Després d'una desena de correus i alguns missatges per Twitter, vaig agendar una quedada amb Roger Vinton. Eren les 17 de la tarda d'un dia d'estiu quan entrava per la porta de l'Hotel Renaissance de Barcelona ubicat a la cantonada de Pau Claris amb Consell de Cent. "És cèntric i més tranquil que un bar", em va escriure. Com tants altres tuitares no sabia qui s'amagava darrere del pseudònim de Vinton, així que vaig preguntar en un parell de taules si eren la persona que buscava.
Al final de tot del bar del Renaissance vaig trobar Vinton ja assegut i amb una beguda que no recordo què era. Ens vam donar la mà i vam fer les presentacions. Tal com havíem pactat, no va haver-hi fotògraf per immortalitzar el moment mantenint així el seu anonimat. Vinton podria ser qualsevol. O no: "Quan escrius amb un nom que no és el teu, tens més llibertat i s'eliminen les autocensures. Vés a saber si estic vetat en algun lloc".
Tot i que no ho vol, creu que algun dia es descobrirà qui és. I mentrestant, prefereix mantenir la màgia del seu pseudònim que ja fa més de set anys que dura. Les seves aparicions a la ràdio i a la televisió són una barreja de llums, ombres i distorsionadors de veu. Hi ha diferents teories sobre qui podria ser: un empresari, un directiu, un activista, un polític o fins i tot, un moviment. Ell ho té clar: "Un home com cal".
"La gent no és conscient de la quantitat d'informació que té al seu abast, tot i que sovint està dispersa i amagada. Però és pública. Ho tens tot a Internet, has de saber trobar-ho i interpretar-ho"
D'on treu la informació? Ras i curt: "La gent no és conscient de la quantitat d'informació que té al seu abast, tot i que sovint està dispersa i amagada. Però és pública. Ho tens tot a Internet, has de saber trobar-ho i interpretar-ho."
Llums, gravadora i acció.
- Ha tingut algun problema per publicar La Gran Teranyina?
La veritat és que no. Sempre hi ha crítics que t'escriuen o fins i tot, t'insulten. Però, no ha anat més enllà. Amb el blog em van arribar algunes ofertes, però ningú sabia que estava fent el llibre. Un cop ha sortit al mercat, tampoc he detectat cap oscil·litat. Vés a saber si estic vetat en algun lloc. No ho sé. Sí que he tingut algun tractament poc justificable per part d'algun mitjà de comunicació.
La Gran Teranyina de Vinton va sortir publicada el març de 2017. "Inicialment, s'havia de dir La Teranyina, però el meu editor em va proposar afegir-hi l'adjectiu gran després d'un article que vaig escriure al blog. Té implicacions interessants i recorda a El Gran Gatsby", explica. Tot i que superar l'èxit de l'obra de F.Scott Fitzgerald és missió impossible, l'obra de Vinton va tenir molt bona acollida entre el públic català: el tercer més venut per Sant Jordi i el segon del rànquing de vendes a finals de 2017.
Interessen i molt: les famílies catalanes que volien tocar el cel o córrer sobre rodes, els banquers de sempre i de pega, l'ombra de l'estrella de La Caixa, l'imperi de l'or líquid de Damm, el Matrix de les farmacèutiques o la comunicació influent dels Godó. El llibre ja porta nou edicions i al llarg de les pròximes setmanes sortirà al mercat La Gran Telaraña (Librooks) amb pròleg de Suso del Toro i Andreu Barnils.
Vinton també ha escrit el pròleg d'Els amos del Passeig de Gràcia (Pol·len Edicions) del periodista Rafa Burgos i ja està preparant un nou llibre sobre la gran teranyina del Barça i els secrets del poder del millor club de futbol del món. A banda de l'entrevista sobre el personatge i la teranyina, fem quatre tocs a la pilota:
- El Barça és un club o una empresa?
El Barça hauria de funcionar com una gran empresa i professionalitzar-se, però hi ha limitacions com la llei espanyola de l'esport. El Barça no ha de tenir un model de societat anònima, ha de continuar sent dels socis. Com a club esportiu té una estructura de directius que no poden cobrar però que arrisquen el seu patrimoni a través dels avals. S'ha de fer un canvi de llei i l'ideal seria tenir una junta equiparable a un consell d'administració d'una empresa amb càrrecs executius per sota i amb sous com els de l'empresa. Però, no té sentit arriscar el patrimoni i no cobrar perquè això genera perversions que fàcilment et vénen al cap quan veus determinats fitxatges.
"El Barça hauria de funcionar com una gran empresa i professionalitzar-se... Té una estructura de directius que no poden cobrar però que arrisquen el seu patrimoni a través dels avals. S'ha de fer un canvi de llei"
- Comissions il·legals?
Sembla que eventualment aquesta gent no cobra diners per gestionar un club que factura mil milions d'euros i veuen passar fitxatges milionaris amb una opacitat total... Algú podria tenir una mala idea. El Barça hauria de permetre tenir executius de primera línia governant el club com la Bayer o Danone. No té sentit que cada junta posi el seu equip executiu. Víctor Font aposta per la professionalització i té una visió interessant que comparteixo: un club a l'estil empresa que competeixi a escala mundial. Tots els clubs tenen un problema i és que són marques molt prestigioses però amb una facturació que no és proporcional a la seva fama. Cap club ha trobat la fórmula màgica per monetitzar els milions de seguidors que hi ha pel món. Si el Barça té 400 milions de seguidors i posen només un euro al mes... Imagina't.
"Cap club ha trobat la fórmula màgica per monetitzar els milions de seguidors que hi ha pel món"
- El futbol encara és l'opi del poble?
Sempre he estat bastant contrari a això perquè fa mal a la llarga. Per culpa d'aquesta expressió, el futbol que és una expressió artística i cultural té molt poc background intel·lectual. Hi ha pocs intel·lectuals que dediquin temps a parlar de futbol perquè històricament ha estat mal vist per culpa de "l'opi del poble". Ha de generar molta més literatura i cultura. Sí que és cert que el futbol ha estat utilitzat políticament... Hi ha els casos de la dictadura franquista o el feixisme italià que es van apropiar del futbol perquè els hi donés notorietat. Però, l'esport no en té la culpa i és un terreny ideal per socialitzar les persones amb els valors de la competició, l'equip, el respecte o la salut.
"Per culpa de 'l'opi del poble', el futbol és una expressió artística i cultural que té molt poc background intel·lectual"
Després de pràcticament dues hores, paguem el meu cafè amb llet i la seva beguda que encara no recordo què era. Sortim de l'hotel i anem passejant plegats fins a Plaça Catalunya. Parlem dels amos del Passeig de Gràcia i seguim conversant sobre el poder. Recordem un últim cop l'artista Mark Lombardi que ha sigut un dels referents made in USA de Vinton: "Tal com sabia perfectament Lombardi, l'aspecte final del trencaclosques sovint pot sorprendre el mateix autor que ha ordenat les peces. I de retruc, comportar-li conseqüències funestes. Respecte a això últim, esperem que no sigui el cas".
Llarga vida als partits informatius! To be continued...