A nosaltres sempre ens ha semblat que sense ètica no existeixen empreses que valguin la pena. Les relacions entre persones, que al cap i a la fi són el que constitueix l’empresa, no poden funcionar més que amb ètica. Però la crisi ho està fent molt evident tal com tractarem d’argumentar a continuació. Essencialment, en dos aspectes relacionats entre si, la missió (el què fa l’empresa) i els processos de decisió (el com ho fa).
"Sense ètica no existeixen empreses que valguin la pena"
Comencem per la missió. Una empresa té una missió quan intenta satisfer necessitats reals de persones i organitzacions. Respecte al com i de manera molt general, el procés per arribar a realitzar la missió ha de garantir un aprenentatge positiu per a tothom qui hi està involucrat, que porta al fet que cadascú sigui millor després d’aquest procés de solucionar necessitats reals. Per tant, en tota interacció entre l’empresa i els seus grups d’interès (clients, empleats, societat, proveïdors, ...) tothom ha d’aprendre alguna cosa i també guanyar-hi alguna cosa, i no només tangible. És a través d’interaccions com aquestes que l’empresa pot construir una estratègia a llarg termini, perquè crea valor per a tothom, essent conscients que sempre es tracta de millorar la vida de les persones involucrades i aprendre a fer el què es fa per fer-ho cada vegada millor.
Una qüestió fonamental són els criteris de decisió. I per entendre què volem dir amb criteris de decisió ètics, anem primer de tot a l’origen de la paraula ètica. Si pensem que dirigir vol dir convèncer a altres persones, val la pena d’anar a la Retòrica d’Aristòtil. Allà hi diu que per persuadir calen tres coses: un argument sòlid (logos), un convenciment emocional d’allò que es comunica (pathos) i un prestigi moral davant l’altra persona (ethos). L’ethos, doncs, incorpora la qualitat moral que té un entès en la matèria, que per tant, genera en els altres l’expectativa que no els enredarà en allò que els recomani. Ethos a més, és l’arrel de ethikos (ἠθικός), que vol dir mostrar caràcter moral, i en forma plural és l’estudi de la moralitat, és a dir, l’estudi de l’ètica. Però a més, i seguint amb Aristòtil (a qui hauríem d’entendre molt abans d’anar a la filosofia postmoderna, diguem de passada) en l’Ètica Nicomaquea distingeix entre dos tipus de virtuts: les intel·lectuals i les morals, essent la saviesa pràctica (frònesi) la virtut intel·lectual principal, i la justícia la virtut moral principal.
Per tant, com són les decisions preses amb ètica? Les que incorporen un objectiu just a través d’opcions que inclouen saviesa pràctica. Ara bé, en situacions de crisi som particularment sensibles a les injustícies, ens couen més. Per tant, els abusos són més evidents, i per tant no formen part de les opcions correctes. Podem tenir diferents opcions justes, de vegades no ens posarem d’acord en quina és la més justa (la saviesa pràctica ens indicarà opcions realistes per no paralitzar-nos en excessives anàlisis sobre quina seria la millor en termes de justícia). Ara bé, tindrem molt clar quines són les opcions injustes i abusives, perquè en aquest sentit la saviesa pràctica és més fàcil de practicar (distingir entre objectius injustos dels ‘possiblement’ justos), i la nostra moralitat està ben activada per la situació de necessitat que estem vivint fruit de la crisi.
"En moments de crisi, les empreses que abusen ens fan més evident el seu abús"
Per tant, en temps de crisi, la situació és més complexa, però alhora i paradoxalment, algunes qüestions se simplifiquen molt. Per exemple, en moments de crisi les empreses que abusen ens fan més evident el seu abús. Si tens un proveïdor que funciona generalment sota criteris egoistes i abusius, en època de crisi ho farà exactament igual, però a tu, empresa o persona que estàs immers en una crisi, se’t fa molt més evident. Per tant, la situació és més complexa, però l’avaluació d’un proveïdor resulta més fàcil. I per què? Doncs perquè resoldre les teves necessitats reals durant una crisi et fa ser més conscient que ningú pot guanyar-hi massa i aprofitar-se de la teva necessitat mitjançant el servei que t’ofereix. Que seria injust, és clar. Això no vol dir que ho hagi de fer de forma gratuïta però el preu que et faci ha de ser just, el fet de ser abusiu es fa més evident.
Igualment, quan, per exemple, veiem en un diari de gran tirada un articulista que diu que “a ver si abrimos las tiendas, dejamos circular a los coches y la policía persigue a los que se dedican a robar y no a los que quieren pasear”, posant l’economia davant de la vida de les persones, sabem que tenim davant a algú que tant d’ètica com de saviesa pràctica en té més aviat poqueta.
Així doncs, en una situació com la que vivim, no és que tothom es torni millor o pitjor, sinó que som més capaços de veure qui actua amb poca ètica. Ens tornem més sensibles a les injustícies, afinem la nostra saviesa pràctica. I un cop arribats aquí quin és l’aprenentatge? Doncs el què ens caldria és recordar que quan tot torni a la normalitat els nostres criteris ètics que s’han sensibilitzat durant aquest període, es mantinguin tant com puguem en aquest nivell de sensibilitat, per tal que allò que hem après gràcies a la crisi pugui perllongar-se en el temps. Ens cal que aquests aprenentatges ètics puguin esdevenir realment un canvi de manera de funcionar i organitzar-nos en la vida econòmica. Passar d’una economia basada en el consum cap a una economia ètica basada a satisfer necessitats reals i millorar la vida de les persones.