La crisi del coronavirus ens ha pogut ensenyar que prendre decisions sol ser difícil. Hi ha, és clar, decisions trivials que no costen de prendre; però quan el resultat de la decisió afecta a milions de persones (o a milers, és igual) és molt probable que sigui difícil. Com deia el doctor Trilla, és com jugar al set i mig: si no hi arribes, malament, i si et passes, pitjor. Per tothom resulta molt més fàcil veure, un cop les coses han passat, el que s’hauria d’haver fet. Només que no teníem la informació necessària, i quan l’hem tinguda ja no hem estat a temps de refer la decisió. I això passa sempre a tot arreu.
Si el mes d’octubre passat el món hagués tingut una bola de vidre on s’hagués pogut veure el que ha passat després, amb tota seguretat hi hagués hagut coses que s’haurien fet diferent. No tenim cap fe en la bona fe del govern xinès, i creiem que va cometre greus errors culpables quan va voler fer callar a l’oftalmòleg Li Wenliang, que va advertir del virus, i a qui després de mort l’honoren. Comencem per aquí. Pot ben ser que en sabessin alguna cosa abans i tot! Però no van voler ni perdre prestigi, ni perdre negoci; i, per tant, van amagar el cap sota l’ala i van amagar a l’oftalmòleg on ningú el pogués veure, amenaçant-lo amb la presó. Com deia Lord Acton, el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament; i no tenim cap dubte de que el govern xinès té el poder absolut. No van començar a acceptar la magnitud del problema fins que el virus es va anar estenent més i més, i aleshores, sí, van haver d’acceptar que calia fer un confinament. En els mètodes xinesos, és clar, ni ombra de democràcia ni de respecte per les persones afectades.
"Com deia Lord Acton, el poder corromp, i el poder absolut corromp absolutament; i no tenim cap dubte de que el govern xinès té el poder absolut"
A partir d’aquí, l’actuació dels governs occidentals, ens sembla que cal comprendre-la. N’hi ha una d’indefensable: la de Donald Trump. Ha mentit tantes vegades, que si no fos que ja és el seu costum de ben segur que batria algun record. Amb pocs dies de diferència va passar de dir que el primer mort dels Estats Units seria probablement el darrer (6 de març) a dir que ell ja havia vist que seria una pandèmia abans que ningú més. El Financial Times de dijous passat feia inventari de les bestieses de Trump en l’afer coronavirus. No cal dir res més.
Fora d’això, el moment d’actuar i com actuar per part dels governs d’Itàlia, Espanya, Suècia, Regne Unit, França... el poden haver encertat més o menys, però eren decisions difícils, molt difícils. Ningú no vol (i és lògic) esverar a la gent més del compte. Ningú no vol (i és lògic) prendre mesures massa impopulars. Ningú no vol (com és encara molt més lògic) que el virus vagi progressant, col·lapsi les UCIS, i provoqui centenars o milers de morts. I ningú no vol (i també és lògic) destrossar l’economia. Quan és el moment d’intervenir, i què s’ha de fer exactament? Això és difícil, molt difícil. Sobretot quan el virus és nou i fa coses que sorprenen fins i tot als experts. I que no saben per què en fa algunes de les que fa, com per exemple ser quasi bé innocu amb la quitxalla i moltes vegades mortal amb la gent gran. Ni per què semblava que atacava només el sistema respiratori, i ara resulta que no, que si trombes, que el cor, que el sistema nerviós, que problemes cutanis... I semblava que els respiradors eren crucials pels malalts greus, i ara sembla que poden ser contraproduents en alguns casos... i així podem continuar amb molts més exemples. I quan de la malaltia de fons se’n sap relativament poc, tot i que se n' està aprenent molt a marxes forçades, és d’esperar que les mesures socials siguin difícils d’encertar. En quin moment comences a confinar, si ho simplifiquem en aquests termes? Què ha de passar? Si ho fas massa d’hora, crearàs un problema que potser en realitat no hi havia; si ho fas massa tard, pot haver-hi morts que haurien pogut ser vius. Les mesures, han de ser molt dures, com a la Xina? Impossible! Necessites un règim despòtic del què, afortunadament, no gaudim aquí. Senzillament dures? O més toves? Es fa difícil trobar la mida justa. Des d’aquest punt de vista, la major part de governs occidentals tenen tota la nostra simpatia. De fet ens alegra molt no estar en el seu lloc.
"En el país més descentralitzat del món, que a Madrid diuen que és Espanya, resulta que totes les decisions les està prenent el president del Govern"
Ara bé, un cop dit això, sí que hi ha espifiades que es podien haver evitat. En el país més descentralitzat del món, que a Madrid diuen que és Espanya, resulta que totes les decisions les està prenent el president del Govern; en canvi, en països com els Estats Units, que segons això no ho deuen ser tant, ha quedat clar que algunes decisions les han preses els “counties”, que és com si aquí ho fessin els consells comarcals. I és que allà són conscients que a Washington no saben les coses que passen a depèn de quina part dels Estats Units. I de fet, a Madrid probablement tampoc no saben que a Calella hi ha un hospital, però curiosament, sí que volen prendre les decisions que afecten a Calella. I si algú ens diu que un país gran es defensa millor que un de petit, respondrem “Mireu a Andorra, si us plau!”
La descentralització de decisions, que en aquesta qüestió l’estan practicant fins i tot països on no la tenen en l’ordenament jurídic, resulta que a Espanya, on sí que hi és sobre el paper, han decidit carregar-se-la, amb errors que de ben segur s’haguessin pogut minimitzar. Quan la política de poca volada afecta la presa de decisions, aleshores sí que podem dir que és fàcil equivocar-se, fins i tot en decisions no necessàriament complexes.