L’any 1982, quan el consultor Keith Oliver va pronunciar per primera vegada el terme “cadena de subministrament”, en una entrevista al diari Financial Times, es produïa una de les aportacions intel·lectuals més rellevants de la història en el camp de la gestió empresarial. De fet, s’iniciava una nova etapa, edificada sobre la convicció que els béns i serveis tenen un cicle de vida complet, que va des de la producció de les matèries primeres fins al consumidor final, passant per una sèrie de processos que convé administrar sempre amb visió global, encara que la seva execució impliqui habitualment diversos actors (i múltiples interessos). A més a més, si les cadenes de subministrament són de sectors de caràcter estratègic per a l’economia d’un país, s’ha demostrat que també és imprescindible activar la col·laboració de triple hèlix: govern, empresa i acadèmia.
En aquest context, el 2025 presenta alguns reptes de gran envergadura, que afecten de ple el teixit productiu de Catalunya, i que no es poden deixar a mercè de la inèrcia dels esdeveniments, sinó que requereixen una acció coordinada i decidida, que estableixi les fites essencials, així com el camí que cal recórrer per assolir-les. Ben segur que la llista de punts calents podria ser molt més àmplia i diversa, però existeixen almenys quatre focus d’atenció prioritària, ubicats en punts clau de les cadenes de subministrament, que incideixen directament en el nivell de competitivitat del país i, en conseqüència, del benestar de les persones. Són els següents:
Sector primari (producció agroalimentària): una de les notícies més destacades de principis de 2024 va ser l’anomenada revolta pagesa, que va concentrar més de 4.000 tractors al centre de Barcelona, per tal d’evidenciar les dificultats que han d’afrontar les més de 55.000 explotacions agrícoles, ramaderes i pesqueres de Catalunya. La mobilització reclamava un total de 57 mesures per afavorir l’activitat primària del país, que se centraven bàsicament en tres aspectes: l’increment de les ajudes, la reducció de la burocràcia i la resposta a la sequera. Gràcies a aquell episodi, s’ha aconseguit avançar en algunes demandes concretes, però és evident que cal seguir actuant sobre els fonaments del problema, per aconseguir que un sector tan fragmentat mantingui l’eficiència en un entorn global, sense renunciar als objectius mediambientals de l’Agenda 2030.
El 2025 presenta alguns reptes de gran envergadura, que afecten de ple el teixit productiu de Catalunya, i que no es poden deixar a mercè de la inèrcia dels esdeveniments, sinó que requereixen una acció coordinada i decidida
Fabricació(indústria automobilística): les dificultats que afronta l’empresa Volkswagen a Alemanya, on ha anunciat el tancament de tres plantes i l’acomiadament de milers de treballadors, han de fer reflexionar al conjunt del continent europeu, ja que són fruit de la gran paradoxa que fa trontollar els fabricants del sector: se’ls ha empès amb força cap a la producció de vehicles elèctrics, però ara no els acompanya el comportament de la demanda. Sense anar més lluny, en el mercat espanyol, la venda de vehicles electrificats ha caigut gairebé un 3% interanual durant el 2024. Per tant, més enllà de l’objectiu lloable i necessari de reduir els motors de combustió, és urgent revisar la metodologia i la planificació, compassant les estratègies dels diferents actors implicats en la cadena de subministrament.
Logística (transport de mercaderies): és poc habitual veure una manifestació d’empresaris, però l’octubre passat n’hi va haver una davant de l’estació de Sants de Barcelona, amb representants de l’economia catalana i valenciana, que reclamaven més velocitat en l’execució de les obres del corredor mediterrani. Aquest eix ferroviari, bàsic per fer compatible la descarbonització del transport amb la competitivitat econòmica del país, ja té projectat el 95% del seu traçat total, però només el 36% es troba funcionant a ple rendiment, segons dades del moviment #VolemCorredor. Així doncs, mentre se segueix lluitant perquè el ferrocarril guanyi protagonisme a mitjà i llarg termini, també caldrà gestionar els efectes més immediats d’un model de mobilitat de mercaderies massa depenent de la carretera, començant per prestigiar (i revalorar) la professió de transportista, ja que en els anys vinents es preveu un important dèficit de xofers, que pot arribar als 500.000 en l'àmbit europeu, amb unes conseqüències logístiques imprevisibles.
Més enllà de l’objectiu lloable i necessari de reduir els motors de combustió, és urgent revisar la metodologia i la planificació, compassant les estratègies dels diferents actors implicats en la cadena de subministrament
Distribució (comerç urbà): en Genís Roca, un dels grans experts en processos de transformació empresarial, escrivia fa uns dies a La Vanguardia que la tecnologia està provocant la consolidació d’un sistema molt desigual, on existeixen algunes multinacionals que poden tributar on més els convingui, mentre que els emprenedors locals estan subjectes a un estricte marc legal i fiscal. Aquesta reflexió, d’enorme transcendència, té una incidència clara en el sector comercial, ja que els botiguers del nostre país han de competir directament amb plataformes digitals globals que, no només juguen amb regles de joc diferents, sinó que en alguns casos també compten amb ajudes directes dels seus governs. Tot plegat està provocant, per exemple, que el 34% de les compres online a Espanya ja es facin a operadors xinesos com Alibaba, Shein o Temu, tal com reflecteix l’informe NIQ Consumer Online Panel. Si a això hi sumem tots els dubtes paral·lels que s’han generat entorn de la irrupció del delivery com a nou mitjà de distribució de menjar a domicili, es fa inajornable la necessitat d’aturar-se un moment, pensar en un model de comerç urbà que garanteixi la sostenibilitat econòmica, social i ambiental, i arremangar-se plegats per fer-lo possible.
És cert que cap d’aquests quatre punts calents s’ha convertit en un incendi de grans dimensions. I és probable que tampoc ho facin durant l’any 2025. Però en la gestió de les cadenes de subministrament cal tenir sempre ben present una cita cèlebre del psicòleg Pghil McGraw: “no s’ha d’esperar a estar en crisi per elaborar un pla de crisi”.