Urbanista vocacional, líder estudiantil dels anys 90 i fill únic d’un periodista compromès, Ricard Font és un advocat de 48 anys, nat a la Seu d'Urgell però gironí d’adopció, que es va iniciar a la política als 24 anys i a l'administració pública als 28 i actualment presideix Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Màster en Dret del Territori i Medi ambient, màster en Gestió de Societats i diplomat en Direcció Urbanística i en Dret Urbanístic, Font mostra un perfil netament identificable amb la figura del “civil servant” de la millor tradició administrativa anglosaxona i fins i tot amb aquells “enarques” francesos de l’École Nationale d'Administration que l’enyorat Frederic Rahola volia importar a Catalunya tot just assolit el retorn del president Tarradellas.
L’avi ja havia estat un home esforçat a millorar les connexions del Pirineu. El pare va treballar per l'agència EFE al Pirineu, Barcelona i Saragossa, on va acabar sent-ne delegat, i va viure la seva professió en conflicte permanent amb el Movimiento, lluitant contra l'aïllament endèmic de les comarques de muntanya.
El fill, alumne de Can Culapi, va fer Dret a la Universitat de Girona, on va ser líder del sindicat d’Estudiants de Girona i coordinador del Consell d’Estudiants. Allà va coincidir, entre d’altres, amb companys com Carles Mundó o Adrià Comella que eren coordinadors dels consells d’estudiants de la Pompeu Fabra i de la Universitat de Lleida. Tots plegats, cridats a exercir futures altes responsabilitats de govern.
Ell, però, era un sindicalista independent que practicava la vella tradició “entrista” de les organitzacions democràtiques del tardofranquisme. En aquell cas, la tàctica va funcionar prou bé i la seva llista va arribar a aconseguir 36 de les 41 cadires del claustre de la Universitat de Girona reservades a la representació estudiantil.
Fitxat per treballar a l'administració
Acabada la carrera, Font va muntar un despatx a Girona amb uns companys, però Irene Rigau, llavors secretària d’Universitats, ja s’hi havia fixat i va ser ella qui el va recomanar a Josep Rull per fer-lo responsable d’Universitats i Educació de la Joventut Nacionalista de Catalunya, on va coincidir amb altres futurs consellers i dirigents com Damià Calvet, Jordi Puigneró, Miquel Buch, o Marc Castells.
Pere Macias, Felip Puig i Josep Rull són, segons confessió pròpia, els principals mestres convergents que el van ajudar a introduir-se al món de l’urbanisme, la mobilitat i l'organització territorial. Antoni Fernández Teixidó, per la seva banda, va ser qui el va ajudar a endinsar-se en el món de l’economia liberal. Quatre pilars bàsics de l’activitat d’un home que practica, potser sense saber-ho, aquella filosofia zen de fer de la feina un hobby i del hobby una feina, que sol recomanar la coach Nancy Collamer als seus nombrosos seguidors.
Seguint aquest principi, Ricard Font va començar sent cap de gabinet del Conseller de Política Territorial i Obres Públiques a Girona, va acabar sent nomenat secretari d’Infraestructures i Mobilitat del Departament de Territori i Sostenibilitat de la Generalitat i des de juliol de 2018 presideix Ferrocarrils de la Generalitat de Catalunya.
Font: "La covid-19 ha accelerat canvis que ja s’estaven covant i que transformaran notablement la nostra vida social”
Ara, però, estem confinats i Ricard Font no pot navegar ni anar a la muntanya amb la dona i els fills, però aprofita els caps de setmana per reflexionar a fons sobre els canvis que la pandèmia està accelerant, i utilitza el temps que s'estalvia en anar amunt i avall llegint els llibres que li recomana la parella. Gran seguidor de sèries com El ala oeste de la Casa Blanca, Los Soprano o Homeland, en aquests moments està llegint l’assaig Churchill i Orwell, de Thomas E. Ricks, i la novel·la Dispara, yo ya estoy muerto, de Julia Navarro, que li fan de contrapès quan no està estudiant els reptes de la bioseguretat, la salut i la recuperació econòmica, que considera claus en aquesta propera fase de desconfinament.
“De la mateixa manera que l’aparició del motor d'explosió i l'higienisme a finals del segle XIX van suposar un canvi radical a les ciutats i el rere país, la covid-19 ha accelerat canvis que ja s’estaven covant i que transformaran notablement la nostra vida social” assegurava en un Intermèdia Online. “La gestió intel·ligent del temps i de l’espai, la reducció de la mobilitat a causa del teletreball, la mobilitat compartida, l’atur sobrevingut i la robotització en la darrera milla del transport de mercaderies són elements que canviaran radicalment l'escenari urbà que hem conegut fins ara”.
Racionalitzar el temps i l'espai
Font defensa les ciutats com a centre generador d’oportunitats, però també creu que la digitalització del territori pot provocar l'efecte benèfic d’un major repartiment geogràfic del treball i la riquesa. “Trigarem dos o tres anys a recuperar l'activitat d’abans del virus”, pronostica, “que són els que li van caldre als Estats Units l’any 2001 per superar el pànic derivat de l’atemptat a les Torres Bessones”.
Altres canvis que albira el president de FGC són la disminució dels viatges de feina, substituïts en bona part per les videoconferències, la desaparició progressiva del paper moneda, la reconversió de les fires en grans platós de presentacions i experiències de serveis o productes, la transformació de les botigues en centres d’experiència i recollida de productes, la recuperació d’espais per l’habitatge mitjançant la rehabilitació o la construcció de nous edificis en espais alliberats pel desús i l’acabament de determinades activitats.
“Cal aplanar les hores punta”, reclama. “No té cap sentit que tothom entri i surti de treballar a la mateixa hora, col·lapsant el transport i la via pública”. El dret a la no mobilitat i a la conciliació familiar també guanyarà punts segons el seu discurs, que preveu una major connectivitat perquè la gent pugui aprofitar el temps que ara inverteix a desplaçar-se per anar a treballar, en espais de teletreball, estudi, joc o visionat de pel·lícules amb els seus dispositius personals. Coses difícils de fer, tal com subratlla, si has d'estar pendent de conduir un cotxe convencional o buscant aparcament.
Font: “No té cap sentit que tothom entri i surti de treballar a la mateixa hora, col·lapsant el transport i la via pública”
Caldrà doncs gestionar millor el temps, tenint en compte que viurem en grans metròpolis molt ben connectades i amb grans parcs verds, sense tanta contaminació però amb grans distàncies. Ens acostarem per tant a l’ideal noucentista de la Catalunya ciutat? Podria ser. El que caldria evitar és acabar sent una societat controlada i falsament feliç com les que descriu el seu admirat Orwell a 1984 o Huxley a Un món feliç.
Perquè, tal com explica, el que realment està a punt de produir-se és un gran debat entorn de la prevalença dels drets individuals o del dret col·lectiu a la seguretat i la salut. Un debat recurrent que ja va esclatar després de la Primera Guerra Mundial amb l’eclosió del liberalisme, el comunisme i els feixismes; després de la Segona Guerra Mundial, amb la guerra freda, o el maig del 68, quan les barricades del Quartier Latin de París van acabar amb una certa manera de veure el món i la vida.
“Estem a punt d’iniciar un altre canvi”, conclou Font. I, tal vegada, mentre cuina, que és el seu altre gran hobby, tarareja aquella cançó dels seus admirats Txarango que diu allò de “Que no ens guanyi la por. El demà és nostre. Tu i jo agafant l’horitzó”.
Tant de bo.