’hàbitat dens i dispers, ni unes destinacions o altres.
A part de les que han venut o s’han replegat, unes empreses han evolucionat i altres no han encertat les condicions. Sol haver-hi una relació entre la destinació i les empreses que hi operen, tot i que cada empresa turística és un món; es poden veure clares les diferències entre la Costa Brava, la Costa Daurada, Terres de l’Ebre o les comarques pirinenques de Lleida. A mesura que les grans empreses penetren en tots els territoris, els homogeneïtzen originant nous ecosistemes.
Dit això, no es pot negar que les destinacions més avançades s’allunyen de les més enrederides. Les primeres es plantegen models de negoci de tercera generació, és a dir major dimensió empresarial, facturació superior, professionalització plena de la gestió empresarial, aliances dins les destinacions i fora, i un procés d’internacionalització que els hi permeti aprofitar en altres indrets el coneixement adquirit; les segones, per contra, estan ancorades amb la visió dels anys setanta i vuitanta a l’espera de què tot torni a ser com abans, fluxos turístics descontrolats, escàs interès per la qualitat i el servei.
Mai limitar el creixement
En l’estudi de referència, la majoria absoluta dels empresaris aboca una opinió contrària a limitar el creixement turístic. Sempre hem cregut que el decreixement és una actitud poruga davant el futur i gens convenient pel conjunt del sector i de l’economia del país. Ara bé, això no vol dir que no s’hagin de proposar les correccions indispensables perquè el sector continuï creixent en nombre d’empreses rendibles, salaris adients i aportacions valuoses al medi ambient.
Significa, per tant, que s’ha de seguir en la línia d’augmentar la taxa turística, fins i tot ampliar els impostos als turistes perquè paguin la seva part alíquota en l’ús dels serveis públics; s’han d’acotar definitivament els pisos turístics; s’han d’incrementar els preus dels serveis per adaptar-los als costos reals -a mesura que es millora el valor atorgat-. Per la qual cosa, urgeix impulsar molts més programes d'innovació, de transformació dels models de negoci i d’internacionalització de les pimes turístiques, cosa que sembla que en aquest sector ens n'oblidem fàcilment.