Catalunya va declarar l'emergència climàtica el maig del 2019 i a l'Ajuntament de Barcelona li va faltar temps per declarar-la el gener del 2020. S'acceleren les onades de calor i les morts atribuïdes a aquestes, incendis i extinció d'espècies massives. Les emissions del transport augmenten el 2022 un 6% respecte al 2021 malgrat l'augment dels preus. Les emissions totals de gasos s'han incrementat un 3% des del 1990 i només resten vuit anys per reduir-les un 23% segons el GEH, l'estadística dels Gasos d'Efecte Hivernacle. Només a Catalunya, en un any, les nostres emissions de CO₂ han crescut un 22,8%.
Es multipliquen les declaracions, plans i mesures teòriques per reconduir aquesta situació, però la realitat desmenteix que aquests esforços siguin eficients i recondueixin la situació actual a la velocitat requerida. Com a contrapunt tenim dues dades significatives: la reducció d'energia final necessària per unitat de PIB i la caiguda de la demanda elèctrica. La tecnologia desenvolupada al sector energètic comença a donar un lleuger fruit, però amb aquest ritme ni en cent anys arribarem als objectius.
Catalunya porta un retard important en el desplegament d'energies renovables solars i eòliques que ajudi a corregir aquesta situació, a causa de dos factors: un territori complex, muntanyós, amb poques valls àmplies -i les que tenim estan poblades- i una manca de lideratge públic que tregui traves i dificultats sense sentit en les zones on s'hi podrien instal·lar.
El 2022 la demanda energètica a Catalunya s'ha cobert en un 14% amb recursos propis i un 86% amb recursos aliens
Mireu el mix energètic elèctric que tenim: El 53% de l'energia que generem és nuclear, la majoria per ser consumida a la resta de l'estat i no sabria dir si és o no renovable. Un 26% la generen els cicles combinats i la cogeneració, que aquests clarament emeten CO₂ de forma considerable. La font hidràulica en genera el 6%, l'eòlica el 5% i, a la cua, la fotovoltaica que només ho fa amb un 1%. The game is over i queda ben clar que serem importadors d'energia renovable pels segles dels segles, quan apaguin les centrals nuclears i ens venguin l'energia solar generada a 1.000 km de distància pagant nosaltres els peatges del transport i competint deslleialment amb les nostres plantes locals. Un negoci ruïnós com a país.
El 2022 la demanda energètica a Catalunya s'ha cobert en un 14% amb recursos propis i un 86% amb recursos aliens, mentre que la proporció el 2021 va ser del 16% versus el 84%. Per tant, creix la dependència i som menys autònoms portant-nos a un escenari on tenim l'energia més cara, més bruta i menys renovable que l'any anterior.
En el conjunt d'Espanya cal accelerar la penetració de les renovables en l'ús de l'energia final del país per assolir el 42% previst pel 2030. També s'espera arribar a un 81% d'energia renovable en el consum elèctric pel mateix període. El problema és que actualment, el 2022 la quota de renovables en el consum de l'energia no supera el 22%. Algú creu que en set anys ho podrem doblar? Impossible amb els mecanismes actuals i serà difícil reduir l'impacte actual de les importacions energètiques que fem, que suposen el 4% del PIB. Difícil ho té la nostra empresa exportadora industrial.
El Govern espanyol, impulsat per la Comissió Europea, ha elaborat el nou Plan Nacional de Energia y Clima (PNIEC 2021-2030) que pretén ser el full d'acomplir els acords de París, reduint les emissions de gasos (GEI), incorporant energies renovables i millorant l'eficiència energètica. El pla es basa en una bona metodologia, però està mancat de fites i indicadors en la major part de les seves propostes que posen en dubte el seu rigor i viabilitat. Una llàstima, però anem a veure el detall:
Del milió de cotxes que comprem a l'any, només 50.000 són elèctrics
- Respecte a la descarbonització, cal desenvolupar el marc necessari per impulsar la gestió de la demanda i la flexibilitat del sistema. Cal adaptar la xarxa de transport i distribució pel nou model energètic distribuït, incorporar el biocombustible al transport, amb un aprofitament de la biomassa, i fer una autèntica simplificació administrativa que empoderi a la ciutadania (com gairebé sempre, fora del centre d'acció).
- Respecte a l'eficiència energètica, no hi ha una llei de mobilitat sostenible, ni de finançament del transport públic. La renovació del parc automobilístic aspirant a 5 milions de vehicles elèctrics el 2030 és impossible, ja que del milió de cotxes que comprem a l'any, només 50.000 són elèctrics. Tardaríem 20 anys al ritme actual a arribar als objectius previstos. Un dels temes més greus és que dels 241.000 milions previstos d'inversió per millorar l'eficiència, només el 3% es destina al sector industrial i el PNIEC preveu que el 80% d'aquesta inversió la financi el sector privat. Necessitem més ajudes per canviar les cobertes de fibrociment de les naus industrials i abaixar el topall de les inversions mínimes en eficiència al sector industrial.
- Respecte al mercat interior, estem molt lluny d'arribar als objectius d'interconnexió amb França i Portugal. No hem avançat gairebé gens en emmagatzematge elèctric per donar flexibilitat al sistema. Hi ha encara un gran secret ben guardat, amagat en els agents implicats, respecte a l'estat de les connexions de la xarxa, secret evidentment reservat al monopoli perquè pugui continuar fent els millors negocis.
Una conclusió ràpida sobre el PNIEC és que la PIME ha estat la gran absent en la seva formulació: el 99% de les empreses del país que s'espera que financin la festa no han estat convidades en la seva redacció. Això no obstant, i perquè no sigui dit, en el període de consultes podrem dir la nostra, però tots sabem que qui redacta el document base té la partida guanyada. El dia que la classe política respongui pels incompliments dels seus compromisos, començarem a veure documents més consensuats i més seriosos.