Era l'any 1965 quan el ja reconegut científic Gordon Earle Moore va publicar a la revista Electronics l'article Cramming more components onto integrated circuits. Un text fonamental que preveia que els circuits electrònics duplicarien la seva capacitat d'integració cada 18 mesos en les següents dues dècades. Un principi sobre el qual es va establir la coneguda Llei Moore i que anticipava un futur en què els ordinadors ja no ocuparien habitacions senceres, sinó que serien poc més grans que una calaixera domèstica. El mateix Moore es va encarregar de fer realitat la seva visió quan, només tres anys després, es va aliar amb Robert Noyce per crear Integrated Electronic o, en la seva versió més popular, Intel.
La història d'Intel no és la de dos joves emprenedors que abandonen els seus estudis per tancar-se en un garatge i canviar el món. Al contrari d'Steve Jobs i Steve Wozniak, Moore i Noyce eren personatges coneguts i respectats a Silicon Valley abans de fundar Intel. Tots dos, juntament amb William Shockley, van fundar el transistor el 1947, durant la seva etapa a Bell Labs. Uns anys més tard van marxar a Shockley Semiconductor Laboratory, el projecte que el seu company havia iniciat, però només un any després van abandonar al seu amic per fundar Fairchild Semiconductor. Un moviment amb el qual es van emportar sis empleats més, creant així el grup que encara avui es coneix a Califòrnia com "The Traitorous Eight" o els vuit traïdors.
Ja a Fairchild, Noyce va inventar el primer circuit integrat, l'origen dels chips. L'èxit de l'invent va convertir a l'empresa en líder en el mercat dels semiconductors i va valer-li a l'inventor el sobrenom d''alcalde de Silicon Valley'.
El camí cap al PC
Així doncs, a Intel s'ajunten dos dels grans gurus tecnològics amb l'objectiu de reduir la mida dels ordinadors fins a convertir-los en un electrodomèstic més. I Moore i Noyce només triguen tres anys a demostrar que van en la bona direcció. El 1971 creen el primer microprocessador comercial de la història. L'Intel 4004, però, no estava pensat per fer funcionar cap ordinador, sinó que es va dissenyar per les calculadores de l'empresa japonesa Busicom. Aquell primer model era capaç de fer fins a 60.000 operacions per segon.
Complint amb la predicció de Moore, pocs mesos després, l'empresa presenta l'Intel 8008, que duplica la seva velocitat de transmissió de dades i comença a comercialitzar-se en computadores de serveis com aeroports o benzineres. Però l'objectiu de domesticar els ordinadors encara semblava llunyà.
El primer microprocessador Intel 4004
El procés es va accelerar gràcies, ara sí, a l'aparició dels joves Steve Jobs i Steve Wozniak. Dos nous talents que, el 1977, havien guanyat certa fama per la presentació de l'Apple II, el primer microordinador amb aspiracions de conquerir les cases nord-americanes. Aquell moviment va alertar a IBM, l'empresa líder en software per maquinària industrial, però que en aquells anys ja treballava per crear els primers ordinadors personals.
L'aparició d'Apple va accelerar els processos. Per guanyar temps, IBM va buscar un soci desenvolupador del sistema operatiu i un altre per a la creació de processadors. Pel primer treball l'empresa es va fixar en Bill Gates, que uns anys abans va fundar Microsoft i va crear el sistema MS-DOS, mentre que la construcció del cervell del PC va recaure en Intel. Així, el 12 d'agost de 1981 es presenta el 5150, el primer ordinador personal d'IBM.
De la mà d'IBM i del PC, Intel es va convertir en un gegant del mercat, fins al punt d'aconseguir que els nous models dels ordinadors es coneguessin popularment pel nom dels seus processadors Pentium.
Després de dècades d'èxit, l'empresa viu en plena transició cap a la tecnologia mòbil. Una transformació que la companyia no va saber preveure a temps.