L’elevadíssima presència de seguidors de l’Eintracht Frankfurt en el recent partit de l’Europa League al Camp Nou ha deixat al descobert allò que molts culers constatàvem des de fa anys: l’assistència de socis abonats i no abonats en partits a l’estadi era i és realment baixa, i només l’alt volum de turistes i espectadors ocasionals ha maquillat les dades d’assistència de l’actual temporada i, sobretot, de les prèvies a l’aparició del virus.
Les explicacions del president Laporta en compareixença de premsa no han estat convincents. El club no es pot escudar en el fet que socis de l’entitat hagin venut il·legalment els seus seients a aficionats alemanys, ja que això no explica la magnitud de la tragèdia. El Barça va gestionar la venda de 35.000 entrades per a aquell partit i, atès l’aspecte de la graderia, és indiscutible la immensa majoria van acabar en mans dels seguidors rivals amb els conseqüents riscos de seguretat que va comportar. Caldria, doncs, una assumpció de responsabilitats real per molt que dolgui a la claca de Laporta encegada per la figura d’un líder que creu infal·lible.
El club no es pot escudar en el fet que socis de l’entitat hagin venut il·legalment els seus seients a aficionats alemanys, ja que això no explica la magnitud de la tragèdia
L’exigència de llums i taquígrafs a qui comanda el club no ha de fer oblidar que no s’ha arribat a aquest escenari d’un dia per l’altre. La conversió del Camp Nou en un parc temàtic per al turista té el pecat original en el Seient Lliure. Es tracta del sistema creat en el mandat de Joan Gaspart (2000-2003) perquè els abonats que no poguessin anar a un partit posessin a la venda, a través del Club, el seu seient amb l’objectiu que un altre culer, soci no abonat preferentment, assistís a aquell matx. La bona idea original – facilitar a un culer ocupar aquell espai que hauria quedat buit— es va desdibuixar amb el temps: gràcies al Seient Lliure, molts abonats recuperen part del cost anual de l’abonament de la temporada següent – no es pot obtenir més del 90 % del seu preu per evitar que en facin negoci— al mateix temps que es garanteixen el seient per als partits més atractius. Per molt que ara estigui suspès temporalment, la perversió del Seient Lliure, l’alta presència de turistes a Barcelona, la poc clara relació del club amb certs turoperadors i la reticència d’alguns abonats a tornar a l’estadi per la pandèmia han acabat de reblar el clau. A més del dolorós partit contra l’Eintracht Frankfurt, un altre exemple va ser el darrer Barça-Madrid de Lliga, en què la substitució d’abonats barcelonistes per seguidors merengues, la immensa majoria d’ells també turistes, va generar una barreja d’aficionats a diverses àrees de l’estadi en què seguidors d’una banda i l’altra no van arribar per poc a les mans. Es pot tirar una mica més enrere i recordar el partit de tornada de Supercopa d’Espanya del 2017 al Camp Nou, on una part significativa de la graderia va celebrar els gols del Reial Madrid com si fossin al Santiago Bernabeu.
Algú pot pensar que un primer equip en procés de reconstrucció no ajuda a tenir millors assistències, malgrat que l’efecte Xavi pugui arrossegar més socis a les graderies del Camp Nou. És cert que un equip guanyador engresca la tropa a anar l’estadi, però fins i tot en l’època del Pep Team amb un Messi diví les xifres no eren per llençar coets si es té compte l’efecte turista, que amagava la desnaturalització que es produïa a la graderia per molt que es volgués tapar amb una artificial i vulgar Grada d’Animació.
Però és tot plegat culpa dels socis, abonats i no abonats, que no omplen les graderies? Doncs no del tot, perquè les juntes de Gaspart, de Joan Laporta, de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu van mirar a un altre cantó davant la progressiva pèrdua d’identitat a la graderia. La raó de la desídia? El Seient Lliure es va convertir en un ingrés ben sucós. La revenda de l’entrada d’aquell soci que no anava a l’estadi generava ingressos per molt que s’hagués de recompensar econòmicament a qui el cedia. Sense anar més lluny, el Barça va ingressar 71,6 milions d’euros en la venda d’entrades a taquilla per veure el primer equip la temporada 2018-2019. Amb aquestes xifres s’entén perfectament que als abonats se’ls bombardegés dies abans de qualsevol matx amb SMS i correus electrònics que els recordaven els avantatges de posar els abonaments al Seient Lliure, en algunes ocasions amb l’incentiu de descomptes i obsequis ben temptadors. Com més alliberin els abonats, més entrades a vendre i més ingressos. Amb uns preus d’entrades massa elevats per molt que es fes algun minso descompte als socis no abonats, el turista que passava per allà era el públic objectiu real. Comprava sense remugar mentre el Barça feia l’agost, però a cada bugada es perdia un llençol i, ai las!, la despersonalització del Camp Nou avançava sense parar. En aquesta espiral econòmica, tampoc no és descartable que a algunes juntes també els beneficiés una despersonalització de la graderia per impedir que es produís alguna mocadorada en moments crítics. No és el mateix treure el mocador si els teus veïns també s’hi sumen que fer-ho envoltat de turistes que no comprendran res del que està passant… Oi que ens entenem? Ah, i per més inri, un dels anteriors presidents, Sandro Rosell, era accionista de Viagogo, empresa de compra i venda d’entrades d’espectacles, també esportius. Una vinculació que aleshores van obviar molts dels mitjans de comunicació que ara demanen explicacions a Laporta.
