Ahir al vespre, a darrera hora, havia de reunir-me amb col·legues d’una universitat llatinoamericana per acabar de tancar el programa d’uns cursos sobre digitalització. Treballem habitualment amb Zoom, de vegades amb Teams o Google Meet, i funcionen tots molt bé, malgrat que l’Agència de Seguretat Nacional nord-americana hagi afirmat que els programes de videoconferències més segurs són WhatsApp, Signal i Wickr.
Tant de llegir els darrers mesos sobre les excel·lències del metavers, he al·lucinat amb les oportunitats de barrejar la vida real, la virtualitat, els jocs i els videojocs, l’entreteniment i les experiències sensorials inèdites. Així doncs, a la tarda, sota els efectes de les ulleres de realitat virtual, vaig uniformar el meu avatar amb la darrera equipació adquirida. El mandat va ser clar: “prepara’t per anar a la reunió de mitjanit i demostrar als amics llatinoamericans que tu ets jo i que, amb les teves arts, ets capaç de suplir altament la meva presència; jo mentrestant, estaré veient la darrera pel·lícula de Netflix”. Crec que va entendre el missatge, ja que la resta de la tarda la va passar nedant en la seva cançó preferida.
No sé si no es va preparar prou bé la reunió. O no va captar el meu missatge i esperit. O la reunió era innecessària i no tenia cap raó de ser, com moltes. El fet és que mitja hora més tard de la cita, em vaig assabentar que el meu avatar no s’havia presentat; una trucada i un retret dels col·legues dient-me que m’estaven esperant van ser suficients perquè demanés excuses per la meva informalitat. La promesa de presència física i virtual, jocs i vivències -i una mica de monetització, sota la forma d’un temps addicional d’entreteniment- se’m va anar en orris. Fins al punt de fer trontollar els meus coneixements envers la intel·ligència artificial, el big data, l'internet de les coses o la resta dels estris i les noves estratègies.
És veritat que han aparegut eines digitals que són capaces de modificar processos productius de forma radical, empènyer el progrés, reduir l’esforç humà, accelerar els temps de satisfer les necessitats o les expectatives, i, naturalment, de canviar la forma de viure. Són innegables i útils. Una dècada de desenvolupament és temps suficient per creure en la nova revolució tecnològica i en les seves conquestes. Ara bé, quan amb prou feines estem paint els resultats i les empreses fan esforços ingents per adaptar-se, per què alguns visionaris allarguen el terreny obrint escenaris amb més ficció que ciència, en comptes de cooperar amb l’eixamplament de la base social que l’utilitza?
Fa segles que els humans cerquem segones vides, segons planetes, segons paradisos terrenals
Segones vides
Mark Zuckerberg, just al moment en què la seva companyia, Facebook –amb Whatsapp i Instagram a dins- vivia la més gran crisi reputacional de la seva història, anunciava el canvi de nom i elevava el metavers a la categoria de ciència del present-futur immediat. Aquest salt cap endavant desviava l’atenció sobre la filtració de dades, el registre judicial de Cambridge Analytic, la invitació dels seus usuaris a abandonar la plataforma amb el hashtag #deletefacebook, o la discriminació dels anuncis publicitaris, mentre el preu de les accions anava avall.
No sabem ben bé si això del metavers es tracta d’una cosa radicalment nova, de l’aprofundiment de la revolució digital, o d’una espècie del second life -que va fer furor a començaments del mil·lenni i ha deixat empantanegada a molta gent, les propietats virtuals de les quals, pagades amb criptomonedes, no tenen sortida-. Fa segles que els humans cerquem segones vides, segons planetes, segons paradisos terrenals; encara que només els poetes i els homes de fe ens hi poden transportar, cal esperar que en unes dècades o segles siguem capaços d’afrontar la qüestió científicament amb garantia de saber si són possibles o no.
En l'excitant fase tecnològica en què vivim, fer somiar en idees de ciència-ficció al servei d’uns milionaris desvia recursos que haurien d’abocar-se en ampliar la base dels usuaris digitals
El problema d’aquests multimilionaris és que quan no saben què fer o tenen dificultats, s’entretenen creant espais nous de negoci que, funcionin o no, són seguits, per si un cas, per altres col·legues de la mateixa fortuna. The Economist titulava a portada aquest episodi com la “batalla multimilionària pel metavers” (22/12/2021). Coca-Cola. Nike, Adidas, Balenciaga, Gucci Dolce & Gabanna. Nascar, BMW, Nissan. Immobiliàries venent parcel·les virtuals. Galeries d’art. Operadors en bitcoins o tokens. Fins i tot el Museo del Prado ha obert una illa a Animal Crossing: New Horizons. Tots ells s’han apuntat a la moda i aprofiten, si més no, per aparèixer com a moderns davant el gran públic. Moisés Naïm va qualificar el 2018 com l’any dels xerrairots, “dels xerrairots digitals” (El País, 30/12/2018).
Aquesta reflexió no és una invitació a blindar-nos davant el futur. Ans al contrari: cal aprofitar qualsevol nova tecnologia per fer progressar la societat, millorar els nivells de vida de tots, reduir els esforços dels humans i accelerar els processos; a la vegada forçar el mètode prova/error tantes vegades com calgui per innovar i descobrir nous horitzons. Aquesta és l'única forma de perfeccionar la ciència del management, més encara a l’era digital. Però en l'excitant fase tecnològica en què vivim, fer somiar en idees de ciència-ficció al servei d’uns milionaris desvia recursos que haurien d’abocar-se en ampliar la base dels usuaris digitals, reduint la bretxa digital. Ha augmentat l’ús d’internet amb la pandèmia, però el 40% de la població mundial encara no hi accedeix ni a l'escola, ni a la llar, ni a la feina, si és que en té (We Are Social, 2021).
La petita prova/error amb el meu avatar no ha reeixit. De moment no el puc deixar solt. Malgrat això, no desisteixo de cercar la manera que em substitueixi i pugui monetitzar-lo o bé guanyant directament pasta o bé descansant llegint a la fresca, mentre ell em substitueix. Tornaré a fer l’experiment el dia que els ordinadors quàntics arribin a la n potència.