L’estranya conjuntura mundial, on els líders de la Unió Europea (UE) semblen molt interessats en el fet que aparegui un eventual escenari bèl·lic dins del continent, ha permès que es produeixin girs argumentals ben sorprenents, com aquell en virtut del qual els ciutadans catalans han passat de tramitar el kit digital a començar a buscar a Amazon un kit de supervivència. Però per sobre de tot, aquesta voracitat bel·licista ha permès que els titulars dels mitjans hagin posat en relleu una empresa que fa molts anys que existeix, però que no formava part del corpus de coneixement del ciutadà mitjà. Estem parlant de Rheinmetall, el colossal fabricant d’armes alemany que seria un dels principals beneficiaris dels 800.000 milions d’euros que els polítics de la UE tenen previst invertir en despesa militar.
D’entrada, Rheinmetall ha vist com el valor de les seves accions es disparava a la borsa en els darrers mesos: si el novembre de l’any passat els títols cotitzaven a 468 euros, avui ho fan al voltant dels 1.350 euros, o sigui, han multiplicat el seu valor per gairebé tres cops (en termes percentuals, una pujada del 190%).
L’empresa en qüestió va néixer el 1889 com a Rheinische Metallwaaren- und Maschinenfabrik Aktiengesellschaft (o sigui, Societat Anònima del Rin de Fabricació de Productes Metàl·lics i Maquinària) i tenia per objectiu produir munició per a l’Imperi Alemany. Les primeres dècades de la companyia van ser d’un fort creixement gràcies a les innovacions tècniques i a l’absorció d’altres empreses del sector. Amb la Primera Guerra Mundial, van poder posar a prova tot el seu material, convertits ja en un dels principals fabricants europeus del sector (quan va acabar el conflicte, donaven feina ni més ni menys que a unes 48.000 persones). Les restriccions del Tractat de Versalles els van afectar de ple, i es van veure obligats a diversificar-se fora del segment bèl·lic i a prescindir de la majoria de treballadors. Fins al final de la prohibició de fabricar armes, van virar cap al món ferroviari (van encetar la producció de locomotores i de vagons de mercaderies) i cap a l’agricultura (sobretot màquines per llaurar la terra amb motor de vapor).
El 1925, Rheinmetall va passar a titularitat pública i acabaria esdevenint una peça cabdal del rearmament germànic durant l’època nazi i la Segona Guerra Mundial
El 1921 es va obrir una escletxa, i la principal factoria de l’empresa va poder tornar a la fabricació d’armes, però amb dues limitacions: havien de ser sèries molt limitades i el control havia d’estar en mans de les potències aliades guanyadores de la guerra. El 1925 l’empresa va passar a titularitat pública i acabaria esdevenint una peça cabdal del rearmament germànic durant l’època nazi i la Segona Guerra Mundial.
Després de la derrota alemanya a la guerra, el 1945, els guanyadors van tornar a aplicar mesures restrictives a la fabricació d’armament per part de Rheinmetall, com ja havien fet a conseqüència del Tractat de Versalles del 1919. Però en aquest cas, la consideració de l'URSS com una amenaça militar va empènyer els aliats a obrir la mà de manera que el fabricant alemany va poder tornar a la seva activitat tradicional ja a la dècada dels cinquanta. Per cert, a l’Alemanya de l’Est tenien la seu algunes empreses que provenien de Rheinmetall, però en general es van dedicar a la producció de material de caràcter civil, com motors de motocicleta, càmeres fotogràfiques i, fins i tot, alguns ordinadors primigenis.
Ja plenament activa, el 1956 la companyia va ser adquirida pel Röchling Group, que va substituir a la República Federal a l’accionariat, en una operació ideada pel canceller del moment, Konrad Adenauer. El nou propietari era una empresa fundada el 1822 i que inicialment es dedicava al carbó i a l’acer, per passar més tard a posar un peu a la banca, les finances i el sector immobiliari. Les dècades següents van ser de gran creixement de la companyia, que ha arribat als nostres dies com a quart grup europeu del sector de defensa, darrere del consorci Airbus, de la francesa Thales i de la britànica BAE Systems.
Les vendes de Rheinmetall s’enfilen fins als 9.750 milions d’euros, amb un resultat operatiu d’uns 1.500 milions. Gairebé un 30% del capital és en mans d’accionistes institucionals de caràcter financer
Ara mateix, el màxim executiu de Rheinmetall és Armin Papperger (1963), un enginyer que ocupa el càrrec des del primer de gener del 2013 i que treballa a l’empresa des de fa trenta-cinc anys. Les vendes de la companyia s’enfilen fins als 9.750 milions d’euros, amb un resultat operatiu d’uns 1.500 milions. Gairebé un 30% del capital és en mans d’accionistes institucionals de caràcter financer, que són els sospitosos habituals, o sigui, Goldman Sachs, Morgan Stanley, Société Générale, BlackRock, Bank of America i UBS.
L’esmentat Papperger ha vist com ha passat a ser l’estrella de la indústria europea en aquesta època que els mitjans ja han batejat com a “era del rearmament”, després d’una llarga travessa en el desert on han predominat les idees pacifistes i on el lobby de l’armament era vist com quelcom indesitjable. Per cert, el mes de gener passat es va confirmar oficialment que un any abans s’havia descobert una trama per posar fi a la vida d’alguns líders del sector, on el principal objectiu era precisament Papperger. Segons les informacions que ha anat proporcionant l’OTAN, al darrere del complot hi havia Rússia, que se suposava que volia dificultar l’accés d’Ucraïna al material militar que li proporcionen els aliats europeus.