Les juntes de Gaspart, de Joan Laporta, de Sandro Rosell i de Josep Maria Bartomeu van mirar a un altre cantó davant la progressiva pèrdua d’identitat a la graderia
A la Milanesa de Messi li dol que el Camp Nou hagi deixat de ser un estadi familiar on coincidies amb la mateixa gent per haver-se convertit en una atracció turística. Abans, deies allò de "Bon Nadal", 2bones vacances" i "fins a la temporada vinent" als qui t’envoltaven perquè sabies que els tornaries a veure. Ara la incògnita és saber si l’anònim que s’asseurà al teu cantó viurà el partit amb els cinc sentits, cosa excepcional, o si estarà fent el mec a les xarxes socials amb fotos i vídeos de l’estadi sense que li importi què passa al rectangle de joc. O pitjor encara: haver de seguir el partit envoltat d’aficionats rivals que tenen en els seients lliures una catifa vermella per fer-se seu el Camp Nou, tal com va passar contra el rival alemany.
A l’entendre de la Milanesa de Messi, l’anèmica economia del Club no pot ser excusa per aferrar-se a la mamella del Seient Lliure un cop es consolidi la presència de turistes a Barcelona. Hi ha moltes idees per intentar omplir el Camp Nou amb abonats i no abonats abans que limitar-se a empaitar l’espectador ocasional per molt que aquest deixi més diners a la caixa. D’entrada, comptem-nos i siguem transparents, i per això s’ha de fer públic un mapa d’usos de l’estadi per saber quins llocs són d’abonats i quins reté el Club per vendre a espectadors ocasionals. Fet aquest pas, cal capgirar la dinàmica perversa del Seient Lliure i substituir-la per premiar els abonats fidels que més assisteixen a l’estadi: qui més vagi al Camp Nou més barat pagarà l’abonament la temporada vinent, i viceversa. Una altra línia implica fomentar les excedències anuals voluntàries per motius justificats (malaltia, feina a l’estranger, cura de tercers, etc.) amb la intenció que aquells que estan a la llista d’espera un abonament puguin gaudir d’un seient almenys una temporada sencera. Lluitar de veritat contra la revenda fraudulenta tampoc no pot ser obviat per molt que impliqui posar punt final a tractes de favor a tercers, siguin penyes barcelonistes o turoperadors. I, finalment, una de clau a mitjà i llarg termini: cal incentivar la presència d’infants socis a l’Estadi per garantir un relleu generacional a la graderia ara completament amenaçat. Som animals de costums: si un no agafa l’hàbit d’anar al Camp Nou de petit, difícilment s’hi aficionarà més endavant. Si a això hi sumem els estudis que asseguren que l’anomenada Generació Z perd interès pel futbol, l’horitzó és ben negre. Fins i tot el mateix Piqué ha admès que a llarg termini caldrà canviar aspectes del futbol per mantenir l’atenció del públic jove.
O recuperem el Camp Nou amb una alta assistència de socis o correm el risc que la despersonalització esdevingui crònica i que l’abonat que va als partits no sigui més que attrezzo per al turista que passa per allà
Ras i curt: o recuperem el Camp Nou amb una alta assistència de socis o correm el risc que la despersonalització esdevingui crònica i que l’abonat que va als partits no sigui més que attrezzo per al turista que passa per allà. O hi posem remei o un dia arribarà el partit en què hi haurà espectadors al Camp Nou però gairebé sense socis a la graderia. Aleshores ja haurem perdut una part més de la nostra identitat. El que va ocórrer en la tornada contra l’Eintracht Frankfurt va ser el darrer avís. Ara ningú no pot dir que l’emperador no va nu i negar-se a acceptar la realitat del que passa al Camp Nou des de fa anys. No sabem si encara hi som a temps, però tot el que no sigui intentar recuperar la graderia de l’estadi serà un mal servei a l’entitat.