"Tenim els polítics que ens mereixem", li diu un polític noruec a Varg Veum, protagonista de la sèrie del mateix nom. "Sí, però ens mereixem polítics millors", li contesta Veum.
Com en la majoria de sèries nòrdiques, siguin o no "noirs", hi ha un retrat descarnat d'una societat que la gent del sud envegem, i que ells mateixos esquarteren amb una fredor impressionant. Segurament de la seva autocrítica neix una necessitat de millora, i de la nostra autosatisfacció l'envelliment de les idees i de la societat.
Ara, mentre escric aquestes ratlles, escolto el nou rector de la Universitat Pompeu Fabra, Oriol Amat, i insisteix en allò que fa anys escoltem com un mantra de futur: participar, treball en equip, menys classes magistrals... Un món universitari idíl·lic i que tots volem de fa temps. És el mateix que la conciliació laboral-familiar com a Arcàdia idíl·lica en el món de l'empresa. (potser caldria reformular l'Educació perquè l'entrada a la Universitat no fos tan diferent).
I tot escoltant Amat he recordat una entrevista que el director de VIA Empresa li va fer a l'anterior rector de la UPF, Jaume Casals. En aquella entrevista, Casals, ja en la línia de sortida, feia un retrat molt dur de la realitat "idíl·lica" de la Pompeu. Com a bon filòsof feia la crítica embolicada en un vel filosòfic i defugint de les garrotades a tort i a dret.
Però les deia, les veritats:
Veritat 1: "Quan tu crees una universitat nova per sortir dels marcs estereotipats del sistema universitari no és precisament per fer el mateix que les altres universitats. Aplaudeixen que siguis diferent, però creen governs per enquadrar-la com una més. Aplaudeixen els nostres resultats, però els recursos... No demano més diners, demano més llibertat perquè més llibertat voldrà dir més diners"
Veritat 2: "No hi ha confiança, autonomia i rendiment de comptes sinó construcció normativa del comportament de la governança de les institucions. Arriba un moment que un grup de recerca gasta més temps justificant les seves despeses que no pas fent la recerca que ha de fer. Una empresa que gasta la meitat del seu pressupost en auto controlar-se és una empresa sospitosa de ser un llast social. Les universitats tal com ens pensa l'administració no som líders socials sinó un llast social"
Veritat 3: "Cuidar la recerca i mirar d'establir relacions d'intimitat amb les empreses. La cosa més estúpida i el crit més imbècil que s'ha fet mai és dir 'fora les empreses de les universitats'. Quan estàs a punt de fer-te el petó amb l'empresa, hi ha aquesta goma que t'impedeix l'abraçada"
Sense comentaris. Diria com ell: "Pensar és una cosa que no es practica". I ens cal practicar el pensament. Analitzar les coses per poder jutjar-les. Els deixo a vostès el moment únic de pensar per poder esquarterar amb criteri i coneixement el que calgui.
En realitat volia escriure sobre un acte al qual vaig assistir dimecres al vespre, però la ràdio m'ha portat a un lloc al que no pensava anar. I per cert, per no sortir de la UPF, passar d'un rector Montaigne a un rector d'Economia Financera i Comptable és un salt molt fort. De la filosofia als números. Un canvi en tota la regla, però com diuen que ara a les empreses només hi manen els comptables (ja sense 'manguitus'), deu ser que la Universitat va al ritme dels temps.
Problemes i oportunitats
Aquests dies tot està girant entorn del dèficit fiscal i de les coses que podríem fer si fóssim el que voldríem ser o si... Tot giragonses en torn, com abans, d'una Arcàdia feliç i que no sabem del cert si realment existeix o estem millor pensant en una utopia que ens permeti seguir vivint en una realitat paral·lela.
És possible que pensem en aquesta utopia, diguem-li Arcàdia o Ítaca, per tirar endavant perquè, quan anem a dormir, i recordem el que ha estat el dia, pensem que és millor reclamar l'Arcàdia i Ítaca (com a utopia) sabent que d'on som no ens en sortirem.
El que segurament hauríem de fer és pensar -tornem-hi amb pensar- el que deia Drucker: "Enfocar-se a les oportunitats abans que els problemes".
I ara, amb totes les dificultats que ens trobem en el dia a dia, és el moment de centrar-nos en les oportunitats.
El que preocupa és que hi ha una classe política més centrada en els problemes com a sistema, per enrocar-se i captar vots, que en orientar-se cap a les oportunitats.
Reinventar-se
Quan el Gobierno Zapatero va abolir l'obligatorietat de la quota cameral, les Cambres de Comerç es van trobar davant l'oportunitat de reinventar-se. És cert que passats els anys encara no s'han recuperat del sotrac, però a poc a poc algunes se'n van sortint, amb pocs recursos i amb promeses incomplertes de l'Administració central. La mateixa que no ha deixat d'insuflar "energia" a la Cámara de España.
Imaginació i donar-li voltes a les coses. Canadell va trencar esquemes camerals a Barcelona treballant el terreny mentre els de sempre, amb l'esquena ben dreta i el morro arrufat, contractaven caríssimes empreses de comunicació. Al final els que s'ho van treballar i van trepitjar el carrer van guanyar. No cal ara parlar del que Canadell ha fet per la Cambra perquè ja no hi és, ni dels seus tuits desafortunats, però sí destacar que va entrar una mica d'aire en l'arcaic món cameral. Veurem, però, com acaba.
Tornem, però, al tema.
Dimecres vespre, Premis Cambra de Terrassa. 135 anys de vida. Primera nit cameral del president Talamàs.
En la darrera nit de Marià Galí ja ens va sorprendre amb una aparició teatral i que ens va despertar de la dolça son en què havíem caigut entre premis, discursos i aplaudiments.
I en aquesta seva primera nit ens va sorprendre amb uns premis diferents. El que dèiem, pensar, oportunitats...
Només dos premis, més discursos que premis, tocar cuixa, i "ja que us tinc asseguts i sense poder sortir, us "endilgo" un "rollet" en el que adequo les obvietats amb el lloc."
Discursos a banda, el més important és el fet d'aprofitar les oportunitats. I amb una obra de teatre creada expressament per aquella nit va anar des del naixement de la Cambra fins al futur. I amb humor i sentit crític, que mai no falti el sentit crític, vàrem veure que 135 anys després tot segueix igual. Infraestructures, infraestructures, infraestructures. Reivindicacions, reivindicacions, reivindicacions.
Final
Noteta final, però no per això menys important.
En la meva opinió les recomanacions de Joe Biden a l'empresariat han passat molt inadvertides. I vénen a posar el dit a la nafra de molts dels problemes de la nostra societat. Resumint, li van preguntar al president pels motius pel que les empreses no troben treballadors: "Em dieu que els empresaris no troben treballadors? Jo els dic que sí, pagueu-los més! Els empresaris hauran de competir i començar a pagar uns sous decents a la gent treballadora"
Biden: "Em dieu que els empresaris no troben treballadors? Jo els dic que sí, pagueu-los més! Els empresaris hauran de competir i començar a pagar uns sous decents a la gent treballadora"
També cal acabar pensant en la frase. Aquí, i al costat, únicament Errejon va compartir la resposta.
Donin-li una volta i pensin.